RESISTÈNCIA

Al començament de la immigració sionista, la població autòctona palestina – que aleshores vivia sota ocupació turca - va trigar a veure-la com a l'amenaça que seria en el futur. Segurament una arrogància semblant – expoliació i expulsió massiva – era llavors impensable.

L'oportunisme dels senyors feudals, la manca de tradicions polítiques pròpies i el context d'ocupació britànica va limitar la capacitat de resposta de la societat palestina quan l'amenaça va esdevenir real amb les primeres discriminacions i expropriacions. Malgrat tot, es va produir el primer aixecament popular al 1936 que va ser brutalment reprimida pels britànics i les milícies armades sionistes.

Va costar ben bé una generació per que el poble palestí es recuperés del trauma de la Nakba i creació de l'estat d'Israel. L'any 1964 es va fundar l'Organització per l'Alliberament de Palestina, organització que serà dirigida més endavant per Yassir Arafat. Més que una organització política, la OAP tenia la pretensió aleshores de ser l'embrió del futur estat palestí on cabien diverses institucions i totes les forces polítiques representades en un parlament en exili. Es tractava aleshores de crear un estat palestí laïc sobre tot el territori on podrien viure palestins de totes religions fins i tot els jueus provinent de la immigració sionista, la qual cosa suposava el desmantellament de l'estat d'Israel.

Durant molts anys, l'OAP – membre de ple dret de la Lliga Àrab – va dur a terme una acció diplomàtica i emprendre una acció de resistència armada contra Israel.

Mentrestant la situació es feia impossible a Cisjordània i Gaza. L'any 1987, el poble sencer es va aixecar contra les tropes ocupants en el que es va anomenar la Primera Intifadah (aixecament). La Intifadah va posar de manifest a tot el món la voluntat del poble palestí de seguir resistint a l'ocupació, la brutalitat de l'exèrcit d'Israel i la passivitat dels poders occidentals. Va crèixer aleshores la simpatia mundial cap al poble palestí, mentre que fins aleshores, la solidaritat havia estat més aviat limitada al món àrab i a àmbits intel·lectuals progressistes del món occidental.

La Intifadah va durar cinc anys. Finalment es van celebrar unes conferències de pau a Madrid (1991) i a Oslo (1993) que va culminar amb els anomenats Acords de pau d'Oslo que consistien en donar una certa autonomia a algunes de les zones dels territoris ocupats l'any 1967: Gaza i Cisjordània.

Aquest acords, però, no van ser mai respectats. Israel va continuar construint assentaments de colons en territori autònom palestí, va continuar destruint cases, inutilitzant conreus i camps d'oliveres, desviant l'escassa aigua de Cisjordània cap a Israel i els assentaments, etc.

El 28 de setembre de 2000, la visita del criminal de guerra Ariel Sharon a l'esplanada de les mesquites va ser considerada com a la provocació que pretenia ser. Va ser un dels detonants de la Segona Intifadah (o Intifadah d'Al-Aqsa, en referència a la principal mesquita de Jerusalem i símbol mundial de l'Islam).

Després dels atacs de l'11/S 2001 a les Torres Bessones de Nova York, el poble palestí ha de suportar una repressió encara més forta, per la manipulació que el terrorisme liderat per Bin Laden fa del conflicte palestí i l'amalgama entre aquests dos fenomens per part de la propaganda occidental.