|
Tornar
a INTRODUCCIÓ |
|
|
Capítol 13:
UNA
ESTRATÈGIA PER A LA REVOLUCIÓ
|
|
|
Més de cinc millons de
colons d’origen europeu viuen a Àfrica del Sud. La
població afrikaaner i aquella de descendència britànica
viuen a Àfrica del Sud des de fa moltes generacions. Ara
bé, molt poca gent, i de cap manera aquells que afirmen
defensar l’auto-determinació per als negres a Àfrica
del Sud, proposen dos estats – un estat blanc europeu
amb seguretat garantida al costat d’un estat África
desmilitaritzat.
|
|
|
De fet, és precisament l’existència
d'una situació similar sota la forma dels Bantustans a Àfrica del Sud que ha
fet totalment indefensable aquesta cobertura de la
preservació de l’ordre racista.
|
|
|
De la mateixa manera, a l’Algèria
colonial i Rhodèsia del Nord i del Sud, no es va concedir
un estatut separat a les nombroses poblacions de colons
europeus – en bona part descendents de generacions de
colons -, deixant a banda un estat colonial en el territori
usurpat als oprimits.
|
|
|
De manera contrària, a
Àfrica del Sud – igual
que a Algèria, Zambia o Zimbabwe – s’entén que el
dret d’auto-determinació d’un poble colonitzat no es
pot posar al mateix nivell que un estat colonial. És una
gran enganyifa suggerir que, després de desposseïr la
població per la força, els colons ara tenen un dret eqüivalent
sobre el territori conquerit.
|
|
|
Si això és universalment
acceptat en altres llocs, per què aquest excepcionalisme
indecent quan es tracta d’Israel?
|
|
|
Aquells que volen imposar al
poble palestí l’exigència de reconèixer un estat
d’apartheid israelià saben ben bé que els drets
nacionals d’un poble colonitzat no s’apliquen als seus
colonitzadors.
|
|
|
A Israel, no pas menys que a
Àfrica del Sud, és qüestió de justícia elemental desmantellar
l’estat d’apartheid i substituir-lo per una Palestina
democràtica i secular, on la ciutadania i els drets no es
determinen per criteris ètnics.
|
|
|
En realitat, els suposats
defensors dels drets humans per als palestins que
insisteixen per que s’accepti i es reconegui l’estat
d’Israel actuen, encara que disfressadament, com a
advocats de l’estat colonial a Palestina. La seva
recomanació inclou la cobertura suposadament d’esquerra
de l’auto-determinació per a "ambdós" pobles,
però aquest ús fal·laciós del principi de l’auto-determinació
es transcriu en una crida encoberta per a l’amnistia per
a Israel.
|
|
|
Nombrosos anomenats
realistes argumenten que el reconeixement per part dels
palestins del "dret" a l’existència de l’estat
d’apartheid israelià farà venir més aviat el dia quan
els sionistes permetin la creació d’un estat palestí.
Aquest raonament no és gaire convincent, però. Els
sionistes no depenen de l’acceptació verbal del seu
estat, sinó de la força armada.
|
|
|
Per als palestins, acceptar,
reconèixer i així doncs legitimitzar la conquesta
criminal de la seva terra no faria més que permetre que
els sionistes puguin afirmar que la causa dels sofriments
dels oprimits són els seus quaranta anys d’intransigència.
Seria com confirmar la pretensió que Israel fos una
construcció legítima des de l’inici.
|
|
|
Ben lluny de servir de pont
cap a l’establiment d’una Palestina unitària, com
alguns dirigents de l’O.A.P. ho afirmen avui, l’establiment
d’un "mini-estat" a Cisjordània - i el
reconeixement de l’estat sionista, el qual és una
condició prèvia a la seva creació - representaria un
obstacle monumental en el seu camí.
|
|
|
El reconeixement de l’estat
d’Israel invalidaria retroactivament el dret a la resistència
dels oprimits i donaria respaldament a la reivindicació
sionista que només els palestins que han capitulat i
reconegut Israel, acceptant la seva legitimitat, tenen el
dret de negociar amb Israel. Quan balles amb el diable,
les teves paraules porten el seu alè.
|
|
|
Què passa amb els palestins
que viuen dintre de les fronteres del 1967, i què passa amb
els jueus mateixos? S’acabaria l’apartheid a Àfrica
del Sud, o es transformaria l’estat
pel reconeixement del seu dret a existir? Serviríem els
interessos dels pobles de Paraguay o Xile si acceptéssim les
reivindicacions de legitimitat de Stroessner o Pinochet o si
recolzéssim els estats que han construit?
|
|
|
*
|
|
|
Conferència Internacional
de Pau
|
|
|
Malgrat l’obvietat de les
respostes a totes aquestes preguntes, hi ha malgrat tot,
cada cop més gent que avui, insisteixen per la celebració
d’una conferència internacional de pau per l’Orient
Mitjà amb l’objectiu d’establir un "mini-estat"
palestí al costat de l’estat d’Israel.
|
|
|
El 10 de gener de 1988, per
exemple, Al-Fajr, un setmanal palestí de
Jerusalem, va publicar una declaració signada per
personalitats jueves i àrabs que demanaven "una
resolució pacífica del conflicte israelo-palestí" que
“asseguraria els dels israelians i palestins a la
vegada".
|
|
|
En una entrevista amb el
servei de premsa de Reuters el 18 de gener, Hanna Siniora,
redactora en cap d’Al Fajr, precisava com
els “drets nacionals” israelians i palestins podrien ser
garantits en una semblant conferència internacional de pau.
Siniora demanava "una associació entre Israel,
Jordània,
i un estat palestí com la del països del Benelux– amb
una Cisjordània demilitaritzada com a Luxemburg".
|
|
|
"Els palestins,
incloent-hi Arafat, acceptarien l’autonomia com un pas
previ cap a la independència," deia Siniora. "Autonomia
és un pas que finalment portaria a unes negociacions
entre l’estat d’Israel i l’O.A.P., i acabaria amb la
creació d’un estat palestí que sortiria com a resultat
d’aquestes negociacions".
|
|
|
Siniora es va entrevistar
amb el Secretari d’Estat George Shultz a Washington el 28
de gener per debatre aquesta proposta. L’entrevista de
Siniora es va produir només dies abans que el president de
l’O.A.P. Yasir Arafat manifestés el seu interès en
arribar a un acord amb Israel i Estats Units. Una notícia
d’Associated Press el 17 de gener explicava els primers
passos d’Arafat: "Arafat diu que si aquests països
[Israel i Estats Units] accepten celebrar una conferència
internacional de pau per a l’Orient Mitjà, reconeixerà a
Israel el dret a existir. La Casa Blanca diu que podria ser
una senyal encoratjadora..."
|
|
|
*
|
|
|
Un Estat Palestí "de
pandereta"
|
|
|
George Ball, que va ser
Sotsecretari d’Estat durant les administracions Kennedy
i Johnson, va definir com Estats Units i Israel haurien
d’enfocar una conferència internacional de pau. L’article
de Ball, titolat la Pau per Israel rau en un estat per
als palestins, afirma el següent:
|
|
|
Les preocupacions
israelianes en matèria de seguretat podrien ser
satisfetes ampliament mitjançant la inclusió de
garanties de cumpliment estricte en un tractat formal, que
negui al nou estat [palestí] qualsevol força armada pròpia
i limiti la quantitat i les categories d’armament
destinades a la seva policia.
|
|
|
Com a garantia addicional,
l’acord podria requerir la instal·lació de punts de
vigilància més grans, més nombrosos i més eficaços que
aquells que funcionen ara al Sinai segons l’acord de pau
entre Israel i Egipte [186a].
|
|
|
Ball explica l’urgència
que té l’establiment del que segons reconeix obertament
seria un "estat palestí de pandereta a Cisjordània".
"Si Estats Units no busca seriosament de posar les
dues parts d’acord," Ball avisa, "la ...
guerra a la Terra Santa s’expandirà i s’intensificarà.
Tard o d’hora, els estats àrabs veïns – fins i tot
Egipte – es veuran arossegades en el remolí".
|
|
|
El "remolí" que
espanta tant aquest portaveu de l’imperialisme és l’emancipació
de les masses àrabs de la regió de l’estat colonial
d’Israel; dels sheiks feudals del golf i de la península
aràbica; i del règim egipci, que ha reduit els obrers i
pagesos d’Egipte a un nivell de pobresa desconegut fins i
tot sota el Rei Farouk.
|
|
|
Una conferència
internacional destinada a legitimitzar els interessos de
seguretat de l’estat d’apartheid israelià a canvi
d’un "Bantustan" palestí pot ser viable només
amb l’existència d’un lideratge palestí que dongui a
aquest pla una coloració protectiva. Un acord semblant
consistirà només en transferir a la O.A.P. la tasca poc
enviable de fer de policia del poble palestí i de convertir
l’auto-determinació en una altra trista rèplica dels règims
corruptes que plaguen les masses àrabs – des de Jordània
a Síria i des d’Egipte fins al Golf.
|
|
|
Fa només uns pocs anys que cap
nacionalista palestí hauria gosat associar-se amb un esforç
tan descarat de traicionar els llargs anys de lluita per a
l’auto-determinació i emancipació dels palestins,
deixant a banda reduir la causa palestina a la demanda de
jugar un paper per a la preservació de l’status quo a la
regió - amb la seva pobresa aclaparadora i explotació i
subordinació implacable al control imperialista
estatunidenc. |
|
|
Aquells que sostenen que és de sentit pràctic
proposar una solució de dos estats per que és més
probable que aquest pla sigui acceptat són culpables, decència
a banda, del que C. Wright Mills anomenava "realisme de
rucs".
|
|
|
No hi ha hagut mai cap
component del moviment sionista – des de la seva
“dreta” nominal fins a la seva autodeclarada
“esquerra” – que hagi acceptat la noció d’un estat
palestí en cap forma compatible amb l’auto-determinació.
|
|
|
Un exemple que desvela els
perills per la revolució palestina que comporta una
proposta de "mini-estat" ve de la pluma de Jerome
M. Segal, un catedràtic investigador a la universitat de
Maryland i membre-fundador del Comitè Jueu per la Pau
Israelopalestina.
|
|
|
Segal, que representa
l’ala “esquerra” del moviment sionista, escriu el següent
en un article publicat al Los
Angeles Times el 16 de febrer 1988, titolat,
"Un estat palestí també serveix els interessos dels
israelians":
|
|
|
Irònicament, de totes les
alternatives un estat palestí independent a Cisjordània i
Gaza és de fet la solució que millor serveix la seguretat
dels israelians...
|
|
|
Un estat palestí seria la
satisfacció més completa que es pugui donar a les
reivindicacions del nacionalisme palestí... Es guanyaria el
suport de la O.A.P. i és la única base segons la qual la
O.A.P. renunciaria formalment al dret al retorn a les terres
i pobles perduts al 1948. Com a representació reconeguda de
la causa palestina, només la O.A.P. es pot comprometre en
nom dels palestins ...
|
|
|
Un estat palestí seria un
mini-estat desmilitaritzat. Estaria totalment rodejat per
Israel per un cantó i per Jordània per l’altre. Cap
suministrament o força militar hi podria entrar sense
passar per Israel o Jordània.
|
|
|
La política exterior d’un
mini-estat d’aquesta mena seria supeditada als seus
vincles amb la economia israeliana i per les realitats de la
seva its seguretat nacional. En cas de guerra, la seva pròpia
existència seria en perill ... Israel no seria seriosament
amenaçada si estallesin les hostilitats ...
|
|
|
Per Israel, un estat palestí
no és una perspectiva encantadora. És només millor que
les alternatives.
|
|
|
La crida de Segal per allò
que es redueix a un "estat palestí de pandereta a
Cisjordània" és una mofa de l’auto-determinació
palestina.
|
|
|
En realitat, lluny de voler
renunciar a controlar Cisjordània i Gaza, els sionistes -
com Ben Gurion, Dayan i Oded Yinon ho van deixar clar –
estan enfeinats tramant la conquesta de Kuwait.
|
|
|
El dia que els drets dels
africans o dels palestins estiguin garantits per l’acceptació
de l’apartheid a Àfrica del Sud o de l’estat sionista
d’Israel sota control d’EE.UU seria el dia quan ens
assabentarem que Caligula era un disciple de Jesus, que
Hitler abraçava Marx, i que Bull Conner [Bull Conner era el governador de policia de Birmingham,
Alabama que va llençar gossos i llances d’aigua contra
manifestants pro-drets cívics al 1963 (NDT)],
els ulls girats cap al cel, cantava, "We shall overcome"
[“We shall overcome”:
himne de reivindicacions dels drets cívics per als negres a
EEUU (NDT)].
|
|
|
Mentrestant, els torturats,
els moribunds, els oprimits no es poden permetre les
fantasies dels seus amics reformistes i "realistes";
el preu d’aquestes utopies es paga amb sang. L’"estat
palestí de pandereta" de la visió de George Ball serà
governat per els privilegiats a costa dels pobres palestins.
Aquells líders palestins que adhereixen a aquesta entitat
fabricada segons l’inspirador model dels sheikhats del
Golf i dels Bantustans d’Àfrica del Sud – acabaran sent
els Chiang Kai-sheks, Tshombes, i reis Husseins de la
Palestina que pateix. Mai no es podrà avançar cap al
respecte dels drets del poble palestí d’aquesta manera.
|
|
|
*
|
|
|
Per una Palestina Democràtica
i Secular
|
|
|
Al 1968, vint anys després
que l’estat colonial d’Israel s’establís, el
moviment de resistència palestina va formular la seva
reivindicació d’auto-determinació a través de la
crida per la substitució de l’ estat d’Israel per una
Palestina independent i unitària.
|
|
|
La fracció majoritària de
la Organització per a l’Alliberament de Palestina, Fatah,
va promoure el programa per l’establiment d’una
"Palestina democràtica i secular". Aquest lema
reclamava el desmantellament de l’estat sionista
d’Israel i l’establiment d’un nou estat a Palestina en
el qual jueus, cristians i musulmans viurien com a iguals
sense discriminació.
|
|
|
Allò notable que tenia
aquesa proposta valenta era que:
-
rebutjava categòricament
qualsevol accomodació o reconeixement de l’estat
sionista; i
-
rebutjava la proposta d’un
"mini-estat" palestí a Cisjordània i Gaza.
|
|
|
El president de la O.A.P. Yasir
Arafat descrivia la seva proposta de la manera següent en
una biografia remarcable que va escriure el periodista Alan
Hart:
|
|
|
Deiem que “no” a l’estat
sionista, però deiem que “sí” als jueus de Palestina.
A ells els hi deiem, “esteu benvinguts per viure a la
nostra terra, però amb una condició: heu d’estar
disposats a viure entre nosaltres com a iguals, i no pas com
a dominadors”.
|
|
|
Jo mateix he dit sempre que
només hi ha una garantia per la seguretat dels jueus de
Palestina i és l’amistat dels àrabs entre els quals
viuen [187].
|
|
|
Un document sotmés per
Fatah - l’organització d’Arafat - al Segon Congrès
Mondial sobre Palestina al Septembre 1970 defineix el pèrfil
d’una Palestina democràtica i secular encara més
clarament. El document del Fatah del 1970 afirma:
|
|
|
La Palestina pre-1948 -
definida durant el mandat britànic – és el territori que
s’ha d’alliberar ... Hauria de quedar ben obvi a
aquestes alçades que la nova Palestina de la qual parlem
aquí no és la Cisjordània ocupada o la Franja de Gaza o
les dues. Són zones ocupades pels Israelians des del juny
1967. La terra dels palestins usurpada i colonitzada al 1948
no és pas menys benvolguda o important que la part ocupada
al 1967.
|
|
|
A més, l’existència
mateixa de l’estat racista i opressiu d’Israel, basat
sobre l’expulsió i l’exili forçós de part dels seus
ciutadans, encara que fos de només un petit poble, és
inacceptable per a la revolució. Qualsevol acord que afecti
l’estat coló agressor és inacceptable i temporal ...
|
|
|
Tots els jueus, musulmans i
cristians que viuen a Palestina o que en van ser enviats en
exili per la força tindràn dret a la ciutadania palestina...
Això vol dir que tots els jueus palestins – actualment
israelians – tenen els mateixos drets amb la condició, és
clar, que rebutjin el xovinisme sionista i racista i
acceptin plenament de viure com a palestins a la nova
Palestina ... Els revolucionaris pensem que la majoria dels
qui són ara els jueus israelians canviaràn les seves
actituds i s’adherirà a la nova Palestina, sobre tot un
cop destruits la maquinària d’estat oligàrquic, la seva
economia i autoritat militar [188].
|
|
|
*
|
|
|
El paper de la burocràcia
soviètica
|
|
|
La burocràcia soviètica va
reaccionar durament a l’intent del Fatah de transformar
l’O.A.P. en un moviment revolucionari amb un programa i
una estratègia destinats a mobilitzar les masses i
guanyar el seu suport per a una transformació revolucionària
del règim colonial.
|
|
|
Segons Alan Hart, que va
escriure la seva biografia d’Arafat en col·laboració amb
Yasir Arafat i la cúpula de l’O.A.P., "els
dirigents soviètics van dir a Arafat que estaven plenament
compromesos amb l’existència de l’estat d’Israel i
que no tenia cap intenció de fomentar o afavorir la militància
palestina o la seva capacitat militar" [189].
|
|
|
Dos dels principals líders
del Fatah, Khalid al-Hassan i Khalil al Wazir (Abu Jihad),
van anar a Moscú per explicar el programa del Fatah. ”Se’n
van anar de Moscú”, citant Khalid al-Hassan, "Amb
la impressió clara que els palestins no tindrien suport
soviètic per la seva causa fins que estiguin disposats a
aceptar l’existència d’Israel dintre de les fronteres
tal com eren a la vigilia de la Guerra dels Sis Dies [juny
1967]" [190].
|
|
|
"Per que nosaltres
mateixos començàvem a entendre les realitats de la política
internacional," reflecciona Hani al-Hassan,
el germà d’en Khalid, "ens vàrem adonar que no
podíem esperar fer progressar la nostra causa sense el
recolzament de com a mínim una de les grans potències. Havíem
trucat a la porta d’Estats Units i dels seus aliats
occidentals i no havíem tingut resposta, aleshores havíem
de provar amb els soviètics. No podíem triar" [191].
|
|
|
*
|
|
|
Retirada cap a la Posició
de "Mini-Estat"
|
|
|
Els dirigents del Fatah van
perdre aviat tota esperança de tirar endavant el programa
polític que ja havien proclamat – el d’una Palestina
democràtica i secular per la qual tenien el projecte de
lluitar per mobilitzar les masses palestines i jueves.
|
|
|
Al febrer 1974, un document
de treball de l’O.A.P. va ser formulat per tirar aquest
programa enrera. El document proposa "establir una
autoritat nacional en qualsevol territori que es pugui
arrancar de l’ocupació sionista" [192]. |
|
|
Arafat i la majoria dels
seus col·legues del Fatah es comprometien aleshores a
treballar per una “solució” negociada que exigeixi que
el poble palestí accepti la perdua "definitiva"
de 70% de la seva pàtria original a canvi d’un
"mini-estat" a Cisjordània i Gaza.
|
|
|
Arafat reconeixia obertament
que tot el poble palestí estava oposat a aquesta política.
Alan Hart escrivia:
|
|
|
Arafat i la major part del
seu col·legues destacats de la direcció sabien que
trigarien a fer-ho acceptar a la base del moviment d’alliberament.
Si, al 1974, Arafat i els seus col·legues haguessin admès
obertament l’abast real del compromís que estaven a punt
de prendre, haurien estat repudiats i rebutjat per
una àmplia majoria de palestins.
[193] [emfasis afegida]
|
|
|
Arafat estava aleshores
embarcat en un procés en el qual no podia dir la veritat al
seu poble sobre la línia política que ell i els seus col·legues
havien adoptat. Aquestes són les paraules d’en Yasir
Arafat:
|
|
|
La nostra tragèdia
aleshores era que el món es negava a entendre que la qüestió
de saber que era possible tenia dos aspectes, dues cares.
Primer, es tractava de saber que podien aconseguir els
palestins des del punt de vista pràctic – donat el fet
que les dues [emfasis afegida] superpotències
estaven compromeses a garantir l’existència d’Israel...
|
|
|
Però hi havia també la qüestió
de saber allò que els dirigents palestins podien convèncer
el seu poble d’acceptar. Quan un poble reivindica que
l’hi tornin el 100% de la seva terra, no és fàcil per
als dirigents dir que “no, només podeu aconseguir el
30%” [194].
|
|
|
La disparitat entre la
posició pública i la pràctica privada va passar a ser la
pedra angular de la pràctica política de l’O.A.P. en
aquell període, entre les masses. Arafat ho deixa ben clar:
|
|
|
Vostè em diu i té raó,
que la nostra posició pública sobre el compromís al qual
ens disposàvem va ser ambigua durant molts anys mentre estàvem preparant el nostre poble a la necessitat
d’un compromís. Però haig de dir també que els governs
del món, fins i tot el govern d’Israel sempre han sabut
quina era la nostra posició real.
|
|
|
Còm? Des del 1974, i fins i
tot des del final del 1973, alguna gent nostra estava
autoritzada a mantenir contactes secrets amb israelians i
amb gent important a Occident. La seva responsabilitat era
dir en secret el que aleshores no podíem dir en públic. [195] [emfasis afegida]
|
|
|
Es va dur aquesta política
clandestina durant cinc anys, des del 1974 fins el 1979,
sense el coneixement ni l’aprobació dels membres electes
del Consell Nacional Palestí. Va requerir maniobra diplomàtica
i lobbying.
|
|
|
També va requerir, com ho
escriu Alan Hart, "maniobres i enganyar aquells [a
l’”esquerra” de l’O.A.P.] que s’oposaven al
‘mini-estat’". Hart explica:
|
|
|
Si hagués estat posat a
prova amb unes negociacions serioses amb Israel entre 1974 i
1979 ... Arafat no hauria pogut signar la pau sobre la base
de la fòrmula del “mini-estat” sense provocar una
escissió a l’O.A.P. [196].
|
|
|
Però persuadir l’"esquerra"
de donar el seu consentiment va resultar ser com enfonsar
una porta oberta i quan es va celebrar el Congrès Nacional
Palestí al 1979, George Habash i el Front Popular per l’Alliberament
de Palestina (FPLP) ja havien adoptat el pla del "mini-estat".
En efecte, ja al 1979, totes les components de l’O.A.P.
havien adoptat la reivindicació d’un "mini-estat"
a Cisjordània i Gaza. A partir del 1974, totes les
fraccions de l’O.A.P. han demostrat que eren incapaces de
formular una estratègia independent, revolucionària per la
lluita palestina.
|
|
|
*
|
|
|
Adreçar-se a la Classe
Obrera Jueva
|
|
|
Tal com el document del
Fatah del 1970 ho especificava correctament, el futur de la
lluita del poble palestí va lligat amb una estratègia política
que es dirigeixi als jueus israelians i que els que cridi a
ajuntar-se als palestins a la lluita per una Palestina
democràtica i secular.
|
|
|
En efecte, dintre de l’estat
sionista, el 68% població colonial es composa de jueus
orientals (principalment sefardi). Venen de països
pauperitzats, molts d’ells sovint sota règims retrògrads.
|
|
|
La gran majoria dels jueus
orientals són pobres. Els mitjans que es fan servir per
mantenir-los subjugats econòmicament i políticament, són
el mateixos que a qualsevol ghetto, barrio o suburbia obrera
a tot arreu dels Estats Units o on sigui.
|
|
|
Els jueus orientals sí
tenen els mateixos drets sota la llei israeliana - en terms
formals. Aquí tenim el problema: a Israel, després del 9è
grau, hi ha costos especials que fan que l’educació
universitària sigui molt cara. Llavors resulta que, a la
pràctica,
només un percentatge ínfim de jueus orientals segueixin
estudiant a l’educació superior. Els jueus orientals
compten el 10% dels estudiants universitaris i el 3% dels
graduats universitaris. És la conseqüència d’una
explotació econòmica.
|
|
|
El seu percentatge sobre la
població no es veu reflectit a la seva representació política.
Els jueus orientals només compten per la sisena part dels
escons a la Knesset [Parlament israelià]. Elie Eliachar, un
dirigent destacat de la comunitat oriental i a ex-diputat a
la Knesset, explicava que fins i tot aquesta representació
és nominal. En efecte, els diputats orientals representen "partits
polítics ashkenazi i només a aquells han de retre comptes
i no pas a la comunitat sefardí-oriental". "Això,"
escriu ell, "fa que la democràcia israeliana sigui
només una mera caricatura" [197].
|
|
|
Ara bé, no ens hem d’enganyar.
Els jueus orientals són molt sovint sionistes. Seria enganyós
parlar d’ells sense deixar clar que els israelians, com
tots els poders imperialistes i colonials, han fet servir la
política del “dividir per regnar” contra ells.
|
|
|
Els jueus orientals tenen un
estatus socio-econòmic molt precari a Israel. La seva sort
és només una mica millor que la dels propis palestins. Un
jueu d’Iraq, Maroc o Iemen, és a més un àrab d’origen
religiós jueu. Pel que fa al seu mode de vida, tarannà,
costums i aspecte, són germans dels musulmans o cristians.
També pateixen discriminació. Els sionistes no deixen
d’intentar inculcar odi racista entre els jueus orientals
cap a les masses palestines.
|
|
|
Quan s’envia els joves
jueus orientals a combatre a Liban o a Cisjordània i Gaza,
aquells obren els ulls sobre la política de guerra
israeliana. Tornen a la mateixa posició econòmica i social
miserable que patien abans de marxar. És allò que ha
provocat anys enrera el desenvolupament d’un moviment de
Panteres Negres als suburbis sefardi i el començament
d’una radicalizació entre els sefardim. Hi ha una ràbia
a penes continguda, i un dia d’aquells es produirà l’explosió
entre la comunitat sefardí. És inevitable.
|
|
|
Quan el poble palestí es
comenci a mobilitzar, no pot deixar d’evocar la condició
de la classe obrera jueva. A una direcció revolucionària
palestina li toca adreçar-se als jueus amb la visió
d’una Palestina democràtica i secular. Amb el temps, els
obrers jueus will respondran a la mobilització palestina.
El primer pas és pensar: "si ells ho poden fer,
nosaltres també". El segon és buscar aliats al seu
voltant. Aquest és el camí cap a un moviment anti-sionista
revolucionari.
|
|
|
*
|
|
|
Manca d’un Lideratge
Revolucionari
|
|
|
Malgrat les oportunitats
revolucionàries tremendes durant tot aquests anys, la
direcció de l’O.A.P. s’ha mostrat incapaç de
desenvolupar una estratègia per a la mobilització a
Palestina de les masses palestines i jueves contra l’estat
sionista.
|
|
|
Ni la direcció
"moderada" de Yasir Arafat, la direcció "progressista"
dels Fronts Popular i Democràtic, ni els rebels "dissidents"
del Fatah han formulat una estratègia per al poble palestí
amb independència dels règims capitalistes podrits de la
regió.
|
|
|
Els dirigents de l’O.A.P.
un dia busquen favors amb l’imperialisme i els seus agents,
és a dir els règims corruptes de l’est àrab, i l’altre
es deixen anar a actes de violència a l’atzar. Cada línia
d’acció és destinada, equivocadament, a incitar l’imperialisme
a aprovar l’establiment d’un "mini-estat"
palestí.
|
|
|
Però aquells règims –
des de Síria a Egipte passant per Jordània – veuen la
revolució palestina com un perill clar i present. Entenen
que la lluita extraordinària de la nació palestina –
encara que sota la direcció de l’O.A.P. nacionalista –
recorda als seus pobles oprimits el que s’ha de fer i qui
són els obstacles.
|
|
|
Una direcció revolucionària
palestina hauria de lluitar, com ho fan molts, pel
desmantellament de l’estat d’Israel.
|
|
|
L’assassinat d’en Khalil
al-Wazir (Abu Jihad) el 17 d’abril de 1988, va ser un
missatge clar a l’ala del Fatah de l’O.A.P. i als
governs àrabs. Ara és virtualment impossible, per aquesta
direcció plantejar-se una "solució" credible amb
Israel. Les seves expectatives de negociacions que podrien
resultar en alguna forma limitada d’autodeterminació
palestina s’han mostrat il·lusòries. La intenció
israeliana era provocar una resposta armada en provinènça
de l’aixecament; fins i tot una provocació esglaonada per
part de la intel·ligència israeliana en el nom de l’Intifadah
no es pot descartar. Això és per que el programa bàsic
del sionisme és despoblar Palestina, i fa falta la
cobertura de la guerra per dur a terme una altra expulsió
massiva de palestins.
|
|
|
La premsa israeliana va
atribuir unanimàment el crim a unitats de commando de la
marina israeliana i al Mossad, un atac en el qual van
participar trenta persones. Davar
comunicava el 18 d’abril que la decisió d’assassinar
Abu Jihad va ser aprovada a nivell ministerial quan el
Secretari d’Estat George Shultz era a Jerusalem i es va
tirar endavant després de rebre la llum verda d’Estats
Units.
|
|
|
L’editorial Davar
confirma que l’assassinat s’ha "d’atribuir als
ministres Shamir, Rabin i Peres". [198] Davar informava que el Primer Ministre
Yitzhak Shamir "va botar d’alegria" quan va
sentir la notícia i va enviar telegrames de felicitació a
cadascú dels perpetradors. Shamir havia executat els seus
propis crims d’aquesta mena en el passat, en particular el
del mediador de Nacions Unides el comte Folke Bernadotte el
17 de September 17 de 1948. Una operació semblant, amb
totes les seves implicacions, no hauria pogut passar sense
l’acord d’Estats Units. Revela la natura verdadera de
les propostes de "pau" d’en Shultz. Són una
cobertura per preparar l’esclafament de l’aixecament i
per una nova guerra.
|
|
|
La data precisa de la mort
tràgica d’en Abu Jihad és particularment reveladora. El
Mossad ha tingut la possibilitat assassinar personalitats
destacades, com n’Abu Jihad, en el passat. El seu
assassinat és l’eqüivalent d’una declaració de
guerra. Posa de relleu, un altre cop, la necessitat d’una
nova estratègia per part d’una direcció revolucionària
palestina, una que es basi sobre un programa polític adreçat
a les masses palestines i jueves per la substitució de l’estat
sionista.
|
|
|
*
|
|
|
El camí cap endavant
|
|
|
Les masses palestines estan
en moviment. La voluntat extraordinària de lluitar per part
de la població sencera ha demostrat que no hi ha marxa
enrera. A l’Intifadah li fa falta focalitzar-se sobre
aspectes concrets de l’oppressió i afrontar-s’hi
recuperant la terra, plantant cultius prohibits, obrint pous
i no anar a treballar per a exigir una retirada israeliana
incondicional.
|
|
|
Una direcció revolucionària
palestina haurà de determinar un programa per dintre de la Línia Verda i que s’adreci als jueus dintre
d’Israel així com als musulmans i als cristians. En
poques paraules, el que fa falta és un model per una
societat post-sionista que inspiri la gent i associi les
injustícies a les seves vides amb l’estat sionista.
|
|
|
Donat que l’estat sionista
és a la vegada un representant de l’ordre de classe
capitalista i una extensió del poder imperial d’EE UU a
la regió, la lluita contra el sionisme és,
programaticament, una lluita per a una Palestina socialista
i, tal com l’alba arriba després d’una nit llarga, una
lluita per a un Orient Mitjà àrab socialista – des del
Mediterrani al Golf.
|
|
|
Una O.A.P. fidel a la seva
promesa d’una Palestina democràtica i secular hauria d’incloure
a la seva direcció aquells jueus anti-sionista que han
lluitat contra l’estat colonial. D’aquesta manera, les
pròpies masses jueves podrien veure qui de debò parla per
elles, i qui els hi proposa una alternativa a la guerra
permanent, a la inseguretat i la deprivació.
|
|
|
Una crida clara per una
Palestina democràtica i secular és imprescindible per
unificar les forces socials capaces de desmantellar l’estat
sionista i substituir-lo per una societat humana dedicada a
acabar amb l’oppressió nacional i de classe.
|
|
|
El moviment revolucionari
palestí només pot progressar definint una nova estratègia
basada en combinar la lluita nacional palestina amb la
lluita dels treballadors i pagesos de tot l’Orient Mitjà
per a l’alliberar-se de la dominació a la vegada
capitalista i imperialista– per un Orient Mitjà
socialista.
|
|
|
No hi ha cap drecera cap a
l’alliberament, com ho han demostat els cent anys de
patiment del poble palestí. El camí cap a la victòria només
es farà més curt quan apareixi una direcció que sap on va
i proposa una via en un llenguatge en el qual el poble es
pugui identificar i que el mobilitzi en el seu nom, i s’atreveixi
sense por a desenmascarar els dirigents falsos i perillosos
que fan nosa.
|
|
|
