Tornar a INTRODUCCIÓ

Al 1982 quan s’acabaven els últims preparatius per la invasió del Liban i la massacre de palestins als camps dels voltants de Beirut, Sidon i Tir, es va publicar un document remarcable a Kivunim (Direccions), el diari del Departament d’Informació de l’Organització Sionista Mundial [WZO]. El seu autor, Oded Yinon, depenia anteriorment del Ministeri d’Exteriors i reflecta pensament d’alt nivell dintre de les èlits militars i d’intel·ligència israelianes.

L’article, una estratègia per Israel als anys 1980, esbossa un programa per que Israel esdevingui una potència imperial a la regió basant-se sobre la dissolució dels països àrabs. Quan tracta de la vulnerabilitat dels règims corruptes de l’Orient Mitjà, Yinon destapa sense adonar-se’n fins a quin punt traeixen les necessitats de les seves poblacions i la seva inabilitat a defensar-se ells mateixos o els seus pobles contra la dominació imperialista.

*

DIVIDEIX I VENCERÀS

Yinon revifa la idea de l’ex Ministre d’Exterior laborista Abba Eban, segons la qual l’Orient Àrab és un “mosaïc” de divergència ètnica. Llavors, la forma de governació apropriada per a la regió és el sistema dels millet de l’Imperi Otomà, on la governació administrativa es basava sobre funcionaris locals que presidien sobre comunitats ètniques distintes.

“Aquest món amb les seves minories ètniques, les seves faccions i crisis internes, que és increïblement autodestructiu, com ho podem veure al Liban, a l’Iran no àrab i ara també a Síria, és incapaç d’afrontar-se eficaçment als seus problemes fonamentals.” [157] Yinon sosté que la nació àrab és una carapaça fràgil que per un no res pot quedar esmicolada. Israel ha de continuar la política que ha perseguit des de l’inici del sionisme, intentatn comprar agents locals dintre de faccions i comunitats, que actuaran sota ordres d’Israel.

Sempre es podrà fer segons Yinon per que:

El món musulmà està construit com un castell de cartes provisional edificat per uns estrangers (França i Gran Bretanya als anys 1920), sense haver pres en compte els desitjos dels habitants. Se’l va dividir de forma arbitrària entre dinou estats, tots composats de combinacions de minories i grups ètnics hòstils els uns als altres, de manera que avui dia cada estat musulmà àrab s’afronta al perill de la destrucció social ètnica des de dintre i alguns ja estan immersos en una guerra civil. [158]

[La majoria dels àrabs avui, 118 millons sobre 170, viuen a Àfrica, principalment a Egipte (45 millons).]

La “nova” estratègia dels anys ’80 correspón a la vella maxima imperial del “divideix i venceràs”, l’èxit de la qual depen en assegurar-se que uns tirans locals corruptes contribueixin a la creació d’un ordre imperial.

En aquest món gigantesc i fragmentat existeixen un grapat de grups rics i una massa immensa de pobres. La majoria dels àrabs tenen una renda anual mitjana de $ 300. El Liban s’està desmembrant i la seva economia es va fent miques; no hi ha poder centralitzat sinó només cinc autoritats sobiranes de facto. [159]

*

DISSOLDRE EL LIBAN

Liban era el model, preparat per aquest paper pels israelians des de feia trenta anys, com ho revelen els diaris d’en Sharett.

És la dèria expansionista expressada per Herzl i Ben Gurion de la mateixa manera que és l’extensió lògica dels diaris de Sharett. La dissolució del Liban es va plantejar al 1919, planificar al 1936, iniciar al 1954 i dur a terme al 1982.

La dissolució total del Liban en cinc províncies serveix de precedent per a tot el món àrab incluint Egipte, Síria, Iraq i la península àrab ja va per aquest camí. La dissolució subsequent de Síria i Iraq en zones exclusivament ètniques i religioses, com al Liban, és el primer objectiu d’Israel a llarg termini al front oriental. La dissolució del poder militar d’aquests estats serveix com a primer objectiu a curt termini. [160]

*

FRAGMENTAR SÍRIA

“D’acord amb la seva estructura ètnica i religiosa Síria caurà en trossos, en diversos estats igual que el Liban d’avui, de manera que hi haurà un estat xiita alawi al llarg de la costa, un estat suní a la zona d’Aleppo, un altre estat suiní a Damas hòstil al seu veï del nord i els drusos que crearàn un estat, fins i tot potser al nostre Golan [els Alts del Golan van quedar ocupats per Israel al 1967] i segurament al Hauran i al nord de Jordània. Aquest estat de coses serà la garantia de la pau i la seguretat a la regió al llarg termini i aquest objectiu ja està al nostre abast avui.” [161] S’examina cada estat àrab amb la intenció d’avaluar com se’l pot desmembrar. Arreu on hi hagi grups religiosos minoritaris a l’exèrcit, en Yinon hi veu oportunitats. Síria és particularment destacable en aquest respecte.

“Avui l’exèrcit sirià és majoritàriament sunita amb un cos d’oficials alauites i l’exèrcit iraqi xiita amb comandants sunites. Això és molt significatiu per al llarg termini i és per això que no es podrà conservar la lleialtat cap a l’exèrcit per gaire temps.” [162] A continuació, Yinon examina com la “guerra civil”, que es va infligir al Liban a través de la financiació del Major Sa’ad Haddad al sud Liban i de la Falange dels Gemayels als voltants de Beirut, es pot extendre a Síria.

Síria no és pas fonamentalment diferent del Liban tret del fort règim militar que la dirigeix. Però la veritable guerra civil que té lloc avui entre la majoria sunita i la minoria xiita alaui al poder (tan sols el 12% de la població) diu molt sobre la gravetat del problema intern. [163]

*

ASSALTAR IRAN

La insurgència revolucionària contra el Xah d’Iran – un dels principals clients de l’imperialisme americà, imposat per un putsch de la CIA al 1953 – semblava obrir el camí a la revolució a tot arreu de l’Orient Mitjà. No només Israel i el seu mentor americà temen la crida als musulmans xiites a tota la regió – que sovint són entre els més pobres i desafavorits – sinó que també el desafiament a la dominació americana va tocar una corda entre les masses de cad grup ètnic i nacional.

Aquest era el rerefons per engegar un atac d’Iraq contra la província del sud d’Iran, el Khuzistan, on es trobaven la producció i refineries de petroli. Com en Yinon, els planificadors israelians i americans calculaven que pel fet que aquesta província rica en petroli era habitada per la minoria àrab d’Iran, es podria separar d’Iran bastant fàcilment. Se suposava que la minoria àrab del Khuzistan rebria amb simpatia un atac per Iraq. Iran és una nació que consisteix de diversos grups ètnics: 15 millons de persos (farsi), 12 millons de turcs, 6 millons d’àrabs, 3 millons de kurds, balutxis, turkmens i altres nacionalitats més petites.

Prop de la meitat de la població irani es composa d’un grup de parla iraniana i l’altra meitat d’un grup ètnicament turc. La població de Túrquia compren una majoria musulmana sunita (cap al 50%) i dues grans minories, 12 millons de xiites alauis and 6 millons de kurds sunites. A Afghanistan hi ha 5 millons de xiites que constitueixen la tercera part de la població. Al Pakistan sunita hi viuen uns 15 millons de xiites que posen en perill l’existència d’aquest estat. [164]

La suposició que Iran també es podria fragmentar, separant les províncies petrolíferes mitjançant la invasió. Khomeini havia continuat la política del Shah d’oprimir les minories nacionals i la repressió contra la minoria àrab comesa per l’Admiral Madani, el governador provincial de Khomeini, va encoratjar la CIA i el Mossad israelià a incitar la invasió per part del règim iraqià.

Igual que els altres règims de l’Orient àrab i deixant la retòrica a banda, les oligarquies militars i les monarquies al poder es deixaràn comprar pel millor postor. Ara bé, els obrers del petroli a Abadan i Ahwaz, les ciutats refinadores de la província del Khuzistan irani, eren molt polititzades. Havien sigut l’espina dorsal del Front Nacional quan en Mossadegh va nacionalitzar l’Anglo-Iranian Oil Corporation al 1952 i el Partit Comunista d’Iran (Tudeh) tenia una forta presència entre els obrers del petroli. La vaga general dirigida pels treballadors del petroli que va ser allò decisiu a la revolució iraniana que va enderrocar el Shah al 1979.

La invasió iraqiana va ser un fracàs. La minoria àrab la va veure com un atac contra la revolució mateixa. Des de llavors la política americana i israeliana va consistir a proveïr els dos bàndols en armes, fent durar la guerra el màxim possible, tot impedint una victòria iraniana.

En Yinon té l’estratègia molt clara. “Qualsevol mena de confrontació entre els àrabs ens ajudarà al curt termini i escurçarà el camí cap a l’objectiu que primordial, és a dir desmembrar Iraq segons pertinences religioses igual que a Síria i al Liban.” [165] Estats Units i la monarquia saudí (que també dóna suport a Síria amb un subsidi de 10 mil millons de dòlars) han coordinat un embargament d’armes sobre Iran i el suministrament massiu d’armes per a Iraq. Els règims egipci i jordà són al capdavant del suport a Iraq. Mentrestant la Unió Soviètica i els Estats Units ambdós armen Iraq, per que la direcció de la burocràcia soviètica intenta fer servir la seva influència sobre els règims àrabs per millorar les seves possibilitats de negociar un repartiment d’èsferes d’influència amb els dirigents americans – a costa de les masses àrabs que segueixen vivint en la pobresa.

*

APUNTAR CAP A IRAQ

En Yinon deixa ben clar els motius israelians per armar Khomeini mentre que els Estats Units fan el mateix amb Iraq: “Iraq, ric en recursos petrolífers per una banda i amb fractures internes per altra banda, és un blanc segur per a les ofensives israelianes. La seva dissolució és encara més important per nosaltres que la de Síria. Iraq és més forta que Síria. A curt termini, el poder iraqi és el que suposa la més gran amenaça per a Israel. Una guerra Iraq-Iran desmantellarà Iraq i l’enfonsarà per dins fins i tot abans que pugui organitzar una lluita en un front ampli contra nosaltres.” [166]

Les preparacions del projecte sionista de fragmentar Iraq mitjançant la guerra civil estàn en una fase avançada. “Les llavors del conflicte intern i de la guerra civil ja són visibles avui, sobre tot després que Khomeini pugi al poder a Iram, un dirigent que els xiites d’Iraq veuen com el seu líder natural.” [167] Quan tracta de les febleses de la societat àrab sota els règims actuals, Yinon sense voler, subratlla fins a quin punt la població no compta per res en el poder i la presa de decisions, la falta de representativitat dels règims àrabs, la vulnerabilitat que en resulta i la futilitat dels seus esforços de protegir-se de l’expansionisme sionista degut a la seva dependència respecte al poder i la influència dels EE.UU.

Fet i debatut, a tots se’ls hi reserva la mateixa sort.

La pregunta no és pas si, sinó quan:

Una vegada més Iraq en el fons no és diferent dels seus veïns, encara que la majoria sigui xiita i la minoria governant, sunnita. El seixanta-cinc per cent de la població no té res a dir en la governació i és una èlite del vint percent la que deté el poder. A més hi ha una gran minoria kurda al nord, i si no fós per la fortalesa del règim, de l’exèrcit i dels ingressos del petroli, la situació d’Iraq en el futur no seria gens diferent que la del Liban en el passat o de Síria. [168]

El plan de dissolució d’Iraq no és matemàtic. Israel ha delimitat el nombre d’estats-titella, on s’han d’establir i sobre qui regnaràn.

A Iraq, és possible una divisió en províncies segons criteris ètnic o confessionals com a Síria durant l’època otomana. Aleshores, tres (o més) estats existiran en torn de les tres ciutat principals: Basra, Baghdad i Mossul i les zones xiites del sud seran separades del nord sunnita i kurd. [169]

Israel intenta d’aprofitar al màxim de l’impacte de la pobresa i de la inestabilitat dels règims que en resulta, els quals han de controlar una població que no els considera propis. En aquest respecte, el desig dels sionistes de desestabilitzar els règims àrabs i de fragmentar els seus països, encara que no mal vist per Estats Units, suscita la cautela del Pentàgon en quant a la seva programació i aplicació. Existeix un perill constant que les guerres i divisions internes manipulades que necessiten el sionisme i l’imperialisme americà per controlar la regió acabin per provocar un aixecament popular, com a Iran – i ara a Cisjordània i Gaza.

L’espectre del canvi revolucionari obsessiona els governants tant israelians com americans. És a la vegada una perspectiva que posa de relleu com fa falta una direcció revolucionària que portarà la lluita fins al final. Per exemple els intents de l’OAP de demanar el suport dels règims opressius enlloc d’adreçar-se a les poblacions que pateixen han dut l’OAP d’atzucacs en atzucacs.

La falta de lideratge és proporcional a les oportunitats perdudes. Quan descriu l’opressió que els règims àrabs infligeixen a les seves pròpies minories nacionals, en Yinon observa que: “quan s’afegeix l’element econòmic a aquest panorama, podem veure que tota la regió està construida com un castell de cartes, incapaç de fer front als seus greus problemes.” [170] Cada país analitzat revela principalment, la mateixa gama de condicions. “Tots els estats àrabs a l’est d’Israel estan estripats, trencats i acribillats per conflictes interns fins i tot més que aquells del Maghreb (Àfrica del Nord).” [171]

*

TRAINT MUBARAK

El cinisme que els sionistes practiquen quan fingeixen preocupació per la “seguretat” no es fa mai tant palés com a l’avaluació d’Egipte per part de Yinon.

L’ascens de Sadat després que Israel s’apoderi del Sinai, de Cisjordània, Gaza i dels Alts del Golan al 1967 va donar als Estats Units l’ocasió d’impedir que l’estat àrab més poblat romangués un obstacle a l’expansió israeliana i a la dominació americana. Treure Egipte de l’oposició ha sigut un cop molt dur, no només per al poble palestí sinó a la població àrab sencera.

El retorn d’Egipte a un nivell de dependència de l’imperialisme mai vist durant el regne de Farouk era força impopular entre els egipcis.

Els Estats Units suministren a Egipte prop de 3 millons de dòlars en donacions, prèstecs i subsidis disfressats – només darrera d’Israel – els quals revelen quin és el rol del govern de Mubarak. Ara bé els nivells de vida van cap avall.

Amb la seva legitimització de l’estat colonial d’Israel, Sadat no només va traicionar el poble palestí, va deixar l’orient àrab a la mercès dels plans dissenyat per Oded Yinon.

El que es despren clarament de l’anàlisi estratègic és que tot està programat per al moviment sionista, cada zona marcada per a la conquesta o reconquesta i percebut com un blanc oportú, que només espera el balanç de força i la guerra com a cobertura.

Egipte, en el seu panorama interior actual ja és un cadàver, amb més raó si considerem la divisió creixent entre musulmans i cristians. Desmantellar Egipte territorialment en regions geogràfiques distintes és l’objectiu polític d’Israel al front occidental per als noranta. [172]

El retorn d’Egipte sota Sadat a l’estatus neo-colonial de Farouk va ser gratificat per la recuperació del Sinai, encara que no per gaire temps, segons els israelians.

Israel es veurà obligat a actuar directament o indirecta per recuperar el control del Sinai per que és una reserva econòmica estratègica i energètica al llarg termini. Egipte no constitueix un problema militar estratègic degut als seus conflictes interns i podria veure’s forçada a retrocedir a la situació de després de la guerra del 1967 en només un dia. [173]

Aleshores Yinon es dedica a aplicar sobre Egipte el mateix bisturí que ja ha fet servir per tallar el Líban, Síria i Iraq a llesques:

Egipte quedarà dividida i desmantellada entre diversos focus d’autoritat. Si Egipte es desmembra, països com Líbia, Sudan o fins i tot estats més llunyans no podràn seguir existint en la seva forma actual i acompanyaràn Egipte en el seu enfonsament i dissolució. La visió d’un estat cristià copte a l’Alta Egipte junt amb una sèrie d’estats febles amb poder molt localitzat i sense govern centralitzat és la clau per a un desenvolupament històric que només es va veure contrariat per l’acord de pau però que sembla inevitable a llarg termini. [174]

Així doncs Camp David va ser una maniobra tàctica per preparar la dissolució d’Egipte i Sudan:

Sudan, l’estat més capgirat al món musulmà àrab actual, està establert a base de quatre grups hòstils els uns als altres: una minoria musulmana sunita àrab que governa sobre una majoria d’africans no-àrabs, pagans i cristians. A Egipte hi ha una majoria musulmana sunita que fa front a una gran minoria de cristians que és majoritària a l’Alta Egipte: uns quants set millons. Voldràn un estat propi, una cosa com un “segon” Liban cristià a Egipte. [175]

Va ser a Egipte que Gamal Abdel Nasser havia enderrocat el Rei Farouk i galvanitzat el món àrab amb la seva visió d’unitat àrab. Però era una unitat basada no pas sobre la lluita revolucionària a tota la regió sinó en una federació il·lusòria entre règims oligàrquics.

*

DEMÀ ELS SAUDIS

Si l’Egipte de Nasser hagués d’acabar “desmembrat” com un segon Liban segons la visió israeliana, Aràbia Saudí serà força més vulnerable, per que es considera que els dies de la monarquia són comptats.

La península àrab sencera és una candidata natural per a la dissolució degut a pressions de l’interior i de l’exterior i és un procés inevitable, en el cas d’Aràbia Saudí en particular.

Totes les principalitats i Aràbia Saudí estan construides com una casa de sorra fràgil on només hi ha petroli. A Kuwait, els kuwaitis no constitueixen res més que una quarta part de la població. A Bahrain, els xiites són majoria però no hi tenen el poder. Als Emirats Àrabs Units, els xiites hi són també majoritaris però qui hi mana són els sunites. [176]

Tampoc hi ha gaire dubte que el que passi a Arabia, també tocarà al golf:

El mateix és veritat pel que fa a Oman i el Ièmen del Nord. Fins i tot al Ièmen del Sud marxista [sic], hi ha una minoria xiita important. A Aràbia Saudí, la meitat de la població és estrangera, egípcia i iemenita, però una minoria saudí hi té el poder. [177]

*

BUIDAR PALESTINA DE LA SEVA GENT

És per als propis palestins que Yinon reserva la seva lògica implacable. Reconeix amb insistència que el poble palestí no ha renunciat mai al seu desig i la seva voluntat de ser sobirà al seu país. És la totalitat de Palestina que el sionisme ha de governar.

Dintre d’Israel la distincció entre les zones del ’67 i dels territoris més enllà, aquells del ’48, no ha tingut mai significació per als àrabs i avui dia tampoc ja en té per a nosaltres. [178]

No només s’ha de fer fora els palestins de Cisjordània i de Gaza, sinó també de Galilea i de Israel pre-1967. S’ha de dispersar-los com al 1948.

La dispersió de la població és llavors un objectiu estratègic interior de la màxima importància; sinó, deixarem d’existir siguin les fronteres que siguin. Judea, Samària i Galilea són la única garantia per a la nostra existència nacional i si no aconseguim ser la majoria a la regió de les muntanyes, no governarem el país i serem com els croats, que varen perdre aquest país que de tota manera no era d’ells i en el qual, per començar eren estrangers. Tornar a equilibrar el país demogràficament, estratègicament i econòmicament és actualment l’objectiu primordial i més central. [179]

Avui, els palestins sota control territorial israelià – aquells de la Franja de Gaza, Cisjordània i de la colonització territorial anterior al 1967 – fan un total d’uns dos millons i mig. Avui hi ha uns 5,4 millons de palestins. Més de la meitat del poble palestí està dispersada i escampada en una diaspora a tot arreu del món. Una quantitat significativa es troba als països de l’orient àrab, on són víctimes de qualsevol mena de persecució i discriminació: 37,8% a Síria, Jordània i Liban; i 17,5% en altres estats àrabs.]

La pregunta que es planteja és saber com aconseguir l’expulsió del palestins sota control israelià, en particular per que tota l’estratègia regional israeliana en depen: “Assolir els nostres objectius en el front oriental depen en primer lloc de l’aconseguiment d’aquest objectiu estratègic intern.” [180]

*

JORDÀNIA: EL CURT TERMINI

El mètode amb el qual això s’ha d’aconseguir requereix una operació delicada, allò que explica en part per que els sionistes i americans insisteixen tant en que Jordània sigui representativa dels palestins.

Jordània constitueix un blanc estratègic immediat a curt termini però no pas a llarg termini, per que no és una amenaça real a llarg termini després de la seva dissolució, el punt i final al llarg regne de Hussein i el transfer del poder als palestins a curt termini. [emfasi afegida].

No hi ha cap possibilitat que Jordània segueixi existint en la seva estructura actual per gaire temps i la política israeliana, tant en guerra com en pau, s’hauria de dirigir cap a la liquidació de Jordània sota el règim actual i el transferiment del poder a la majoria palestina. [181]

Enderrocar el règim haixemit ha de venir acompanyat per allò que Jabotinsky, citant Hitler al 1940, anomenava eufemisticament “transfer de població”.

“Canviar el règim a l’est del riu aportarà també la solució al problema dels territoris d’alta densitat de població àrab a l’oest del Jordà. Que sigui a la guerra o en pau, l’emigració dels territoris i la congelació demogràfica econòmica en ells, són les garanties pel canvi futur a cada riba del riu i hauríem de posar-nos en marxa per tal d’accelerar aquest procés en el futur pròxim.

El pla d’autonomia també s’hauria de rebutjar, així com qualsevol compromís o divisió dels territoris per que ... no és possible seguir vivint en aquest país en la situació actual sense separar les dues nacions, els àrabs a Jordània i els jueus a les zones a l’oest del riu. [182]

El programa d’Oded Yinon segueix el model imperial consagrat pel temps del “divideix i venceràs”. El Liban, per exemple, va ser atacat per primer cop al 1919. La cobertura de la guerra ha sigut un prerequisit per a l’aplicació d’aquests projectes, tan al curt com al llarg termini. El neo-colonialisme encara és el mètode preferrit de l’ordre imperial per que les ocupacions afebleixen l’imperialisme, com deia Che Guevara.

En particular, els sionistes amb la seva població relativament petita i la seva total dependència de l’imperialisme americà, només poden fer funcionar el seu plan per a l’imperi israelià a través de complots neo-colonials a l’orient àrab i aquests requereixen el recolzament del seu mestre imperial.

En aquest respecte, l’esquema d’Oded Yinon és l’aplicació en el futur immediat i pròxim del projecte sionista perseguit per Herzl, Weizmann, Jabotinsky, Ben Gurion i avui per Peres i Shamir. No ofereix cap opció als palestins per que el debat polític entre els dirigents sionistes se centra sobre els mitjans i la programació d’aquesta empresa de conquesta.

Quan per exemple, Moshe Dayan va prendre Gaza al 1956, Ben Gurion es va enfadar i li va dir, “No volia Gaza amb gent, sinó Gaza sense gent, Galilea sense gent.” El mateix Moshe Dayan va dir a un meeting de joventut sionista als Alts del Golan al juliol 1968: “els nostres pares havien arrbiat a les fronteres reconegudes en el plan de partició; la generació de la Guerra dels Sis Dies havia pogut arribar a Suez, el Jordà i els Alts del Golan. Això no s’acaba aquí. Després de les línies d’alto al foc actual, n’hi haurà d’altres. S’extendràn més enllà de Jordània ... Liban i ... també el centre de Síria .” [182a] Ara bé, com ho explica Oded Yinon, la dominació neo-colonial depen de la relació dialèctica entre la força militar i la manipulació de titelles.

Es procedirà a fragmentar els estats àrabs sota la cobertura de la guerra – que sigui un atac-llàmpec, l’us d’una força armada per procuració o operacions encobertes. L’èxit final requereix dirigents locals que es poguin comprar o coaccionar.

Aleshores, els sionistes ens han presentat sense parar no només el seu Mein Kampf, sinó també la prova que la preservació i expansió de la seva dominació depen que hi hagi governants falsos entre els pobles víctims. Les trames de “dividir i vèncer” del sionisme i del seu patrocinador imperial no tenen fi.

Per que els palestins i les masses àrabs resisteixin a aquests plans de conquesta, hauran d’enderrocar els règims corruptes que traeixen les aspiracions populars. Hauran de forjar una direcció revolucionària que digui la veritat obertament sobre el paper d’aquests governs, que descrigui els plans sionistes tal com són i que demostri determinació per portar la lluita a tota la regió.

*

ELS QUATRE “NO”

Les idees de Yinon no són exrafolàries. Reben el suport de Sharon i del Ministre de Defensa de Begin, Moshe Arens i també pel Partit Laborista.

Y’ben Poret , un oficial d’alt rang al Ministeri Israelià de Defensa, es mostra irritat al 1982 quan sentia crítiques piadoses sobre l’expansió de colònies a Cisjordània i Gaza. Declarava: “Ja és hora d’arrancar el vel de la hipocrisia. Ara com abans, no hi ha sionisme, cap colonització de la terra, cap estat jueu, sense l’expulsió dels àrabs, sense confiscació.” [183] La plataforma del Partit Laborista al 1984 es presentava en anuncis de pàgina sencera als dos diaris israelians de més tirada, Ma’ariv i Ha’aretz.

Els anuncis posaven de relleu els “Quatre No”:

L’anunci propugnava una acceleració de les colònies a Cisjordània i Gaza i la seva total financiació i protecció.

Al 1985, el president d’Israel, Chaim Herzog, un dirigent del Partit Laborista, donava ressò als sentiments de Sharon i Shamir que Oded Yinon posava de relleu.

De cap manera estem disposats a compartir amb els palestins una terra que és santa per al nostre poble des de fa milers d’any. No hi pot haver socis per als jueus d’aquesta terra. [184]

Com a Camp David, fins i tot un bantustan en parts de Cisjordània i Gaza només seria un pas previ a la propera “dispersió”. Obligar dos millons i mig de palestins a fugir a Jordània és una altra misura intermediària per que el “lebensraum” israelià [l’infame paraula d’Hitler que vol dir “espai vital”] no es limitarà pas al riu Jordà.

S’ha de deixar clar, sigui la que sigui en el futur la situació política o el panorama militar, que la solució al problema dels àrabs indígens només vindrà quan reconeguin l’existència d’Israel en fronteres segures fins al riu Jordà i més enllà [emfasi afegida], com a la nostra necessitat existencial en aquesta època difícil, l’època nuclear a la qual entrarem d’aquí no gaire. [185]

*

TRANSFERIR LA POBLACIÓ PALESTINA

Les idees de Yinon també es trobaven reflectides a un relat important publicat al Washington Post a tota plana el 7 de febrer 1988 sota el títol: “expulsar els palestins: ni és una idea nova ni és només de Kahane.”

Dos periodistes israelians, Yossi Melman, corresponsal diplomàtic del diari israelià Davar i Dan Raviv, el corresponsal de CBS News basat a Londres, revelaven que tan sols dos dies després del final de la Guerra del 1967, es van celebrar reunions secretes del gabinet israelià per a tractar de la “recol·locació dels àrabs”. Es va obtenir aquesta informació als diaris personals d’en Ya’acov Herzog, director del despatx del Primer Ministre. La transcripció oficial de la reunió es manté secreta.

Segons l’article del Post, el Primer Ministre Menachem Begin recomenava la demolició dels camps de refugiats i el transfer dels palestins al Sinai. El Ministre de Finances Pinhas Sapir i el Ministre d’Exteriors Abba Eban, els dos sionistes laboristes, discrepaven. Apel·laven al transfer de tots els refugiats “als països àrabs veïns, principalment Síria i Iraq”.

La reunió del gabinet del 1967 no va arribar a cap decisió.

“L’ambient semblava penjar a favor de la proposta del Vice Primer Ministre Yigal Allon que s’hauria ... de deportar els palestins al desert del Sinai,” afirma l’article del Post. A conseqüència, el despatx del Primer Ministre, el Ministeri de Defensa i l’exèrcit van montar conjuntament “una unitat secreta encarregada ‘d’encoratjar’ la partença dels palestins cap a destinacions estrangeres”. El plan secret va ser revelat en públic per Ariel Sharon a Tel Aviv al novembre 1987, quan va desencobrir l’existència d’una “organització” que des de fa anys han transferit palestins cap a altres països, com Paraguai, amb els governs dels quals Israel ha arribat als preparatius necessaris.

Aquests “transfers” van ser executats pel despatx del governador militar israelià a Gaza. Quan un d’aquells transferits, Talal ibn-Dimassi, va atacar el consolat israelià a Asunción, Paraguai i matar el secretari del cònsol, les coses es van complicar:

“L’atemptat a Paraguai va posar un punt i final abrupte al plan secret israelià que el govern havia esperat que servís a resoldre el problema dels palestins mitjançant la deportació,” declara l’article del Post.

Més d’un milló de gent eren programats per al “transfer”. Al final només un miler va ser foragitat.

Melman i Raviv insisteixen que la recol·locació dels palestins no ve de nou “com ho demostren els debats del gabinet al 1967”. Afirmen que cada cop més israelians veurien amb bons ulls un projecte similar, a la vista de l’aixecament recent a Cisjordània i Gaza”.

*

UNA OPCIÓ CONSIDERADA DES DE FA TEMPS

Els autors reconeixen que l’expulsió dels palestins ha sigut el punt central de la planificació del sionisme des dels primers passos del moviment. Escriuen:

Des dels primers dies del sionisme, la recol·locació ha sigut una opció per tractar el problema que planteja la gran població àrab a la terra històrica d’Israel.

Melman i Raviv comenten una sèrie de complots que van ser dissenyats per dur a terme l’expulsió del poble palestí. La riba est del riu Jordà [l’estat de Jordània] va ser contemplada, un projecte exposat al març 1968 en un anunci d’una pàgina sencera que reproduïa un articel de George Will que equipara Jordània amb Palestina. [185a]

Els sionistes laboristes i revisionistes estan d’acord sobre la necessitat de transferir els palestins cap a una altra banda. Vladimir Jabotinsky va explicar clarament els esforços que es van dur a terme des de la Primera Guerra Mondial en una carta que va escriure al novembre 1939.

Hauríem de demanar als jueus americans de movilitzar cinc cent millons de dòlars per que Iraq i Aràbia Saudí absorbeixi els àrabs palestins. No hi ha alternativa. Els àrabs han de deixar lloc per als jueus a Eretz Israel. Si va ser possible transferir els pobles bàltics, ha de ser possible també transferir els àrabs palestins.