Tornar a INTRODUCCIÓ

Les presons israelianes són primordialment presons polítiques. Contenen principalment palestins sospitats, acusats i ocasionalment – basant-se en confessions obtingudes per la coerció – “condemnats” per executar, encobrir o planificar actes de resistència, que siguin pacífics o armats. No hi ha estadístiques sobre la població carceral total però la quantitat de presos en presons de màxima seguretat que cumpleixen sentències llargues es sitúa constantment en torn a 3.000; una trentena de dones palestines estan empresonades a Neve Tertza, sense comptar aquelles que han portat del Liban. Els advocats calculen que abans de l’aixecament recent [primera Intifadah, NDT], uns 20.000 palestins entraven a la presó cada any.

Hi ha deu presons dintre de les fronteres anteriors al 1967, com Kfar Yonah, la presó central de Ramle, Shattah, Damun, Mahaneh Ma’shiyahu. Beersheba, Tel Mond (per als joves), Nafha, Ashkelon i Neve Tertza.

Nou presons es troben als territoris ocupats després del 1967: Gaza, Nablus, Ram Al·lah, Bethlehem, Fara’a, Jericho, Tulkarm, Hebron i Jerusalem.

Hi ha centres regionals de detenció a Yagur (Jalameh) i a Atlit prop de Haifa, Abu Kabir a Tel Aviv i la Moscobiya (Complex Rus) a Jerusalem. A més, les quarters generals de policia a Haifa, Acre, Jerusalem, Tel Aviv, les divuit comissaries a tot arreu de l’estat i les quaranta postos avançats als territoris ocupats es fan servir per detenir sospitosos per sometre’ls a interrogatoris i tortura. [152] Les insta·lacions militars arreu del país també serveixen de centres d’interrogatori i de tortura. Els presos estan d’acord per dir que el més salvatge de tots aquells és Armon ha-Avadon també conegut com el “Palau de l’Infern” i el “Palau de la Fi”. Es troba a Mahaneh Tzerffin a prop de Sarafand.

I per últim, es van montar camps de detenció només de tendes de campanya per tenir-hi els nombrosos presoners palestins que varen portar del Liban durant la invasió del 1982 així com els joves capturats durant la resistència actual [primera Intifadah, NDT]. Meggido, Ansar II (a Gaza) i Dhariyah són centres de detenció que s’han fet famosos per les seves condicions inhumanes i l’ús rutinari i quotidià de la tortura.

*

DISTINCCIONS EN EL TRACTE

Les diferències entre les presons per palestins dintre dels Territoris Ocupats després del 1967 i aquelles de dintre d’Israel anterior a 1967, dintre de la “Línia Verda” no són grans. La presó d’Ashkelon, la presó de Nafha, l’ala principal de la presó de Beersheba i l’ala especial de la presó de Ramle, encara que situades dintre d’Israel abans del 1967, són grans centres de detenció per a palestins dels Territoris Ocupats després del 1967 de Cisjordània i Gaza. Damun i Tel Mond es fan servir per als joves palestins.

La situació física de les presons té poca relació amb les condicions que s’hi donen. Les autoritats carcelàries espanyoles mantenen una segregació rigorosa entre les persones tancades per assumptes criminals i aquelles altres acusats de “delictes contra la seguretat”, és a dir presos polítics.

Adés que només un petit nombre de jueus es qualifiquen com a presos polítics i que només un petit nombre de palestins, en particular dels Territoris Ocupats, són delinqüents criminals, aquesta separació suposa de fet una segregació entre presos jueus i detinguts palestins. No tenen dret ni a tenir contactes ni a comunicar-se. O bé estan en presons separades o ales diferents de la mateixa institució.

També es fan distincions entre presos palestins dels Territoris Ocupats després del 1967 i interns “àrabs israelians”, que són palestins i drusos amb ciutadania israeliana. Les condicions de detenció per als presos de Cisjordània i Gaza són força pitjors que per als interns “israelians” de les fronteres anteriors al 1967.

Alguns, però no tots els presos d’Israel abans 1967 tenen dret a un llit o un matalàs. Prop del 70% dels presos israelians gaudeixen d’aquest “privilegi”. També poden rebre una visita cada dues setmanes i enviar dues cartes al mes. Tenen dret a tres mantes a l’estiu i cinc a l’hivern.

Els presos dels Territoris Ocupats després del 1967 dormen a terra hivern i estiu. Tenen dret a una estora de goma de 0,5m de gruix, una visita i una postal al mes.

Mentre que la mitjana d’espai per presoner a les presons europees i americanes és 10,5m², a les presons per palestins de Cisjordània i Gaza, és la desena part o sigui 1,5m² per presoner.

La burocràcia carcelària no coneix cap altre llei que les seves. Quan entra en aquest món, el ciutadà perd tots els seus drets. Es torna sotmés a l’autoritat totalment arbitrària exercida per gent seleccionada per la seva crueltat.

L’Ordenança de Presons (revisada l’any 1971) conté 114 clàusules. No hi ha cap clàusula ni sub-clàsula que defineixi els drets del presoner. L’Ordenança ofereix una sèrie de regles legalment vinculants per al Ministre de l’Interior, però és el mateix ministre que emet aquestes regles per decret administratiu.

No hi ha cap disposició que estipula obligacions per a les autoritats ni cap clàusula que garanteixi una mínima qualitat de vida per als presos.

A Israel està legalment permés internar vint presos en una cel·lula no pas més gran que 5m de llarg, 4m d’ample i 3m d’altura. Aquest espai inclou un lavabo obert. Els presos poden estar tancats indefinidament en aquesta mena de cel·lules durant vint-i-tres hores al dia.

*

L’INFORME KUTLER

El diari Ha’aretz va publicar l’any 1978 una investigació extensiva sobre les condicions físiques a les presons situades a Israel pre-1967 pel periodista israelià, Yair Kutler. En Yair Kutler afirmava que la vida carceral a Israel és un “veritable infern” i es va dedicar a descriure cada presó en detall. [153] Les seves conclusions són colpidores:

Kfar Yonah: els oficials superiors anomenen la presó de Kfar Yonah “Kevar Yonah” (la tomba de Yonah). És el centre de detenció que terroritza tothom que passi pel seu portal. Els detinguts en diuen “Meurat Petanim” o “el cau dels cobras”. “La rebuda que espera els detinguts preventius és esfereïdora.” Les cel·lules són extremadament fredes i húmedes. S’han d’apinyar sobre els matalassos esparracats i bruts. La majoria dels detinguts no tenen cap altre lloc per jeure que el mateix terra. La fortor d’excreció humana, de sudor i de brutícia és aclaparadora i no s’esvaeix mai de les cel·lules tancades. A l’ala D hi ha tres sales on dotze, divuit i vint detinguts estan amontegats.

Presó Central de Ramle: Ramle és una de les presons més dures d’Israel. Es tracta d’una antiga comissaria de policia britànica que es feia servir com a quadra de cavalls. Està superpoblada per set-cents interns i fa mala olor. Molts presos no tenen llit, només un petit racó o fins i tot uns pocs metres quadrats per a ells sols. Passa sovint que un centenar d’homes hagin de jeure a terra.

Hi ha vint-i-una cel·lules d’aillament (X) a Ramle. Mai no entra la llum del dia a les cel·lules d’aillament que són totalment segellades. Una bombeta solta illumina durant tot el dia.

A més de les cel·lules d’aillament, Ramle té uns quants calabossos. Fan 2m per 80cm per 2m. Són foscos, bruts i hi fa una pudor terrible. No té ni finestres ni bombetes; una petita escletxa a la porta deixa passar una mica de llum del passadís.

Abans de ficar un presoner al calabós el despullen del tot i li donen una bata esparracada i minsa. El poden deixar al lavabo un cop al dia; sinó s’ha d’aguantar tot el dia i nit.

Pot urinar a través d’una xarxa de filferro a la porta. El presoner no té dret ni a un passeig al dia ni a una dutxa.

Les pàllisses són freqüents. El mètode preferit és aquell de la “manta”. Uns quants guàrdies tapen el cap d’un presoner i el van pegant fins que caigui inconscient.

Per evitar ser aillat, els presos han de saber dur una vida de submissió total i d’auto-humillació.

Damun: la vida a Damun és “l’infern sobre la terra”. “Les condicions de vida són deplorables i fan marejar qualsevol visitant a aquest lloc abandonat de Deu.” Els edificis absorbeixen l’humiditat i el fred. No n’hi hauria prou amb cinc mantes per estar prou calent. “Molts estan malalts i la majoria està desesperada.” Les condicions de l’ala dels joves de Damun són encara pitjors. La superpoblació és tal que els joves només poden estirar els membres dues hores cada quinze dies i sovint ni això.

Shattah: la superpoblació és terrible a Shattah. Se sent la pudor des de lluny ... Les cel·lules són fosques, húmedes i glacials. L’aire és sufocant. Durant les grans onades de calor a l’estiu a la vall de Beit Shean, la presó és un infern roent.

Sarafand: El “Palau de la Fi” es troba darrera d’una alta tanca de filferro que tots els turistes poden veure quan van en cotxe per l’últim tram de la carretera de Jerusalem a Tel Aviv, a vuit kilometres de l’aeroport Ben Gurion. És el perimetre de Sarafand de 16 kilometres quadrats i el més gran dipòsit de material de l’exèrcit israelià. També és el magatzem del Fons Nacional Jueu, que fa servir Sarafand per guardar equipament per a la construcció de nous assentaments a Israel d’abans 1967 i als Territoris Ocupats després del 1967.

La relació inexorable entre l’ocupació, els assentaments, la colonització i el sistema de tortura al qual es sotmet els palestins es fa evident. Sarafand – el centre de tortura – té un significat històric.

Va ser construit abans de la Segona Guerra Mondial i va servir com a dipòsit de material militar per als britànics. Va ser un dels camps més famosos per als detinguts durant l’aixecament palestí al 1936 contra la dominació britànica i la colonització sionista del país. Les autoritats israelianes es van limitar a recuperar els edificis del vell Mandat Britànic, sense canviar la seva funció i es van fer servir per una nova generació de detinguts palestins. El centre, que tant els jueus com els palestins anomenaven el “camp de concentració” no ha perdut el seu caràcter ni la seva funció.

Nafha – una presó política: els presos polítics palestins no tenen estatus de presos de guerra però es construeix camps de presoners per a ells. Els seus habitants diuen que Nafha és la “presó política”.

Es troba al desert, a vuit kilometres de Mitzoe Ramon i a mig camí entre Beersheba i Eilat. És un erm amb tempestes de sorra terribles. La sorra penetra a tot arreu. Les nits són extremadament fredes i de dia la calor és insoportable. Les serps i els escorpins volten per les cel·lules.

La cel·lula típica fa 6m per 3m. Tenen deu matalassos al terra i cap altre espai. Un lavabo primitiu ocupa un racó. Amunt del lavabo hi ha una dutxa. Mentre un presoner fa servir el lavabo, d’altres han de rentar-se o rentar els seus plats. En una cel·lula d’aquesta mena, deu presos passen vint-i-tres hores al dia. Durant mig-hora cada dia, tots els presos han de caminar en un petit patí de formigó de 5m x 15m. La majoria dels presos estan malalts, pateixen dels efectes de les tortures incessants i de les brutals condicions de vida a la presó. [154]

*

PRÀCTIQUES DIÀRIES A LES PRESONS ISRAELIANES

Els presos polítics declaren sovint que les condicions als centres de detenció i a les presons tant a Israel d’abans 1967 i als Territoris Ocupats després del 1967 estan muntats per a destruir-los psíquicament i física.

Pàllisses: a totes les presons a Israel d’abans 1967 i als Territoris Ocupats, els presos reben pàllisses. A Ramle, això es fa als calabossos o “cel·lules d’aillament”: uns quants guàrdies ataquen el presoner i li peguen amb els punys, botes i mànecs d’aixada que guarden en una cabana que toca a les cel·lules calabossos.

A la presó de Damun, les pàllisses es practiquen de forma més primitiva. Es fan en públic al pati. Els guàrdies més brutals s’encarreguen del “correu”. És el vehicle de transport de presos que fa tres viatges a la setmana del centre de detenció d’Abu Kabir a la presó de Shattah. S’atura a totes les presons dins d’Israel tret d’Ashkelon i Beersheba. A cada viatge del “correu” es produeixen pàllisses salvatges. Amb qualsevol pretexte, els guàrdies del correu treuen la víctima del vehicle a la propera parada i l’apallissen fins deixar-lo irreconeixible.

Aillament: L’aillament no es considera càstig segons la llei.

De fet, poca gent pot sobreviure molts mesos a una cel·lula de 1m per2,5m durant vint-i-tres hores al dia. Ara bé cap presoner que no hagi intentat mai defensar verbalment la seva autoestima s’ha salvat de passar temporades a les cel·ules d’aillament.

Treball: El treball a la presó és treball forçat. Està montat com “un mitjà per pertorbar la vida dels presos”. [155] Els presos polítics van assignats deliberadament a la producció de botes per l’exèrcit israelià, camuflatge, xarxes, etc... Aquells que s’hi neguen no tenen drets a “privilegis” tal com diners per la cantina, temps fora de les cel·lules, llibres o diari i material per escriure.

A alguns se’ls castiga amb aillament.

El sou mitjà per aquesta feina és $ 0,5 l’hora. El treball forçat persegueix la finalitat de portar la pressió física i emocional al màxim. També és un mitjà d’explotació.

Menjar: L’alimentació a les presons és deficient i els pressupostos de menjar són mínims. Sovint el personal roba la carn, la verdura i la fruita que van destinades als presos. Els ous, la llet i un tomàquet fresc entren a la categoria d’articles de luxe.

Atenció mèdica: Al 1975, un presoner a la presó de Damun es va tallar els canells i les cames. Uns altres presos van cridar els guàrdies. Una delegació de tres guàrdies va arribar. L’infermer va obrir la cel·lula i agafar el presoner i sense dir res el va pegar a la cara sense parar. El presoner va caure a terra i l’empleat mèdic li va anar donant cops de peu.

Els presos estan tancats en edificis inadequats. Pateixen el calor agotador a l’estiu. A l’hivern l’humiditat arriba “fins als ossos”. A l’hivern a la presó de Ramle, a la tercera part de la població de la presó se’ls infla les mans i els peus a causa del fred intens. La única medicació disponible és vaselina però es facilita molt poc sovint.

Els detinguts que cumpleixen sentències de més de pocs mesos deixen la presó amb incapacitats permanents. Les condicions d’il·luminació són tant defectuoses que els presos pateixen deterioració de la vista. La proporció de deficiències renals i d’ulcers entre els interns és cinc cop més alta que a la població general.

Asafir: Des de 1977, els presos han denunciat que la tortura és practicada també per un petit grup de col·laboradors a cada presó, alguns dels quals no són presos de debò sinó confidents que juguen aquest paper. Tant si es tracta de presos que col·laboren o confidents infiltrats a la presó, el procediment s’ha institucionalitzat. A cada presó i centre de detenció, es posen a sales especials a part els col·laboradors, que es coneixen com a “asafir” o “ocells cantants”. Els “asafir” són sovint criminals violents triats per la seva ferocitat. D’altres es seleccionen entre els detinguts per càrrecs polítics, encara que no tinguin passat polític. Se’ls hi otorga privilegis d’acord amb els serveis que presten.

*

NO SÓN CASOS AILLATS

Mentre que es fa un gran enrenou de les pretensions democràtiques i humanistes d’Israel, les proves que es presenten aquí, igual que l’acumulació de proves a tots els estudis de la colonització i dominació sionista a Palestina, fan miques aquesta façana.

Els casos individuals examinats aquí no són aillats ni són el resultat de circumstàncies extraordinàries. Els casos esmentats aquí no són fonamentalment diferent dels altres. Els torturadors no són polis que es passen de la ratlla de forma aberrant. Són membres de totes les seccions de la polícia i dels cossos de seguretat israelianes que actuen dintre del seu servei.

La violència és la norma al tracte cap als palestins, tant si són pagesos que porten els seus productes al mercat o joves que llencen pedres, ciutadans palestins d’Israel d’abans 1967 o residents palestins dels territoris ocupats al 1967 i després. La tortura és una part fonamental del sistema legal, la coerció és el camí cap a la confessió i la confessió és fonamental per a l’acusació.

El tractament dels presos no canvia segons quin partit està al poder. Si el Primer Ministre Menachem Begin classificava els palestins com a “bèsties de dues cames”, la brutalitat que s’infligeix sistemàticament al detingut palestí és igual de dura sota els governs dominats pel Partit Laborista. Com deia l’ex-Primer Ministre Ben Gurion, “El règim militar existeix per a defensar el dret dels jueus a establir-se a tot arreu”. [156]

Capítol 12: Una estratègia per a la conquesta

[152] Jamil Ala’ al-Din i Melli Lerman, p.3.

[153] Case Study: The Kutler Report. Ibid., pp.34-45.

[154] Lea Tsemel and Walid Fahoum, Reports on Nafha Prison, Maig 1982-Febrer 1983. Citat a Schoenman i Shone, pp.47-54.

[155] Jamil Ala’ al-Din i Melli Lerman, p.26.

[156] David Ben Gurion, Divray ha Knesset, Parliamentary Record #36, p.217. Citat a Bober, p.138.