Tornar a INTRODUCCIÓ

L’ús de la tortura a les presons israelianes ha sigut objecte d’indagacions extensives. Al 1977, el Sunday Times de Londres va dur una investigació de cinc mesos. Es va obtenir corroboració per a les proves que s’hi van recollir. Els casos documentats de tortura es van produir “al llarg dels deu anys d’ocupació israeliana des del 1967”. L’estudi del Sunday Times va presentar els casos de quaranta-quatre palestins que van ser víctimes de la tortura. Documentava aquestes pràctiques a set centres: presons a les quatre ciutats principals de Nablus, Ram Al·lah, Hebron i Gaza, el centre d’interrogació i detenció de Jerusalem que es coneix com a Complexe Rus o Moscobiya; i a centres militars especials a Gaza i Sarafand. [135]

De la investigació van resultar conclusions concretes: els interrogadors israelians maltracten i torturen els presos àrabs de forma rutinària. Se’ls hi fiquen caputxes o benes als ulls i se’ls penja pels canells durant llargues estones. A la majoria se’ls colpeja als genitals o se’ls sotmet a altres menes d’abusos sexuals. A molts se’ls agredeix sexualement. A d’altres se’ls administra descàrregues elèctriques.

Fiquen els presos dins d’ “armaris” especialment construits per aquesta funció de seixanta centimetres quadrats i d’un metre i mig d’alt amb pics de cement al terra. I els maltractaments, que inclouen “pàllisses llargues”, són generalitzats a les presons i centres de detenció israelians. La tortura és tan extesa i sistemàtica, conclueix el Sunday Times, que no s’hi pot tancar els ulls com el fet d’uns “polis dolents” que es passen dels ordres. S’arriba a la conclusió que es tracta d’una política deliberada i que tots els serveis de seguretat i d’intel·ligència estan implicats:

*

MODELS DE TORTURA ALS TERRITORIS OCUPATS DESPRÉS DEL ‘67

Cada centre de detenció posa en escena interrogadors amb “predileccions aparents”. El interrogadors del Complex Rus [Moscobiya] a Jerusalem “prefereixen els atacs contra les parts genitals, a més de proves d’endurància tal com fer aguantar una cadir amb les mans exteses o aguantant-se sobre una sola cama.”

L’especialitat del centre militar de Sarafand és tapar els ulls dels presos durant molt temps, llençar-hi gossos i penjar-los pels canells. L’especialitat a Ram Al·lah és “agressió anal”. La tortura per descàrregues elèctriques es fa servir quasi a tot arreu. [136]

Fazi Abdel Wahed Nijim va ser detingut al juliol 1970. El van torturar i lliurar als gossos a Sarafand. Detingut un altre cop al juliol 1973, el van pegar a la presó de Gaza. Zudhir al-Dibi va ser detingut al febrer 197 i interrogat a Nablus on li van fuetejar i colpejar les plantes del peu. Li van prémer els testicles i li van rajar aigua gelada.

Shehadeh Shalaldeh va ser detingut a l’agost 1969 i interrogat a Moscobiya. Li van ficar un recanvi de boiligraf dins el penís. Abed al-Shalloudi va ser retingut sense judici durant setze mesos. Els ulls tapats i les mans emmanillades mentre era a Moscobiya, el va picar en Naim Shabo, un jueu iraqi, director del Departament de Minories.

Jamil Abu Ghabiyr va ser arrestat al febrer 1976 i detingut a Moscobiya. El van pegar al cap, cos i genitals i el van fer jeure dins d’aigua gelada. Issam Atif al Hamoury va ser detingut a l’octubre 1976. A la presó d’Hebron les autoritats el van fer violar per un presoner de confiança. [137]

Al febrer 1969 Rasmiya Odeh va ser arrestada i duta a Moscobiya. El seu pare. Joseph i dues germanes seves van ser detinguts i sotmesos a interrogatoris. Joseph Odeh estava tancat en una habitació mentre colpejaven na Rasmiya al costat. Quan el van dur cap a ella, jeia a terra la roba tacada de sang. La seva cara era blava i el seu ull negre. La van subjectar a terra davant d’ell i li van clavar un pal a la vàgina. Un dels interrogadors va donar ordre a Joseph Odeh de “follar” la seva filla. Quan s’hi va negar, van començar a pegar-lo i Rasmiya. Van tornar a obrir-li les cames i li van clavar el pal. Sagnava de la boca, cara i vàgina quan en Joseph Odeh va perdre el coneixement. [138]

Els models de tortura denunciats al Sunday Times són similars a aquells que es van trobar a centenars de testimonis publicats pels advocats israelians, Felicia Langer i Lea Tsemel, pels advocats palestins Walid Fahoum i Raja Shehadeh, per Amnesty International i la National Lawyers Guild i la sèrie de relats que aquest autor va recollir al contacte d’ex-presos. [139]

Aquest historial s’estableix a Cisjordània a partir del 1968, un any després de l’inici de l’ocupació. Encara que el Comitè Internacional de la Creu Roja no tingui per costum fer declaracions públiques, va preparar unes conclusions sobre la tortura. El seu Informe sobre la Presó de Nablus va establir:

Un nombre de detinguts van ser víctimes de la tortura mentre la policia militar els interrogava. Segons les proves, la tortura prenia les formes següents:

*

EL CAS DE GHASSAN HARB

Ghassan Harb, un intel·lectual de 37 anys i periodista palestí d’Al Fajr, un destacat diari en àrab, va ser detingut al 1973. El van agafar a casa seva uns soldats israelians i dos agents de paisà i el van dur a la presó de Ram Al·lah on el van retenir durant cinquanta dies. Durant aquest temps, ni el van interrogar ni acusar. No el van deixar contactar mai la seva família o un advocat. [141]

Al quinzè dia, van portar en Ghassan Harb el cap ficat dins una bossa cap a un lloc desconegut. Allà el van pegar sense parar: “quinze minuts, vint minuts pegant-me la cara amb la mà.”

Despullat i amb una bossa al cap, el van tancar en un lloc esquifit. Es va posar a sufocar. Va poder arrossegar el cap contra la “paret” i desfer-se de la bossa i es va trobar en una mena de caixa com un armari d’uns 60 cm² i de 150 cm d’alt.

No podia ni seure ni estar dret. El terra era de cement amb un sèrie de pues de pedra disposades a intervals irregulars. Eren “punxegudes amb cantells aguts” d’1,5 cm d’altura. Ghassan Harb no podia estar-s’hi dret sense passar dolor. Havia d’aguantar-se en una cama i anar-la canviant sense parar. El van deixar tancat a la caixa quatre hores durant la primera sessió.

El van fer arrossegar-se sobre els genolls sobre pedres punxegudes mentre quatre soldats el pegaven durant una hora. Després de ser interrogat, van tornar a ficar en Ghassan Harb a la cel·la i hi van tornar: pàllisses, despullar-lo, obligar-lo a arrossegar-se dins una canera d’uns seixanta metres quadrats i després “l’armari”. Mentre estava dins de l’armari a la nit sentia presos que suplicaven: “Oh, el meu estomac. M’esteu matant.”

El tràngol d’en Ghassan Harb ha sigut corroborat per quatre persones sense relacions entre elles. Mohammed Abu-Ghabiyr, un sabater de Jerusalem, va descriure el mateix pati amb les seves pedres punxegudes i la canera. Jamal Freitah, un llaurador de Nablus, va descriure “l’armari” com una “nevera” amb les mateixes dimensions. Tenia un “terra de cement amb petites bosses ... i pues molt punxegudes, cadascuna semblant a un clau.”

Kaldoun Abdul Haq, el proprietari d’una constructora de Nablus, també va descriure el pati i “l’armari” amb el seu terra “coberts de pedres molt punxegudes clavades al cement.” Van penjar n’Abdul Haq pels braços a un ganxo a la paret a un cantó del pati.

A Husni Haddad, el proprietari de fàbrica de Bethelem el van fer arrossegar-se al pati cobert de grava punxeguda i li donaven cops de peu mentre s’arrossegava. La seva caixa també tenia “un terra amb punxes del tamany d’un polze humà però amb cantells afilats.”

Van deixar en Ghassan Harb en llibertat dos anys i mig després, sense mai haver-lo acusat de cap delicte ni dur-lo davant del tribunal. La seva advocada, Felicia Langer, va poder portar el cas del seu maltractament davant de la Cort Suprem Israeliana. No es van poder presentar ni admetre declaracions complertes durant l’audiència; ni es va cridar cap testimoni. El tribunal va desestimar totes les acusacions de tortura sense considerar-les.

*

EL CAS D’EN NADER AFOURI

En Nader Afouri era un home fort i enèrgic, el campió d’halterofilia de Jordània. Quan el van deixar lliure al 1980 després del seu cinquè empresonament, ja no podia ni veure, sentir, parlar, caminar o controlar les seves funcions fisiològiques. Entre 1967 i 1980, en Nadar Afouri va passar deu anys i mig en detenció administrativa. Malgrat els maltractaments i la tortura brutal que va patir en Nader durant les cinc estades seves a la presó, les autoritats israelianes no van poder extreure cap confessió ni aconseguir cap prova que pogués servir per dur en Nader Afouri a judici. [142]

El primer empresonament 1967-1971:

Em van arrestar per primer cop al 1967, el primer any de l’ocupació. Em van agafar a casa meva a Nablus, benar els ulls i penjar des d’un helicòpter. Tota la gent dels pobles de Beit Furik i Salem a prop de Nablus en van ser testimonis.

“Em van dur a Sarafand, la presó més dura, una presó militar. Era el primer home de Cisjordània o Gaza que portessin allà. Quan van baixar l’helicòpter, em va empènyer cap a fora i em van manar córrer. Vaig sentir trets i vaig córrer per que m’estaven disparant.

“Em van portar a una gran sala plena de llums vermelles, grogues i verdes. Sentia crits i sorolls de pàllisses. Vaig sentir un home que cridava: “hauràs de confessar.” Llavors vaig sentir un home que confessava. Vaig descobrir poc després que era una gravació per intimidar-me.

“Llavors em van dur a l’interrogador. Em van lligar amb cadenes a portes verdes. Cada porta tenia una politja. Van començar a estirar les meves mans i cames i van tirar de les politjes fins que vaig perdre el coneixement.

“Em van fer pujar a les cadires, van lligar les meves mans a cadenes i penjar-les a una finestra i fan treure la cadira a poc a poc. Els meus muscles es van esquinçar quan tot el pes del meu cos van quedar penjat de les meves mans. El dolor era terrible.

“Hi havia cinc o sis homes. Tots em van pegar. Em donaven cops al cap. Em van encadenar a una cadira. Un em pegava i uns altres homes a la sala deien “prou”. I llavors canviaven d’un a l’altre i així cadascú d’ells em pegava a torns. Estava retingut a aquesta cadira i no em van deixar mai posar-me dret.

“Van seguir torturant-me. Un interrogador va encendre un cigaret. Quan va ser vermell, me’l va posar a la cara, pit i genital – a tot arreu.

“Un va ficar un recanvi de boiligraf dins el meu penís mentre que els altres miraven. Quan feien això, em van demanar de confessar. El meu penís va començar a sagnar i em van portar a l’Hospital de la Presó de Ramle però no van trigar a portar-me de nou a Sarafand per tornar a interrogar-me.

“Vaig estar dotze mesos i mig a Sarafand i em van interrogar continuament. Ningú pot aguantar dotze mesos i mig. Quatre vegades van informar oficialment al meus companys a les altres presons que havia mort.

“Durant el primer mes a Sarafand, sempre tenia els ulls tapats i tenia cadenes a les mans i les cames. Després d’un mes, van treure les cadenes de les mans i la bena dels ulls. Però vaig haver de dur les cadenes dotze mesos i mig. Dia i nit tenia cadenes a les cames. Encara tinc les marces als turmells.

“Així era la rutina: em pegaven, m’interrogaven i després em llençaven a la cel·la. Descansava una mica; i llavors em tornaven a agafar.

“La cel·lula feia 1 metre per 1,3 metre i 1,3 metre d’alt. Jo mido 1,70 m. Dormia les cames recargolades contra el meu ventre. No hi havia finestres a la cel·la, cap moble, només un pot per fer les necessitats. Tenia dues mantes. Les pedres al terra eren molt afilades. Em punxaven els peus quan caminava.

“Van començar a portar altres presos. Ens van donar roba militar amb números a l’esquena. Jo era número ú. Només em cridaven pel meu número, mai pel meu nom. No paraven d’insultar-me, em cridaven “maniuk (marica), et follaré.” Quan estàvem encadenats a fora, portaven gossos salvatges. Els gossos ens saltaven al damunt, ens arrancaven la roba i ens mossegaven.

“Van arrestar més de trenta persones després de la meva detenció i tots van passar per la mateixa tortura. I tots es van venir avall amb la tortura i van signar confessions i estan a la presó per tota la vida. Jo no vaig confessar. La tortura va destruir el meu penís i només podia orinar gota a gota. No podia caminar durant tres mesos i mig després d’acabar els interrogatoris. Però no vaig confessar. No vaig dir ni una paraula durant dotze mesos i mig.”

Van enviar en Nader Afouri a la Presó de Nablus on va començar una vaga de fam per exigir la seva llibertat. Només prenia aigua i una mica de sal. Deu dies després li van prometre la llibertat. Com que deu dies després no era lliure encara, en Nader Afouri va recomençar la vaga de fam per una altra setmana. Un altre cop el vice-president administratiu de la Presó de Nablus va prometre la seva llibertat. Quan va veure al cap de vint-i-cinc dies que no movien peça, en Nader Afouri va anunciar una altra vaga de fam.

Em van enviar a les cel·les de la presó de Ramle després de vint-i-dos dies de vaga de fan. El Dr Silvan, el director d’allà, va portar uns quants soldats. Em van pegar al cap. Vaig passar entre la vida i la mort. Em van encadenar les mans i van ficar un tub pel meu nas. Va ser com un xoc elèctric. Vaig començar a tremolar. Em vaig posar histèric quan el menjar em va arribar a la gola i vaig començar a cridar sense parar. Em vaig fer una injecció al maluc i em vaig relaxar.

Com que aquesta tortura no em feia parlar, em van portar a l’Hospital de la Presó de Ramle i després em van tornar a ficar a la Presó de Nablus.

Cada cop que arrancaven una confessió d’un altre presoner que l’incriminés, cridaven en Nader Afouri per interrogar-lo. Sovint ni coneixia la gent que declarava contra seu. Però encara no confessava, ni tampoc el van portar a judici.

En Nader Afouri era molt respectat a Nablus i es va fer dirigent dels presos. Quan Abou Ard, un delator, el va acusar de dirigir els altres presos, van enviar en Nader Afouri a la presó de Tulkarm.

Quan va arribar a Tulkarm, el Major Sofer el va pegar a la cara i el van llançar a la cel·la amb trenta-cinc altres presos. En Nader Afouri n’estava fart. Quan després el Major Sofer s’hi va apropar per tornar a pegar-lo, en Nader li va clavar un cop de puny que el va projectar contra els barrots de la porta del calabòs. Quan després el Director de la presó el va pegar, en Nader Afouri va agafar un cendrer i el va aixafar contra al cap del Director. Van cridar l’exèrcit. En Nader Afouri va descriure les conseqüències:

“Van venir quinze soldats i em van pegar al cap amb una cadira. Vaig caure inconcsient. Em van ficar la camisa a la boca i em van pegar més. M’estava ofegant i em vaig posar histèric. Em van posar una injecció i vaig caure inconscient. Em vaig despertar sol al passadís. No hi veia.

Tota la Presó de Tulkarm es va posar en vaga i els presos es van entrevistar amb el Director per parlar de mi. Va prometre que m’alliberaria el dia següent que deixessin la vaga. El director em va venir a veure el dia següent i va encaixar mans amb mi i va dir: “t’ho juro per la meva vida que ets un home.” Em van dur mitjons i una xaqueta i em va prometre venir a visitar-me i la meva família.

No van alliberar en Nader Afouri. Enlloc d’això el van enviar a la presó de Beit Il, de la qual no el van deixar anar fins al 1971. No hi va haver judici durant els seus quatre anys d’empresonament que van ser anomenats com a detenció administrativa.

Només van passar uns pocs mesos abans que tornin a detenir en Nader Afouri. El segon empresonament va durar del 1971 fins al 1972 i un tercer des del novembre 1972 fins al 1973.

El quart empresonament: novembre 1973 – novembre 1976:

“Hebron, Moscobiya, Ram Al·lah i Nablus: em vaig quedar tres mesos en una cel·la a cadascuna d’aquestes quatre presons i els interrogatoris i la tortura van continuar.

“Nevava mentre m’interrogaven a Hebron. Em van despullar i em vaig posar fora amb el fred que feia. Em vaig encadenar a una pilona i em van vessar aigua gelada a sobre. Em van deixar i em van portar a prop d’un foc per escalfar-me i em van tornar a portar de seguit a fora per recomençar aquest tractament d’aigua gelada.

“Van ficar boles de ferro al meu escrot i les van prémer contra els meus testicles. El dolor em va invadir totalment.

“Un dels interrogadors, Abu Haroun, em va dir que em faria una cara com la d’un bull-dog. Era un perfeccionista. Em va donar cops ràpids durant dues hores. Llavors va portar un mirall i em va dir: “mira la teva cara”. De debò tenia la cara d’un bull-dog.

“A Nablus em van fer cremades amb cigarets i van tornar a prèmer les boles de metall contra els meus testicles, al contacte directe del ferro. Van fer servir unes alicates per arrancar-me quatre dents.

“Vaig estar tres anys en detenció administrativa. Durant aquell temps, també van volar la meva casa, per venjança.”

El cinquè empresonament: novembre 1978 – 1980:

“Em van tornar a arrestar al novembre 1978 i em van portar directament a Hebron. Em van donar la benvinguda en tò sarcàstic i em van dir que em farien confessar pel cul”. Els hi vaig dir que parlo amb la boca i no pas amb el cul.

“Primer em van parlar gentilment per que sabien que la tortura no hi faria res. Llavors van fer venir els homes encarregats de la interrogació: Uri, Abu Haroun, Joni, el psiquiatre, Abu Nimer a qui faltava un dit, Abu Ali Mikha i el Dr Jims.

“Em van encadenar a una pilona i van concentrar els seus cops contra el meu pit. Em van estirar a terra i van saltar amunt en l’aire per caure sobre el meu pit. Uri ho va fer set o vuit vegades. Va ser una tortura salvatge i inacabable que va durar set dies. Aixafen els meus ongles amb els talons de les botes i van acabar trencant els meus dits.

“Estava nevant, llavors em van vessar aigua gelada a sobre. Em van donar un paper i em van donar dues hores per confessar. Vaig dir que no sabia res. Em van encadenar a una cadira. Tots es van posar a pegar-me amb les mans i els peus. Vaig caure. El meu cap estava a terra. Vaig veure Uri que volava per l’aire i vaig sentir el seu cop de karate al meu cap. Va ser l’últim record que vaig tenir durant dos dies.

“M’han dit que em van arrossegar cap a la cel·la. Els altres presoners m’havien de fer menjar, rentar-me o capgirar-me. Era incontinent i m’ho feia a sobre. No podia moure les meves mans o parlar. No hi sentia. No reconeixia ningú. Només podia moure els llavis i m’empassava qualsevol cosa que em ficaven a la boca. La gent m’havia de moure el cap. Havien de treure els membres des de sota meu. Vaig arribar a pesar només 47 kilos.

“Dos anys després, em vaig despertar en un hospital psiquiàtric. Tenia cinc fractures als melucs i no podia caminar.”

Els seus amics van poder despertar interès públic a tot Israel i Territoris Ocupats. Hi va haver funcionaris i periodistes israelians que escrivien que en Nader Afouri ho estava “simulant” i que era un “actor” excel·lent”.

Però els presos que se’n van cuidar i els periodistes i simpatitzants que el van visitar quan al final el va transferir de la presó a un hospital, així com el personal de l’hospital que el van tractar, van ser testimonis del seu estat. El cas d’en Nader Afouri es va fer famós per al poble palestí, un símbol del turment que pateix i de la dimensió heroïca de la seva resistència.

*

EL CAS DEL DR AZMI SHUAIBY

Azmi Shuaiby, dentista, era un membre actiu del Counsell Municipal d’El Bireh a Cisjordània i un representant electe del Comitè d’Orientació Nacional. Des del 1973, el Dr Shuaiby va ser arrestat, torturat brutalment i empresonat més d’un cop. Entre 1980 i 1986 el van prohibir marxar del terme d’El Bireh i en arrest domiciliari a partir de les 6 de la tarda. Al 1986 el van tornar a empresonar i el van deportar de Cisjordània. [143]

No el van acusar mai per accions armades o de promoure la violència. Però el Dr Shuaiby es nega a col·laborar amb els israelians. Ha escrit articles contra l’ocupació i els assentaments i a favor d’un estat palestí independent.

Al 1973, la primera vegada que el van arrestar quan tenia vint anys, van dir a Azmi: “T’hem estat vigilant. Erets el primer de la teva promoció a la universitat. En podem convertir en un home molt ric i potent a Cisjordània. Has de cooperar amb nosaltres i apuntar-te a la Village Leagues.” Quan s’hi va negar, va començar la sèrie d’arrestacions i de tortures salvatges, tant físiques com psicòlogiques a les quals el van sotmetre.

Feien servir bastons pesants. Van posar les meves cames entre les potes de la cadira per que no em pogués moure. Llavors van colpejar la planta dels meus peus. Els meus peus es van inflar. Després d’un minut, ja no sentia les meves cames. El dolor era insoportable. No podia estar dret.

Es posaven drets darrera meu. No podia saber si hi havia algú. De sobte, l’interrogador va picar de mans molt fort a prop de les meves orelles. Va causar una pressió sobtada i terrible dins el meu nas, boca i orelles – una brunzidera alta que va durar cinc minuts. Vaig perdre l’equilibri i l’oïda.

Posaven un guàrdia gegant per pegar-me sense parar. Va dir: “Ets dentista? Quina mà fas servir? Si et trenquem la mà, ja no seràs dentista.” Llavors em va colpejar la mà fins que vaig sentir que es trencava.

Em van lligar les mans darrera l’esquena i em van penjar a un ganxo. Van obrir les meves cames i em van pegar als testicles amb bastons. Llavors els van prèmer. No puc descriure el mal que feia. Sentia com el dolor m’apunyalava l’estomac i tots els nervis. Em volia desmaiar.

Era hivern i em van posar fora, despullat i a l’intempèrie, amb les meves mans penjades a uns ganxos. Em van deixar així des de les onze de la nit fins que es va fer de dia. Llavors em van tornar al calabòs. Havien ficat aigua al terra de la cel·la per que no pogués dormir.

Em van dir que havia de col·laborar amb ells i que quan ho fés, no ho digués ni a la Creu Roja ni a ningú altre que treballava per ells. Vaig respondre: “D’acord, els hi diré que m’heu dit que no havia de dir a ningú que voleu que treballi per vosaltres.” Em vaig negar a col·laborar. Em van pegar sense parar.

Al 1980, els israelians van introduir noves tècniques. El Dr Shuaiby designar aquests mètodes com a “tortura psicològica”; els va trobar més dur d’aguantar que els torments físics. “El teu cervell està tocat.”

El Dr Azmi Shuaiby va haver de patir tràngol següent:

Aillament: “Ningú tenia dret de parlar-me, ni tant sols els soldats. La cel·lula feia 1,5m per 3m. En un racó hi havia un forat pudent com a lavabo. Només hi havia una finestra minúscula arran terra. No poder veure mai el cel. Hi havia una bombeta encesa dia i nit. No tenia res per llegir. No sentia veus. Posaven menjar al racó i obrien una porta una miqueta. Em costava molt aribar-hi i agafar-lo trossos per trossos.

“Per dormir només tenia una manta de plàstic de menys d’1cm de gruix. Sempre era molla. Un cop a la setmana tenia dret de sortir uns pocs minuts per airejar la manta. Cap soldat tenia dret de parlar-me.

“Per no tornar-me boig, feia col·lecció de petits trossos de pell de taronja i les feia servir per dibuixar formes. Em feia preguntes i després les responia. També arrancava fils de la manta i en feia mitja.”

L’armari: “vaig estar tancat durant quatre dies i nits, hi podia estar dret però recargolat en un armari de 50cm per 50cm. Era molt fosc. Havien lligat un sac brut sobre el meu cap. Les meves mans estaven emmanillades darrera la meva esquena amb manilles especials. Si movia les meves mans de la manera que fos, les manilles s’estiraven automàticament. No em podia moure dintre de l’armari. Havia de dormir dret. Dormia només minut per minut i em despertava de cop, convençut que m’ofegava.”

Els interrogators: “Els interrogatoris i la tortura es duien a terme en èquip. Tots eren oficials i capitans, els seus noms eren Gadi, Edi, Saini, Yacob i Dany. La sala d’interrogació és el seu regne, ningú hi pot entrar.

“Durant la invasió israeliana del Liban al 1982, van enviar l’èquip d’interrogació al Liban i un nou personal va arribar a les presons de Cisjordània. El “nou personal” consistia d’antics torturadors. Un d’aquells homes havia sigut interrogador deu anys enrera; ara era empresari.

“El capità Dany va tornar del Liban mentre jo estava empresonat. El capità Dany és un home molt alt i maco de trenta-cinc anys. És molt primari, no para de cridar “folla la teva filla, folla la teva mare.”M’obria la meva boca a la força per escupir-hi. Al 1973 va intentar empènyer una ampolla dins el meu anus. Quan em va veure tornant del Liban, va dir: “Oh, Azmi és aquí,” i es va posar a parlar-me dels nens petits a Ansar. “Jo interrogo nens de 10, 11 i 12 anys,” va començar, comentant-me com els apallisaven.”

El Dr Azmi Shuaiby va ser empresonat tres cops al 1982. Entre el 7 de desembre 1981 i el 16 de gener 1982, el van mantenir en aillament durant la vaga general a Cisjordània i el tancament de la universitat de Bir Zeit. Des del 1er d’abril al 3 de maig, quan els israelians van desmantellar els consells municipals de Cisjordània, van posar Azmi a “l’armari” i després un altre cop en aillament. El van mantenir en aillament tot el temps que va durar la invasió israeliana del Liban.

Em va dir fa poc: “Et tancarem un mes de cada dos per destruir la teva clínica. El nostre ordinador determinarà quan t’haurem de tornar a ficar a la presó.”

Al 1986, el Dr Azmi Shuaiby va ser deportat.

*

EL CAS DE MOHAMMED MANASRAH

Mohammed Manasrah era militant sindical, secretari de l’Assemblea d’Estudiants de la universitat de Bethlehem i ara és escriptor i periodista. El van empresonar tres vegades en un total de quatre anys i mig i el van posar en llibertat vigilada durant dos anys. La tortura que va patir durant els interrogatoris va ser permanent i li va causar disfunció sexual i pèrdua d’oïda. També va haver de passar per nombroses detencions de més breu durada tal com arrest domiciliari i restricció de moviment al seu poble. [144]

El primer empresonament:

“Tenia dinou anys al 1969 quan em van arrestar per primer vegada. Em van agafar amb un grup de gent i tancat a la Moscobiya [el Complex Rus a Jerusalem] durant sis mesos, on em van interrogar sobre manifestacions, publicacions i organitzacions.

“Moscobiya era abominable. Ens van treure la roba i tapar els ulls. Ens van emmanillar i encadenar per deu. Ens van despullar del tot. Ens van llençar aigua a sobre. Llavors ens van pegar un darrera l’altre amb bastons sobre el cap i els organs sexuals. Alternaven llençar-nos aigua i pegar-nos a les parts genitals. Sentíem com omplien les galledes i ens afiançàvem però no hi feia res, no ens podíem preparar mai per rebre els cops.

“El meu amic, Bashir al Kharya, un advocat, porta a la presó des del 1969. El van pegar al cap amb bastons gruixuts durant tres dies. El seu cap es va tornar verd de podrit i va ser infectat amb bactèries durant cinc anys. Encara està tancat a la presó de Tulkarm.”

El segon empresonament:

“Al 1971, les autoritats em van acusar de ser membre a la vegada del FPAP (Front Popular per a l’Alliberament de Palestina) i de Fatah [la facció de Yassir Arafat a l’OAP] encara que no es pot ser membre de les dues organitzacions alhora.

“Els serveis de seguretat no tenien proves però em van deixar triar entre acusar-me de pertànyer a una organització il·legal i condemnar-me a la presó o marxar voluntàriament a Amman [Jordània]. Els hi vagi dir que m’estimaria més estar a la presó tota la vida que l’exili. Vaig admetre que pertanyia al Consell Estudiant Unificat, el consell de totes les organitzacions estudiantils que havia sigut declarat il·legal. Llavors em van tancar un any a les presons de Ram Al·lah i Nablus.”

El tercer empresonament:

“Al 1975 van fer una redada contra la meva casa al camp de Dheisheh i van confiscar tots els meus llibres. Em van dur a la comissaria de policia de Bassa on em van pegar durant dos dies. No em van fer cap pregunta. Un interrogador estava dret davant meu i un altre darrera. De sobte aquell darrera meu picava les seves mans molt fort sobre les due orelles. Sangrava de les orelles i el nas. Vaig patir dany cerebral. Un presoner, que intentaven terroritzar, es va desmaiar quan el van portar allà on m’estaven torturant.

“Em van tancar tres anys a la presó. Estava a Hebron, Ram Al·lah i de nou a Hebron, Farguna, Beersheba, un altre cop a Hebron i una altra vegada a Beersheba. Em transferien per “raons de seguretat” com a càstig després de vagues de fam. "

Tortura a la presó d’Hebron:

Van portar en Mohammed Manasrah i el van torturar de moltes maneres diferents:

Em van lligar boca avall i em van pegar als peus sense parar amb un tros de fusta. No podeu imaginar quant em van pegar. Els meus peus es van inflar i es van posar enorme i blaus. Sangrava sota la pell.

Em van treure la roba i em van penjar amb cadenes amb les mans amunt del cap i els meus peus gairebé no tacaven el terra. Em van pegar constantment als peus, concentrant-me sobre els peus. A vegades em deixaven a terra i posaven els meus peus en una galleda d’aigua freda i bruta que feia pudor. Alleugerava el dolor. Llavors em tornaven a penjar. Havia de dormir encadenat amb les mans amunt del cap. Això va durar catorze dies.

En Maisara Abul Hamdia era amb mi. Per cada cop que rebia, ell en tenia dos. Maisara estava penjat quan em duien a la sala de tortura. Llavors Maisara em trobaria penjat quan el portaven de la sala de tortura. [Més tard Maisara va ser deportat a Jordània.]

Després de catorze dies, perdia el coneixement continuament. Em van posar a la cel·lula nº5. Feia 160cm per 60cm per 168cm. Era tan alta com jo i quan jeia havia de repenjar les cames a la paret.

L’únic sò que sentia mai era el de les claus. Estava terroritzat cada cop que sentia aquest soroll. No sé exactament quan de temps hi vaig estar. Devia ser entre cinc dies i una setmana.

Em van pegar tota la nit quan em van transferir de la cel·lula nº5 a la cel·la nº4. Feien servir bastons amples per pegar-me al cap i als organs sexuals. Estiraven el meu cabell i m’esbotzaven el cap contra la paret. Tinc un problema permanent amb els meus organs sexuals i m’han fet molts raigs X del cap i dels organs sexuals.

Em van portar al tribunal militar de bon matí i em van fer esperar tot el dia. Però no hi va haver sessió. A canvi, Abu Ghazal el famós interrogador va venir. Va agarrar el meu cabell i em va fer volar per tota la sala, aixafant-me contra la paret. Em va arrancar el cabell. Em va amenaçar d’enviar-me a Sarafand o “Akka” [una presó secreta que va existir al 1974 i 1975] si no confessava abans de dos dies.

Em van ficar a una cel·la i vaig dormir tota l’estona. No sabia si era de dia o de nit, ni si va durar dos dies o deu. Encara tinc fred quan recordo aquest període. Em dóna calfreds a les cames.

Després de dos dies, deu soldats van irrompre a la meva cel·la i es van posar a pegar-me. Em van arrossegar pel terra fins a la sala de tortura. Em van dir que els meus amics i companys havien confessat. Vaig dir: “porteu-me’ls.” Sabia que era mentida. Van fer venir dos tipos de gent per fer-me confessar: gent bona i febla que no podien soportar de veure com em torturaven i “asafir” [espies].