Tornar a INTRODUCCIÓ

Menachem Begin, Ariel Sharon i Shimon Peres han expressat la convicció en diverses ocasions que la “lliçó del Liban” pacificaria els palestins de Cisjordània i de la Franja de Gaza.

Aquesta pacificació però, estava en marxa des de la seva ocupació al 1967, ja feia vint-i-un anys. Molta gent de Cisjordània i Gaza hi eren refugiats arran de depredacions israelianes anteriors entre el 1947 i el 1967.

Als territoris ocupats després del 1967, un palestí no pot plantar un tomàquet sense un permís impossible d’obtenir del govern militar. No es pot plantar albergínia sense un d’aquells permisos. No es pot blanquejar la casa amb calç. No es pot posar una llàmina de vidre. No es pot foradar un pou. No es pot vestir una samarreta que té els colors de la bandera palestina. No es pot tenir a casa una cinta que té cançons nacionals palestines.

Des del 19676, més de 300.000 joves palestins han passat per les presons israelianes amb condicions de tortura institucionalitzada. Amnesty International va concluir que no hi ha cap país al món on l’ús oficial i permanent de la tortura sigui tant ben establert i documentat com en el cas de l’estat d’Israel.

Vint-i-un anys després de la conquesta de Gaza per Israel, el Los Angeles Times en descrivia les conseqüències:

A la franja de Gaza capturada a la guerra contra Egipte, només hi viuen uns 2.200 colons jueus però ocupen prop del 30% del 350 m² de la zona. Més de 650.000 palestins, la majoria refugiats, viuen atapeits en quasi la meitat de la franja i en fan una de les zones del món amb més densitat de població. La resta de la terra de Gaza ha sigut designada per l’exèrcit com a zona restringida de frontera. [127]

*

ELS DRETS CIVILS I LA LLEI

Arrestació

A tot el territory sota ocupació military israeliana, qualsevol soldat o policia té el dret de detenir un individu si és que té “raons per sospitar” que la persona en qüestió ha comès un delicte. La llei no defineix la natura de la infracció que el militar sospita d’haver sigut comesa o planificada. [128]

La natura deliberadament ambigua d’aquest estatus té com a conseqüència denegar als palestins dels territories ocupats des del 1967 qualsevol mitjà de saber per que estan arrestats i retinguts.

Des de la seva arrestació com a sospitós, un palestí pot estar detingut divuit dies sense l’aprovació d’un oficial de policia.

Un cop arrestat, un detingut palestí es pot veure rebutjat l’accés a un advocat i quasi sempre és el cas. La regla formal estipula que sigui l’administrador de la presó que decideixi si el pot veure un advocat o no.

De forma rutinària, els directors de les presons decideixen que deixar que un presoner vegi un lletrat abans que la interrogació sigui completa “obstruiria el procés d’interrogació.” [129] Aquesta decisió pot durar tota la detenció. Aleshores, les advocats poden tenir contacte amb el presoner només quan aquest hagi confessat o després que els serveis de seguretat hagin decidit donar la interrogació per finalitzada.

Els advocats a Israel argumenten que la raó per que això sigui així és que el punt de mira de la interrogació consisteix a obtenir una confessió. Per aconseguir-ho, les autoritats submeten sistemàticament el presoner a l’aillament, la tortura i condicions físiques inaguantables.

Des de que queda arrestat, el detingut passa per un període mètodicament organitzat de privació de menjar i de son i ha de passar estones llargues dret penjat de les mans amanillades i amb un sac brut que li cobreix el cap. S’arrossega els presos a terra, se’ls pica amb objectes i a cops de peu, se’ls despulla brutalment i se’ls fica sota dutxes gelades. Insults i humillacions físiques són tractes corrents i entre altres coses poden consistir en escopinades o orinar dins la boca del presoner i forçar-lo a arrossegar en una cel·lula atapeïda.

La interrogació pot durar mesos fins que la persona confessi i que es pugui presentar càrrec. Si el presoner no es desmorona sota la tortura i es nega a confessar, pot quedar detingut administrativament sense inculpació ni judici.

*

Confessions

La confessió obtinguda sota la coerció és fonamental en els procediments contra els presos palestins. Fins el 1981, un presoner podia ser processat només sobre la base de la seva confessió personal – cosa que inciten en bona part les autoritats carcelàries a aconseguir presentar-ne una al tribunal. Wasfi O. Masri, que va ser jutge decà durant l’administració jordana i que defensa molts presos palestins ha declara:

“Al 90% dels casos que duc, el presoner... va patir maltractaments i tortura”. [130]

Des de que molt presoners van resistir a la tortura i es van negar a confessar, es va adoptar una esmena al règim militar que permet als tribunals fer servir com a prova central, i de fet única, contra un acusat el fet que el seu surti a la confessió d’algú altre.

Si la “prova” es considera inculpatòria si el nom de l’acusat surt a la confessió d’un altre presoner, l’argumentació de l’acusació es tracta com a definitiva si presenta una confessió de l’acusat. Si un detingut no admet haver comès el delicte, es fa comparèixer oficials dels Serveis d’Intel·ligència al tribunal per testimoniar que el presoner va fer una confessió “oral”. El lletrat palestí Mohammed Na’amneh, descrivint dos casos d’aquells, observava que quan els presos negaven haver confessat oralment, el tribunal acceptava el testimoni d’un Oficial dels Serveis d’Intel·ligència com a prova. [131]

Totes les confessions van escrites en hebreu, una llengua que pràcticament cap palestí dels territoris ocupats des del 1967 pot llegir. Quan els presos es neguen a signar argumentant que no poden llegir l’hebreu, reben maltractaments. En el cas de Shehadeh Shalaldeh de Ram Al·lah, “l’oficial va deixar la sala i dos homes vestits de paisà van entrar. Els hi vaig dir que volia saber el que signava... em van començar a picar, llavors vaig dir «està bé, està bé, signaré».” [132]

En molts casos la declaració que el presoner ha signat en hebreu no té res a veure amb el texte original en àrab que se li va ensenyar. Aquesta mena de confessions comencen sistemàticament per: “Era membre d’una organització terrorista”.

Mai un membre de l’O.A.P. (Organització per a l’Alliberament de Palestina) o una de les seves organitzacions afiliades faria servir aquestes paraules. Malgrat que aquestes “confessions” siguin redactades en una llengua que aquells que les signen no poden entendre, els tribunals han decidit que les confessions són “irreversibles” i una prova a tots efectes del delicte en qüestió.

És difícil establir amb precisió dades sobre el percentatge de persones detingudes, interrogades i finalment jutjades. No es publiquen estadístiques. Ara bé, l’acumulació d’informacions de dades de la comunitat jurídica i palestina demostren clarament que la quantitat de palestins sotmesa a interrogació i tortura és enorme.

Els advocats israelians declaren sense hesitar que la majoria dels homes de més de setze anys han sigut interrogats o detinguts com a mínim un cop a la vida amb durades variables. Al 1980, la premsa israeliana ja havia publicat informes que estimaven que la quantitat de palestins que havien estat a la presó almenys una vegada des del 1967 ja havia arribat a 200.000. Els advocats han actualitzat fa poc aquesta xifra a 300.000.

JUDICI

Aquells que arriben a judici estan acusat en la majoria dels casos de delictes “polítics” tal com:

A molts joves dels Territoris Ocupats que fan vaga, manifesten o es reuneixenm se’ls acusa de “fabricar o llençar cocktails Molotov”. Es jutja una quantitat significativa de gent per possessió d’armes, atacs a mà armada i formes diverses d’operacions militars i de sabotatge. Molts d’aquests casos impliquen de fet, violació de la clàusula “contra el contacte amb l’enemic”, que afecta qualsevol organització que les forces de seguretat israelianes designen com a favorable a les aspiracions nacionals palestines.

Als deu anys d’ocupació, més del 60% dels presos a Israel d’abans 1967 i dels territoris ocupats des de 1967 eren palestins condemnats per delictes polítics. Tots els delictes polítics violen les Lleis d’Emergència de Defensa (Defense Emergency Regulations) i el Decret sobre Seguretat de l’Estat, Relacions Exteriors i Secrets Oficials de 1945, per la qual cosa es qualifiquen com a “delictes de seguretat”.

La gent acusada per aquests delictes polítics van a judici en tribunals militars. Això és es cas tant a Israel d’abans 1967 com als territoris ocupats posteriorment. Passa poc sovint que es jutji palestins en tribunals civils.

LES LLEIS D’EMERGENCIA DE DEFENSA

Sota les Lleis d’Emergència, un comandat militar (actualment el Governador Militar) pot de forma discrecional i sense revisió judicial:

Els edictes militars emesos sota les Lleis d’Emergència de Defensa han proliferat a tal punt que invaeixen cada moment de l’existència dels palestins. Uns exemples d’Ordres Militars que afecten Cisjordània són:

Les Lleis d’Emergència de Defensa, promulgades primer pels britànics per controlar la població palestina en el marc del Mandat, van ser revisades al 1945 i utilitzades pels britànics per reprimir atacs armats contra els soldats britànics per l’Irgun i la Haganah i per restringir les adquisicions de terra pels sionistes. Les lleis van ser condemnades per la Unió d’Advocats Hebreus al 1946 en els termes següents:

Els poders que les Lleis d’Emergència atorguen a l’autoritat al poder neguen els drets humans bàsics dels habitants de Palestina. Aquestes lleis minven els fonaments legals i jurídics; constitueixen un perill seriós per la llibertat individual i institueixen un règim d’arbitrarietat sense cap supervisió judicial. [133]

Yaakov Shimpshon Shapira, futur Ministre de Justícia de l’estat d’Israel i un dels seus juristes més destacats, va proclamar:

El règim instaurat a Palestina sota les Lleis d’Emergència de Defensa no té paral·lel a cap nació civilitzada. Ni tant sols a l’Alemània nazi existien aquesta mena de lleis i els actes nazis de Mayadink i altres coses similars eren contràries al codi legal. Només a un país ocupat es pot trobar un sistema que s’assembli al nostre... [134]

Malgrat que les principals autoritats sionistes en matèria de jurisprudència, les Lleis d’Emergència de Defensa es van integrar al sistema legal de l’estat d’Israel. Les regulacions bàsiques no han canviat des de la fundació de l’estat al 1948.

La ironia és palesa. Les mateixes lleis qualificades com “mai vistes a cap país civilitzat” per l’home que esdevindria Ministre de Justícia d’Israel i condemnades pels juristes sionistes per denegar “drets humans fonamentals” van ser adoptades com a la llei del país. Com hi insistia Yaakov Shimshon Shapira: “només a un país ocupat es pot trobar un sistema que s’assembli al nostre...” El poble palestí, a Israel d’abans 1967, Jerusalem Est, Cisjordània i Franja de Gaza viu a un país ocupat.

Capítol 10: la persistència de la tortura

127. Dan Fisher, Los Angeles Times, 11 de novembre 1987.

128. Lea Tsemel, Prison Conditions in Israel - An Overview, 16 de novembre 1982, p.1. Inclós a Ralph Schoenman i Mya Shone, Prisoners of Israel: The Treatment of Palestinian Prisoners in Three Jurisdictions (Princeton, N.J.: Veritas Press, 1984).

129. National Lawyers Guild, Treatment of Palestinians in Israeli-Occupied West Bank and Gaza (New York: 1978), p.89.

130. London Sunday Times, 19 de juny 1977.

131. Mohammed Na’amneh, entrevista amb l’autor, East Jerusalem, 2 de febrer 1983.

132. London Sunday Times, June 19, 1977. p.18.

133. Arie Bober, ed., The Other Israel: The Radical Case Against Zionism (New York: Anchor Books, 1972), p.134.

134. Sabri Jiryis, The Arabs In Israel (New York: Monthly Review Press, 1976), p.12