Tornar a INTRODUCCIÓ

Les mirades dels sionistes sobre el Liban són molt anteriors a la formació de l’estat d’Israel. Al 1918, Gran Bretanya va rebre notícia de les reividicacions sionistes sobre el Liban fins el riu Litani inclós. Els britànics van renunciar a designar el Litani com a frontera septentrional d’un estat jueu davant de les objeccions dels francesos.

Ja al 1936, els sionistes havien proposat de recolzar una hegemonia maronita al Liban. Aleshores, el patriarca maronita va advocar a favor d’un estat jueu a Palestina davant de la Comissió Peel. Al 1937, Ben Gurion va parlar del projectes sionistes pel Liban davant de l’assamblea a Zuric del Partit Mondial dels Treballadors Sionistes (Zionist World Workers Party):

Són els aliats naturals de la terra d’Israel. La proximitat del Liban afavorirà els nostres aliats lleials tan bon punt sigui creat l’estat jueu i ens dongui la possibilitat d’expandir-nos... [113].

Al 1948, Israel va ocupar fins al Litani però es va retirar un any després sota la pressió. Sharett informa sobre el programa detallat de Ben Gurion al 1954 per persuadir els maronites de fragmentar el Liban:

Ara és la tasca central... Hem de dedicar el temps i l’enèrgia per provocar un canvi fonamental al Liban. No s’haurà d’estalviar dòlars... No tindrem perdó si deixem passar l’oportunitat històrica [114].

La invasió del Liban al 1982 va seguir una sèrie de raids i d’invasions al 1968, 1976, 1978 i 1981. Aleshores, els projectes de desmembrar el Liban s’afegien a l’objectiu principal de dispersar els habitants palestins del Liban a través de la massacre i després de l’expulsió.

La invasió es va planificar conjuntament amb el govern d’EE UU. La Falange Maronita formava part del projecte: “Quan Amin Gemayel va visitar Washington a la tardor de l’any abans, va preguntar a un funcionari americà quan estava previsa la invasió” [115].

Més tard quan el Ministre de Defensa Ariel Sharon va visitar Washington, va dir: "el secretari d’estat, Alexander Haig, ha donat llum verda per la invasió" [116].

La invasió del Liban es va iniciar sota el codi "Pau a Galilea". Cruel ironia! Els habitants originaris de Galilea hi havien viscut des de feia mil anys I en van ser foragitats per la massacre al 1948. S’havien establert a prop de Sidon, montant tendes a un camp de refugiats que van anomenar Ain El Helweh, "Font Dolça".

El camp estava organitzat en zones corresponent a les comunitats de Galilea d’on provenia la gent. Una Galilea en miniatura, les seves zones al poble de tendes a la diaspora que era Ain El Helweh reproduïen els pobles del sòl natal.

Al 1952, se’ls va deixar convertir les tendes en estructures permanents i ja eren uns 80.000, el camp palestí més gran del Liban.

El diumenge 6 de juny 1982 a les 5.30 del matí, un bombardeig aeri intensiu va acompanyar l’inici de la invasió.

Els israelians es van representar Ain El Helweh com una graella i es van posar a bombardejar sistemàticament cada quadrat fins a la saturació. El primer quadrat es va veure sotmés a un bombardeig intensiu i després el següent metòdicament i sense parar i es tornava a bombardejar cada quadrat quan l’últim estava aplanat. El bombardeig va durar d’aquesta manera durant deu dies i nits. Es va fer servir bombes de fragmentació, bombes de concussió, bombes incendiàries i fòsfor blanc.

Van seguir deu dies més de bombardeig des del mar i l’aire. Llavors els israelians van venir amb bulldozers per acabar d’enderrocar el que quedava dret. Van colgar refugis i enterrar gent viva, mentre que els seus familiars embogits intentaven aturar els bulldozers. Segons el testimoni de personal mèdical noruec:

Feia olor de cadàver a tot arreu. Tot estava devastat [117].

*

REDUIR DE 500.000 A 50.000

La invasió del Liban a l’estiu 1982 tenia la finalitat de dispersar mitjançant la massacre i el terror la totalitat de la població palestina.

Abans de la invasió del Liban l’any 1982, Ariel Sharon i Bashir Gemayel havien declarat en diverses ocasions que reduirien la població palestina al Liban de 500.000 a 50.000. A misura que la invasió progressava, es va començar a esmentar aquests plans a les pàgines de la premsa israeliana i occidental. Ha’aretz escrivia el 26 de septembre 1982:

L’objectiu a llarg termini era l’expulsió de tota la població palestina del Liban començant per Beirut. Es tractava de crear un pànic per convencer [sic] els palestins del Liban que ja no eren en seguretat en aquell país.

I el mateix dia el Sunday Times de Londres comentava:

Aquesta operació militar acuradament planificada per “purgar” els camps es va anomenar Moah Barzel (Cervell de Ferra); Sharon i Begin coneixien bé aquest plà i el gabinet israelià va examinar el plà més ampli d’en Sharon el 17 de juliol.

Bashir Gemayel es va engrescar quan el blitzkrieg israelià va fulminar el Liban. “Els palestins” declarava, “són un poble que sobra. No tindrem descans fins que cada bon libanès hagi matat com a mínim un palestí” [118].

Un metge destacat de l’exèrcit libanès va dir a la seva unitat:

"Aviat no quedarà ni un palestí al Liban. Són una bactèria que s’ha d’exterminar" [119].

*

LES MASSACRES DE SABRA I XÀTILA

Les massacres que van seguir van tenir una trista semblança amb les matances d’innocents que van colpejar Deir Yassin, Dueima, Kibya i Kfar Qasim quan es va buidar Palestina de la seva gent des del 1947 fins a finals dels 1950.

Els reportatges occidentals i israelians no deixen dubte sobre les intencions criminals de la invasió israeliana: “Com ho va reconèixer en Sharon, els israelians tenien previst dues setmanes abans deixar les Forces Libaneses entrar als camps,” escribía Time Magazine. Més avall al mateix article, quedava obvi que s’havia preparat molt temps abans:

Des de la plana major de l’exèrcit israelià s’havia preparat des de feia mesos reclutar les Forces Libaneses, composades del conjunt de les milícies cristianes dirigides per Bashir Gemayel, per que entressin als camps de refugiats palestins una vegada que els israelians hagin encerclat Beirut Oest.

Gemayel va dir més d’un cop a oficials israelians que arrasaria els camps i els aplanaria per fer-ne pistes de tennis. Això estava en sintonia amb el pensament israelià. Les milícies cristianes que se sabia que havien entrat als camps estaven entrenades pels israelians [120].

La premsa israeliana estava similarment explícita a l’hora de descriure els projectes israelians. El 15 de septembre, Ha’aretz citava el general Raphael Eitan cap d’estat major:

“Els quatre camps palestins estan encerclats i hermèticament tancats”.

El New York Times havia corroborat la versió del Time Magazine:

“Sharon va dir a la Knesset que l’estat major i el comandant en cap dels falangistes es van reunir dos cops amb generals israelians de més alt rang el 15 de septembre i van parlar d’entrar als camps, cosa que van fer la mateixa tarda” [121].

*

Dos mesos abans de la massacre de Sabra i Xatila, va sortir al Jerusalem Post el que potser va ser el document més remarcable. Es va publicar una llarga entrevista amb el Major Etienne Saqr [nom de codi, Abu Arz]. El Major Saqr era el cap d’una milícia de dretes d’uns quants milers d’homes “els Guàrdies dels Cedres”.

El Jerusalem Post va revelar que el Major Saqr “és a punt de marxar cap als Estats Units per exposar les seves idees i les seves solucions” als americans. “Des del 1975 ha promogut la solució israeliana ... i Israel li ha donat tot el suport material possible” [122].

Les pròpies observacions del Major Saqr deixaven preveure el que més tard trasbalsaria el món als camps palestins de Sabra i Xatila:

“És dels palestins que ens hem d’encarregar. Fa deu anys eren 84.000; ara són entre 600.000 i 700.000. D’aquí sis anys seran dos millons. No pot ser que això passi.”

Quan el Jerusalem Post li va preguntar: “quina és la vostra solució?”, el Major Saqr va respondre: “Molt senzill. Els portarem a les fronteres de la ‘benvolguda’ Síria... Matarem a l’acte tothom que miri enrera, s’aturi o faci mitja volta. Tenim el dret moral, reenforçat per relacions públiques i preparacions polítiques ben organitzades.”

Esteu capaços de posar aquesta amenaça a execució? Pregunta el Jerusalem Post. (El major no s’immuta) “I tant que sí. I ho farem”.

El major Saqr havia jugat un paper primordial a la massacre de palestins al camp de refugiats Tal al Zaatar al 1976.

Després de les massacres de Sabra i Xatila, el major Saqr va tornar a Jerusalem per celebrar una conferència de premsa durant la qual va assumir la responsabilitat d’haver perpetrat la massacre amb els israelians:

“Ningú té dret de criticar-nos; hem fet el nostre deure, hem complert la nostra sagrada responsabilitat” [123].

Va deixar aquesta conferència de premsa on havia reivindicat part del “mèrit” per la matança per reunir-se amb el Primer Ministre Menachem Begin.

El Major Saqr va tornar a aparèixer, operant llavors des de la base de comandament israeliana al complex Suraya a Sidon, a prop de Ain El Helweh. La seva milícia va distribuir octavetes a tot arreu de Sidon que deien:

“Els germens només viuen a la podridura. No hem de deixar que la podridura infiltreixi la societat. Hem de continuar la feina de destrucció dels últims bastions dels palestins i aixafar el que queda de vida dintre d’aquesta serp verinosa”.

El Major Saqr havia treballat de molt a prop amb el famós cap d’intel·ligència de la milícia de Bashir Gemayel, Elie Hobeika. Hobeika era conegut com a l’home de la C.I.A. a Beirut.

Jonathan Randal del Washington Post va citar les declaracions d’Hobeika a Beirut, atribuant-les a “un dels assassins”; confluien amb aquelles del Major Saqr a Jerusalem:

Mateu-los contra les parets roses i blaves, massacreu-los al crepuscle. La única manera que hi hauria de saber quants palestins hem matar seria construir un metro a Beirut… Una bona massacre o dues farà fora els palestins de Beirut i del Liban d’una vegada per totes [124].

El comandament de l’exèrcit israelià es va assegurar el support d’oficials libanesos de primer rang. Un d’ells va revelar:

El dijous, el general Drorim em va dur a l’aeroport on els israelians estaven reunint la milícia. “Si els vostres homes no ho fan, en conec d’altres que sí ho faran” [125].

Referint-se a Saqr, va dir: “… Els Guàrdies del Cedre, que Gemayel va incorporar a les Forces Libaneses al 1980, tenien com un article de fe que s’ha de matar els nadons palestins per acaben sent terroristes de gran” [126].

*

CADASCÚ DE VOSALTRES ÉS UN VENJADOR

La brutalitat de la invasió i ocupació del Liban i l’horror esfereïdor de les massacres de Sabra i Xàtila van fer caure una vegada més la màscara del rostre cruel del sionisme. La cobertura de la guerra per les televisions i els diaris va provocar un escàndol a nivell mundial que va obligar Israel a dissimular una Comissió Oficial d’Enqüesta. El govern israelià va conduir la seva pròpia investigació sota la Comissió Kahan.

Com es podia preveure, la “investigació” va concluir que els israelians van pecar de negligència a l’hora de subestimar “la bogeria sanguinària dels àrabs”, però que no havien jugat cap paper directe a la massacre de Sabra i Xàtila.

Ara bé, el setmanari alemany Der Spiegel presentava el 14 de febrer 1983 una entrevista amb un membre de la milícia criminal, que explicava no només la seva participació a la massacre sinó també descrivia la implicació directa dels israelians.

El article tenia títol Cadascú De Vosaltres És Un Venjador i aquest relat en primera persona podia haver vingut dels judicis de Nuremberg:

Ens vàrem trobar al Schahrur Wadi, al vall dels rossinyols al sud est de Beirut. Era dimecres, el dia quinze de septembre... Erem uns tres-cents homes de Beirut Est, del sud del Liban i de les Muntanyes Akkar al nord... Jo pertanyia a la Milícia del Tigre de l’ex-president Camile Chamoun.

Els oficials de la Falange ens van cridar i ens van portar al punt de trobada. Ens van dir el que feia per una “acció especial”... “Sou els agents del bé,” ens repetien els oficials sense parar: “cadascú de vosaltres és un venjador”.

Llavors una bona dotzena d’israelians en uniforms verds sense indicació de rang van arribar. Tenien jocs de cartes i parlaven bé àrab, excepte que com tots els jueus pronunciaven la “h” dura com la “kh”. Parlaven dels camps palestins de Sabra i Xàtila... el que s’esperava de nosaltres era clar i teníem ganes de fer-ho.

Ens van fer jurar que no diríem mai res sobre la nostra acció. Era prop de les 10 del vespre quan vàrem pujar a un camió de l’exèrcit americà que els israelians ens havien donat. Vàrem aparcar el vehicle prop de la torre de l’aeroport. Allà a tocar de les posicions israelianes, diversos camions d’aquests ja estaven aparcats.

Hi havia alguns israelians en uniforme de la Falange amb el commando. “Els amics israelians que ens acompanyen,” ens van dir els oficials “us facilitaràn la feina”. Ens van donar la instrucció de fer servir les armes de foc només en cas de necessitat absoluta. “Tot ha d’anar sense fer soroll.”... Vàrem veure altres companys. Havien de fer la seva feina amb baionetes i ganivets. Cadàvers ensagonats geien als camins. Les dones i els nens mig-adormits que van cridar per demanar ajuda van alertar tot el camp i van posar tot el nostre pla en perill.

Llavors vaig tornar a veure els israelians que havien estat a la nostra reunió segreta. Un d’ells ens va fer signe de tornar cap a la zona de l’entrada al camp. Els israelians van obrir el foc i ens van ajudar amb projectors.

Hi havia escenes espantoses que ensenyaven que poden arribar a fer els palestins. Uns quants, incluint dones, havien trobat refugi a un petit camí, darrera d’uns asnes. Malauradament, vàrem haver de matar aquells pobres animals abans de liquidar els palestins darrera d’ells. Em va fer mal quan els animals van cridar de dolor. Era horrorós.

Un company va entrar a una casa plena de dones i nens. Els palestins van hurlar i van llençar les seves estufes de gas a terra. Vàrem enviar aquella maleïda escòria a l’infern.

Cap a les quatre del matí, la meva unitat va tornar al camió. Quan es va fer prou de dia, vàrem tornar al camp. Passàvem davant de cadàvers, ens topàvem amb cossos, disparàvem i apunyalàvem tots els testimonis. Després d’haver matat uns quants, era fàcil matar-ne més.

Aleshores van arribar els bulldozers de l’exèrcit israelià. “Enterreu-ho tot. No deixeu que visqui cap testimoni.” Però malgrat els nostres esforços, la zona seguia atapeïda de gent. Corrien cap a tot arreu i causaven una confusió terrible. L’ordre d’”enterrar-los tots”·costava massa de complir.

Quedava clar que aquest pla tan bonic havia fracassat. Uns milers ens havien escapat. Queden massa palestins en vida. Ara la gent parla a tot arreu d’una massacre i li sap greu pels palestins. Qui valora les misèries que hem hagut de patir... Només pensar-hi. Vaig lluitar durant vint-i-quatre hores a Xàtila sense menjar ni beure.

El recompte parla de 3.000 morts a Sabra i Xàtila. Moltes de les fosses comunes no es van obrir mai.

*

DESTRUIR EL LIBAN

La massacre i la dispersió dels palestins era un component de l’estratègia israeliana. Un altre era desmantellar l’economia vital del Liban, que malgrat els esforços israelians, s’havia alçat com a la capital financera de l’Orient Mitjà.

Van morir vint mil palestins i libanesos, 25.000 van quedar ferits i 400.000 es van trobar sense sostre durant els primers mesos de la invasió israeliana del 1982. Les tonelades de bombes vessades només sobre Beirut van superar aquelles que van devastar Hiroshima. Les escoles i els hospitals van ser apuntats.

La quasi totalitat de les existències de mercaderia i maquinària pesada de les fàbriques libaneses van ser robades i enviades cap a Israel. Fins i tot els torns i la maquinària petita dels centres de formació professional de l’UNRWA [United Nations Relief and Works Agency – agència de Nacions Unides destinades als refugiats palestins - NDT] van ser objecte de pillatge.

La producció de cítrics i d’olives del Liban de Beirut cap avall va quedar destruida. L’economia libanesa, que tenia unes exportacions que competia amb les d’Israel, es va tornar moribunda. El sud del Liban va passar a ser un mercat israelià i fins i tot els israelians van desviar les aigües dels afluents del riu Litani.

L’autor d’aquest llibre va viure el bombardeig i el setge de Beirut Oest al 1982, va viure amb els palestins als enderrocs d’Ain El Helweh durant l’ocupació israeliana i va ser testimoni de la devastació dels camps palestins de Rashidieh, Al Bass, Burj as Shemal, Mieh-Mieh, Burj al Barajneh, Sabra i Xàtila, així com de la destrucció dels pobles lebanesos a tot arreu del sud.

Aquest autor ha recollit proves dels relats sobre l’aprovació de la massacre de Sabra i Xàtila per part dels israelians. Ell mateix estava als camps l’últim dia de la massacre. Ell i Mya Shone van fer fotos dels tanks i soldats israelians a Sabra i Xàtila i van parlar amb els supervivents durant quatre dies seguits.

Capítol 09: la Segona Ocupació

113. Jonathan Randal. Going All The Way (New York: Viking, 1983), p.188.

114. Carta al Primer Ministre Moshe Sharett. 27 de febrer 1954. Rokach, p.25.

115. Randal.

116. Ibid., p.247.

117. Marianne Helle Möller, treballadora social noruega, citada en Ralph Schoenman i Mya Shone, Towards A Final Solution in the Lebanon?, New Society, 19 d'agost 1982.

118. Randal.

119. Citat en una octaveta distribuida a  Sidon pel Major Saqr, February 1983.

120. Time Magazine, 4 d'octubre 1982

121. New York Times, 1 d'octubre 1982.

122. Jerusalem Post, 23 de juliol  1982.

123. Jerusalem Post, octubre 1983.

124. Randal, p.17.

125. Ibid.

126. Ibid.