La "seguretat" ha sigut l’eslogan utilitzar per tapar les massacres generalitzades de poblacions civils a tota Palestina i al Liban, les confiscacions de les terres palestines i àrabs, l'expansió als territoris del voltant i l'establiment de nous assentaments, la deportació i la tortura sistemàtica dels presos polítics.

La publicació del Diari Personal de Moshe Sharett ("Yomanishi, Maariv", Tel-Aviv, 1979) ha fet miques el mite de la seguretat com a força motriu de la política israeliana. Moshe Sharett va ser Primer Ministre israelià (1954-55), director del Servei polític de l'Agència Jueva i Ministre d’Exteriors (1948-56).

El diari de Sharett revelent de forma explícita que els dirigents polítics i militars d'Israel no han cregut mai en un perill provinent dels àrabs per Israel.

Han intentat maniobrar per forçar els estats àrabs a entrar en confrontacions militars que els dirigents sionistes estaven segurs de guanyar per que Israel pugui dur a terme la desestabilització dels règims arabs i l’ocupació planificada de nous territoris.

Sharett va descriure així el raonament que domina les provocacions militars israelianes:

"Assolir la liquidació de totes (...) les pretensions palestines sobre Palestina a través de la dispersió dels refugiats palestins cap a tots els racons llunyans tot arreu del món" [98].

Els diaris de Sharett descriuen un programa a llarg termini dels dirigents israelians, tan del laborisme com del Likud "Desmembrar el món àrab, derrotar el moviment nacional àrab i crear règims titella sota dominació regional israeliana" [99].

Sharett esmenta consells de ministres, documents oficials i memorandums polítics que han preparat guerres "per modificar radicalment l'equilibri de poder a la regió, i transformar Israel en potència dominant a l’Orient Mitjà" [100].

Sharett revela que, lluny de "reaccionar" a la nacionalització per Nasser del canal de Suez durant la guerra d'octubre 1956, els dirigents israelians havien preparat aquesta guerra i l'havien programat des de la tardor 1953, un any abans que en Nasser pugés al poder. Sharett explica com el gabinet israelià estava d'acord en pensar que les condicions internacionals estarien al cap de tres anys. Es tractava obertament de "l'absorpció de la franja de Gaza i del Sinai".

S’havia decidit un programa detallat de conquesta al més alt nivell de la hieràrquia política i militar. S’havia preparat l'ocupació de Gaza i de Cisjordània a inicis dels anys 50. Al 1954, David Ben Gurion i Moshe Dayan van desenvolupar un plan detallat per provocar conflictes interiors al Liban per tal de fragmentar-lo. Això passava setze ans abans de l’aparició d'una presència política palestina organitzada al Liban com a conseqüència de les expulsions de Jordània al 1970, quan el rei Hussein va massacrar els palestins durant el que s’anomenaria "Septembre Negre".

Sharett descriu "l'ús del terror i de l'agressió per montar provocacions" per facilitar la conquesta:

"He estat meditant sobre el llarg desencadenament d'incidents provocats i d'actes hòstils i sobre els nombrosos afrontaments que hem provocat i que han fet vessar tanta sang, i a les violacions de la llei pels nostres homes, al desastre greu que n’ha resultat i que ha determinat tot el curs dels esdeveniments" [101].

Sharett es recorda com l’11 d’octubre 1953, el president israelià Ben Zvi "va plantejar com sovint unes qüestions inspirades tal com (la nostra) possibilitat d'ocupar el Sinai i va dir com seria de meravellós si els egipcis iniciessin una ofensiva que ens permetés perseguir invadint el desert" [102].

Le 26 d’octubre 1953, Sharett escrivia:

1. L'exèrcit considera la frontera actual amb Jordània com a totalment inacceptable;

2. L'exèrcit prepara la guerra per ocupar la resta d'Eretz Israel" [103].

El 31 de gener 1954, Dayan va fer un esbòs de plans de guerra, revelats per en Sharett:

Al maig 1954, Ben Gurion i Dayan van formular un plan militar per l'absorpció del Liban:

"Segons Dayan, la única cosa que fa falta, és trobar un oficial, fins i tot un simple major. L’hauríem de... comprar... per convèncer-lo d'auto-proclamar-se salvador de la població maronita.

L'exèrcit israelià entrarà llavors al Liban, ocuparà els territoris necessaris i crearà un règim cristià que farà al·liança amb Israel. El territori al sud del Litani serà totalment annexionat a Israel i tot quedarà perfecte.

Si seguéssim el consell del cap d'estat-major ho faríem demà mateix, sense esperar un senyal (sic) de Bagdad" [105].

Ara bé, dotze dies més tard, Dayan havia accelerat el moviment cap a la invasió planificada, l'ocupació i el desmembrament del Liban:

“el cap d'estat-major dona suport al plan per sobornar un oficial libanès que sigui d'acord per fer de titella de manera que l'exèrcit israelià pugui aparèixer com responent a la seva crida «per alliberar el Liban dels seus opressors musulmans»” [106].

Així doncs, el guió sencer de la guerra de 1982 al Liban, estava a punt des de feia vint-i-vuit anys, molt abans que existís l'OAP.

Sharett, que es va oposar a aquesta acció aleshores, explica com es va postposar la invasió del Liban.

"La CIA va donar "llum verda" a Israel per atacar Egipte. Les enèrgies de la cúpula de seguretat israeliana va quedar completament absorbida per la preparació de la guerra que tindria lloc un any després exactament" [107].

Sharett situa clarament la relació veritable entre Israel i el moviment nacional àrab en el contexte d’un servei prestat a la dominació global dels USA, de la qual l’expansió sionista és un component essencial:

"...Tenim carta blanca i Déu ens acompanya si actuem amb audàcia... Ara (...) el que interessa els EEUU és enderrocar el règim de Nasser (...) però per ara no s’atreveixen a fer servir els mateixos mètodes que van fer servir per enderrocar el govern d’esquerres de Jacobo Arbenz a Guatemala (1954) o aquell de Mossadegh a Iran (1953)... S’estimen més que Israel faci la feina.

Isser (un general) proposa molt seriosament i de forma insistent (...) que executem el nostre pla d'ocupació de la Franja de Gaza ara... La situació ha canviat i hi ha altres raons que indiquen que s’ha d’actuar ja. Primer s’ha descobert petroli prop de la Franja de Gaza... Per defensar-lo hem de controlar la franja, la qual cosa ja val la pena per encarregar-se de la qüestió espinosa dels refugiats." [108].

Moshe Sharett anticipava una altra onada de massacres, que efectivament es va produir. El 17 de febrer 1955, escrivia:

"... Ens lamentem molt sobre el nostre aillament i les amenaces contra la nostra seguretat i perpetrem agressions i demostrem que som uns sanguinaris que busquen cometre massacres en massa." (109).

Ben Gurion i Dayan van proposar que Israel creeixi un pretexte per apoderar-se de la Franja de Gaza. L’avaluació del mateix Sharett el 27 de març 1955 era profètica:

"Suposem que hi hagi uns 200.000 àrabs a la Franja de Gaza. Suposem que la meitat d'ells fugin o es vegin obligats a fugir cap als turons d'Hebron. Queda molt clar que fugiran sense endur-se res i poc després que estiguin instal·lats en un entorn estable, es tornaran de nou sediciosos i sense domicili. No costa imaginar la seva indignació, el seu odi i la seva amargura...

I en tindrem 100.000 a la Franja, i no costa tant imaginar a que haurem de recórrer per reprimir-los i la mena de planes que ens dedicarà la premsa internacional. A la primera part serà: Israel agredeix i invadeix la Franja de Gaza. A la segona: Israel provoca de nou la fugida de masses de refugiats àrabs terroritzats. El seu odi serà revifat per les atrocitats que els hi infligirem durant l'ocupació" [110].

Un an après, les tropes de Dayan ocupaven la Franja de Gaza, el Sinai, l’estret de Tiran i es desplegaven al llarg del canal de Suez.

DE HERZL A DAYAN

Capítol 08: Blitzkrieg i massacre