Tornar a INTRODUCCIÓ

Hem d’aprofondir sobre l’eficàcia d’aquesta política criminal i les seves conseqüències. Al territori passat sota ocupació israeliana després de la partició, hi havia aproximadament 950.000 àrabs palestins. Vivien en prop de 500 pobles i a totes les grans ciutats, tal com Tiberiades, Safed, Nazareth, Shafa Amr, Acre, Haifa, Jafa, Lydda, Ramle, Jerusalem, Majdal (Ashqelon), Isdud (Ashdod) i Bethsabe.

Al cap de menys de sis mesos, només quedaven 138.000 persones (els xifres varien entre 130.000 i 165.000). La major part dels palestins van ser morts expulsats a la força o van fugir de pànic davant de les bandes criminals de les unitats militars israelianes.

Després d’haver eliminat així la major part dels habitants palestins de la terra de Palestina, el govern israelià va emprendre la destrucció sistemàtica de les seves cases i possessions. Prop de 400 pobles i ciutats van ser totalment arrasats al 1948 i 1949. D'altres van seguir als anys 50.

Moshe Dayan, s'expressava sense complexes quan feia un balanç sobre la natura de la colonització sionista davant dels estudiants de l'Institut de Tecnologia israelià (el Techniyon):

"Hem arribat aquí a un país poblat d'àrabs, i ara hi estem construint un estat hebreu, jueu. Al lloc dels pobles àrabs, hem establert pobles jueus. Ni tan sols coneixeu el nom d’aquests pobles i no us ho retrec pas, per que els llibres de geografia corresponents ja no existeixen. I no només els llibres, sinó els pobles ja no existeixen.

Nahahal es va establir al lloc de Mahahul, Gevat al lloc de Jibta, Sarid al lloc de Hanifas i Kafr Yehoushu'a al lloc de Tel Shamam. No hi ha ni una sola implantació de colons que no s’hagi establert al lloc d'un ex-poble àrab"  [64].

La tabla que reproduirem a continuació va ser realitzada per Israel Shahak, president de la Lliga Israeliana pels Drets Humans i del Ciutadà, sota el títol "Pobles àrabs destruits a Israel" [65].

Shahak insisteix que aquesta llista, encara que documentada, és incomplerta per que és impossible trobar nombroses comunitats i tribus àrabs. Els documents oficials israelians caracteritzen per exemple 44 pobles i ciutats de beduins com a "tribus" per reduir, per un joc de mans estadístic, el nombre d'implantacions palestines permanents.

*

LA PROPRIETAT DELS "ABSENTS"

Amb l'expulsió dels palestins i la destrucció de les seves ciutats i pobles, una gran quantitat de propietats van ser confiscades sota la secció "Llei sobre els propietaris absents" (1950).

Fins al 1947, la propietat terrena jueva a Palestina representava en torn al 6%. Quan l'estat va ser formalment establert, el Fons Nacional jueu estimava al 90% les terres que havia requisada.

"Sobre la totalitat del territori de l’estat d'Israel, només 300.000 a 400.000 dunums (26.800 – 35.600 hectàrees) corresponen a propietat estatal que el govern israelià va recuperar del règim del mandat britànic (2%). L’F.N.J. (Fons Nacional Jueu) i els propietaris jueus privats posseixen menys de 2 millons de dunums (10%). Quasi tota la resta (és a dir el 88% des 20.225.000 dunums (1.800.000 hectàrees) dintre de les fronteres de l'armistici de 1949) pertany legalment a proprietaris àrabs, molts dels quals han marxat del país" [66].

El valor d’aquesta propietat robada estava per damunt de 300 mil millons de dòlars – fa més de 30 anys; les estimacions de la Lliga Àrab són deu vegades més. En dòlars actuals, s’hauria de quadruplicar aquest xifre.

"L’Oficina dels Refugiats de l'ONU estimava el valor de les arbredes, arbres, propietats mobiliàries i immobiliàries abandonats pels àrabs sobre el territori sota jurisdicció israeliana a prop de 118-120 mil millons de lliures esterling, una mitjana de 130 lliures (364 dòlars) per refugiat" [67].

La confiscació de les propietats palestines va ser indispensable per fer d'Israel un estat viable. Entre 1948 i 1953, es van establir 370 ciutats jueves i colònies. Tres-cents cinquanta ho van fer sobre propietats "d'absents". Al 1954, prop del 35% dels jueus d'Israel vivien sobre proprietats confiscades als absents i prop de 250.000 nous immigrants es van instal·lar a zones urbanes d’on s’havia fet fora els palestins. S’havia buidat ciutats senceres dels seus habitants palestins, com Jaffa, Acre, Lydda, Ramle, Bisan i Majdal (Ashqelon).

Aquest pillatge va afectar 385 ciutats i pobles sencers, i àmplies parts de 94 altres ciutats grans i mitjanes, o sigui un 25% de la surperfície construida d'Israel. Deu mil empreses i botigues de detall es van transmetre als colons jueus.

Des del 1948 al 1953 - el període d'immigració més intens –la importància de les propietats arrabassades als àrabs va ser decisiva per a l’economia israeliana. La proporció de terra cultivable confiscada després de l'expulsió dels palestins del seu país per les massacres representava dos cops i mig el conjunt de la terra atorgada als sionistes a finals del mandat.

Quasi totes les arbredes de cítrics de propietat palestina van ser van ser requisades – és a dir més de 240.000 dunums (21.200 hectàrees). Al 1951, uns 1,25 millons de caixes de cítrics produits per arbres confiscats als àrabs eren entre mans israelianes – o sigui el 10% dels beneficis en divises que venien de les exportacions.

Al 1951, 95% de les oliveres israelianes es trobaven a terres confiscades als palestins. La producció d'olives extreta d’arbres robats als palestins corresponia al tercer lloc de les exportacions israelianes - després dels cítrics i els diamants.

Una tercera part de tota la producció de pedres provenia de cinquanta-dos pedreres confiscades a palestins [68].

La mitologia sionista abarca l'afirmació que van ser els sionistes que gràcies a la seva perseverància, el seu enginy i la seva abilitat, van transformar una terra fins llavors desèrtica, deixada de la mà pels seus ocupants, uns àrabs nòmads primitius, i que fent florir el desert, en van fer un jardí. La veritat és que els arbres, la indústria, les existències de mercaderies, les cases i les possessions dels palestins van ser robades després d’una conquesta a base de massacres. El vaixell de l’estat era una nau de pirates i la seva verdadera bandera aquella negra amb la calavera i els ossos.

*

"JUDAITZAR" LA TERRA

El Fons Nacional Jueu (“Jewish National Fund”) es va apropiar el seu primer terreny l’any 1905. Els seus objectius es definien com adquirir terres "per a l'establiment de jueus en aquestes terres" (69).

Al maig 1954, el Keren Kayemeth le-Israel, "Fons Perpetual per Israel" va ser incorporat a Israel i va adquirir tots els actius del Fons Nacional Jueu.

Al novembre 1961, l’F.N.J. i el govern israelià van signar una convenció basada sobre la legislació adoptada al juliol 1960. Va establir l’Administració de Terres d’Israel.

Una política uniforme va ser promulgada sobre el 92% de la terra a Israel sota l'autoritat de l’estat, que es regia segons les directrius del Keren Kayemeth le-Israel i de l’F.N.J. [69a].

Com declarava el Primer Ministre Levi Eshkol a la Knesset (parlament d’Israel) quan proposava que l’estat d’Israel adoptés les directrius exclusives de l’F.N.J. sobre la terra: "El principi establert com a base del Fons Nacional Jueu... serà establert com un principi que s’apliqui a les terres d’estat." [69b].

El Fons Nacional Jueu és explícit en aquest aspecte. Declarava a l’informe nº6 de l’F.N.J.:

Segons un acord entre el govern d’Israel i l’F.N.J., la Knesset al 1960 va decretar la Llei Fonamental “Terres israelianes”·que dóna força legal a l’antiga tradició de possessió de la terra a perpetuitat pel poble jueu - el principi sobre el qual es va fundar l’F.N.J. La mateixa llei extén aquest principi al conjunt de les terres d’estat d’Israel [69c].

Qualsevol relació amb aquestes terres era regida per la condició següent inscrita a tots els arrendaments sobre propietat:

"L’arrendatari ha de ser jueu i s’ha de comprometre a fer executar totes les feines en relació amb l’explotació de la finca únicament per treballadors jueus" [70].

La conseqüència és que no es pot arrendar la terra a un no-jueu, ni sub-arrendar, vendre, hipotecar, donar o traspassar-la a un no-jueu. Es prohibeix contractar no-jueus per cultivar la terra o per qualsevol feina relacionat amb l'agricultura. En cas d’infracció a aquestes condicions, s’encorre a la vegada multes i la rescissió de l’arrendament sense compensació.

Allò particularment instructiu, és que aquestes disposicions no només van imposades per l’F.N.J., sinó per l'estat i segons les seves lleis. S'apliquen a les terres de l’F.N.J. i a totes les terres d'estat, que per la gran majoria són propietat “d’absents”.

*

INUTIL PER ALS NO-JUEUS PRESENTAR-S’HI

A Israel, aquestes terres d'estat van categoritzades com a "terra nacional". Vol dir jueva, i no pas “israeliana”. Donar feina a no-jueus es considera com a il·legal i una infracció a la llei. Degut a l’escassetat d’obrers agrícoles i també per que els palestins cobren un sou inferior respecte als treballadors jueus, alguns grangers jueus (com l’ex-Ministre de Defensa Ariel Sharon) feien treballar àrabs. Aquesta pràctica és il·legal! Al 1974, el ministre d'Agricultura denunciava aquesta pràctica com "un càncer" [71].

Es denuncia els assentaments que subarrenden terres a masovers àrabs. El Ministre d'Agricultura ha qualificat de “plaga” l’extensió d’aquesta pràctica que es deu als super-beneficis que deriven del cost barat de la ma d’obra palestina. 

El departement de les concessions de l'Agència Jueva ha avisat que aquesta mena pràctiques violen la llei, els reglaments de l'Agència Jueva i de la Convenció entre l'estat israelià i l’F.N.J.. S’ha castigat l'utilització de no-jueus per multes i “una donació al Fons Especial" [72].

Israel Shahak ha descrit aquest procés com una "barreja fastigosa de discriminació racial i de corrupció financera".

Aleshores el que tot això revela és que l'estat d'Israel fa servir les paraules corrents en un sentit racista. La "gent" vol dir només els jueus. Un "immigrant" o un "coló" només pot ser jueu. Un assentament significa un assentament per a jueus només. La terra nacional significa la terra jueva – no pas la terra israeliana.

Així, les lleis i els drets, les proteccions i el dret a la feina o la propietat només pertanyen als jueus. La ciutadania o la nacionalitat "israeliana" s'apliquen estrictament als jueus en totes les accepcions específiques al seu significat i vigència.

Considerant que la definició d'un jueu està enterament basada sobre el diktat religiós ortòdox, venir de "generacions de descendència materna jueva" és la condició prèvia per beneficiar-se del dret a la propietat, a la feina o a la protecció per la llei. No hi ha exemple més palès de lleis i procediments racistes.

Segons aquests mateixos criteris, s’ha confiscat més del 55% de la terra i del 70% de l'aigua a Cisjordània (territori ocupat al 1967) pel benefici del 6% de la població - uns 40.000 colons respecte als 800.000 palestins. A Gaza (territori ocupat al 1967), s’ha atorgat més del 40% de la terra a uns 2.200 colons mentre que mig milló de palestins estan confinat en camps atapeïts i en barraques.

Ainsi, les pràctiques universalment condemnades als territoris occupats després del 1967 no són cap altra cosa que la continuació del mateix procés que va veure l’establiment del mateix estat d'Israel. L'utilització de la força, la confiscació de la terra i l'exclusió dels treballadors no jueus és al centre de la teòria i de la pràctica sionistes. Theodor Herzl havia promulgat aquest programa el 12 de juny 1895:

"Farem fer desaparèixer (...) la població pobre enllà de la frontera (...) denegant-li treballar al nostre país"  [73].

*

EL KIBBUTZIM RACISTA

Irònicament, la institució israeliana sobre la qual es mantenen les il·lusions més grans és el kibbutz - un pretés exemple de cooperació socialista.

Com ho comentava n’Israel Shahak:

"l'organització israeliana que practica el grau d'exclusió racista més alt és el kibbutz. La majoria dels israelians estan al corrent del caràcter racista del kibbutz que s’ha manifestat no només contra els palestins, sinó contra qualsevol esser humà no jueu durant molt de temps" [74].

El kibbutzim existeix principalment sobre terres confiscades als palestins. Els no-jueus no en poden ser membres. Si un "treballador temporal" cristià s’enamora d’una dona jueva, se’l obliga a convertir-se al judaïsme per poder ser membre d'un kibbutz. Shahak denúncia "Els candidats cristians a la integració per conversió a un kibbutz han de prometre que escupiran sempre que passin davant d’una esglèsia o una creu" [75].

Avui, prop del 93% de la terra en el que s’anomena estat d'Israel és controlat per l’Administració de Terres d’Israel que segueix les directrius del  Fons Nacional Jueu. Per tenir el dret de viure sobre una terra, de llogar-la o de treballar-hi, s’ha de demostrar tenir al menys quatre generacions de descendència materna jueva.

Si als Estats-Units, per poder viure sobre una terra, llogar-la, arrendar-la o treballar-hi de la manera que sigui, s’hagués de demostrar no tenir descendència materna jueva des de al menys quatre generacions, qui dubtaria del caràcter racista d'una legislació semblant?

Capítol 06: el sionisme i els jueus

63. Es pot trobar un anàlisi  detallat d'aquest procés a Janet Abu Lughod’s The Demographic Transformation of Palestine, in Ibrahim Abu Lughod, ed., The Transformation of Palestine (Evanston, Ill.: Northwestern University Press, 1971), pp.139-64.

64. Moshe Dayan, March 19,1969, Ha’aretz, April 4, 1969, and cited in Davis.

65. Davis and Mezvinski, p.47.

66. Jewish National Fund, Jewish Villages in Israel, p.xxi. Quoted in Lehn and Davis, The Jewish National Fund.

67. L'estimació de Nacions Unides es va fer a finals dels 50. Baruch Kimmerling, Zionism and Economy, p.100. Cited in Davis, p.19. Als seus llibres, Davis i Kimmerling parlen de "118-120 mil millons de lliures esterling." Aquest autor no va poder trobar l'informe original de Nacions Unides, però després d'examinar acuradament altres fonts, sembla que en Kimmerling (aleshores Davis) hagi fet un error de mecanografia. L'estadística hauria de ser millions de lliures esterling - i no pas milers de millons.

68. Dan Peretz, Israel and the Palestinian Arabs, pp.142., Davis, pp.20-21. Els diamants sudafricans es tallen i refinen a Israel, un partenariat revelador, abans de la seva distribució al mercat mundial.

69c. Ibid., p.115.

70. J.N.F. lease, article 23, citat en Israel Shahak, ed., The Non-Jew in the Jewish State (Jerusalem: 1975).

71. Ha’aretz, 13 de desembre, 1974.

72. Ma’ariv, 3 de juliol, 1975.

73. Raphael Patai, ed., The Complete Diaries of Theodor Herzl, (New York: 1960), p.88.

74. Israel Shahak, A Message to the Human Rights Movement in America - Israel Today: The Other Apartheid, Against the Current, January-February 1986.

75. Ibid.