Tornar a INTRODUCCIÓ

Al 1947, hi havia 630.000 jueus i 1.300.000 palestins àrabs. Així, a l'època de la partició de Palestina per Nacions Unides al 1947, els jueus representaven el 31% de la població [38].

La decisió de la partició de Palestina, promoguda per les grans potències imperialistes i l'Unió Soviètica de Stalin, donava el 54% de la terra cultivable al moviment sionista. Però abans que l'Estat d'Israel fos establert, l'Irgun i la Haganah s'havien apoderat de les 3/4 parts de la terra i havien expulsat quasi tots els seus habitants.

Al 1948, hi havia 475 ciutats i pobles palestins. D'entre ells, 385 van ser totalment arrasats, enderrocats pedra per pedra. Uns 90 van seguir existint, però privats de les seves terres.

*

CAUEN LES MASCARES

Al 1940, Joseph Weitz, cap del Servei de colonització de l'Agencia Jueva, responsable de l'organització efectiva de les colònies a Palestina, escrivia:

“Entre nosaltres, ha de quedar clar que no hi ha lloc per als dos pobles en aquest país. No assolirem el nostre objectiu si queden àrabs en aquest petit país. No hi ha més remei que transferir els àrabs d’aquí cap als països veïns, de transferir-los tots. No ha de quedar ni un sol poble, ni una sola tribu” [39].

Joseph Weitz es feia més explícit sobre allò que a la pràctica, significava «tornar Palestina "jueva"»:

“N’hi han que creuen que ens serà més fácil vigilar la població no jueva des de l'interior de les nostres fronteres, fins i tot en percentatge elevat; i n’hi ha d'altres que creuen el contrari, és a dir que és més fàcil de vigilar les activitats d'un veí que no pas d'un llogater. Tendeixo a donar suport a aquest segon punt de vista i tinc un argument suplementari: la necessitat de reenforçar el caràcter de l'Estat que serà llavors jueu (...) amb una minoria no jueva limitada a 15%. Ja havia arribat a aquesta conclusió fonamental des del 1940 (i) ja l'havia apuntat al meu diari"  [40].

L’ “informe Koenig” expressava aquesta política de forma encara més brutal:

“Hem de fer servir el terror, l'assassinat, la intimidació, la confiscació de les terres i la supressió de tots els serveis socials per desempallegar Galilea de la seva població àrab" [41].

Heilbrun, president del Comitè per a la reelecció del general Sholom Lahat, l’alcalde de Tel-Aviv, proclamava:

“Hem de matar tots els palestins si no és que es resignen a viure aquí com a esclaus" [42].

Així parlava Uri Lubrani, conseller especial als Afers Àrabs del Primer Ministre israelià David Ben Gurion al 1960:

“Reduirem la població àrab a una comunitat de llenyaires i de cambrers” [43].

Raphael Eitan, cap d'estat-major de les Forces Armades israelianes, afirmava:

“Declarem obertament que els àrabs no tenen cap dret a establir-se ni tan sols sobre un centímetre d'Eretz Israel.... La força és la única cosa que entenen i que mai entendran. Farem servir la força extrema fins que els palestins s’arrosseguin de quatre potes cap a nosaltres”  [44].

Eitan va precisar al Comitè de la Knesset pels Afers Estrangers i la Defensa: "Quan hagim colonitzat la terra, tot el que els àrabs podran fer serà donar voltes com escarbats drogats en una ampolla" [45].

*

BEN GURION I L’OBJECTIU FINAL

Les ambicions territorials del sionisme van ser exposades clarament per David Ben Gurion en un discurs durant una trobada sionista el 13 d’octubre 1936:

“No suggerim anunciar ara el nostre objectiu final que va molt lluny - més lluny encara que els revisionistes que s‘oposen a la partició. No estic disposat a abandonar la gran visió, la visió final que és una component orgànica, espiritual i ideològica de les meves (...) aspiracions sionistes" [46].

El mateix any escrivia en una carta al seu fill:

“Un Estat jueu parcial no és pas una finalitat, sinó només un començament. Estic convençut que no se’ns pot impedir establir-nos a les altres parts del país i de la regió”.

Al 1937, declarava:

"Les fronteres de les aspiracions sionistes són l’assumpte del poble jueu i cap factor extern les podrà limitar" [47].

Al 1938, es va fer més explícit:

"Les fronteres de les aspiracions sionistes”, deia al Consell Mondial de Poale Zion a Tel-Aviv, “incloen el Liban-Sud, el sud de Síria, la Jordània d'avui, tota Cisjordània, i el Sinai" [48].

Ben Gurion va formular l’estratègia sionista molt clarament:

“Després d’esdevenir une potència forta gràcies a la creació de l'Estat, abolirem la partició i ens expandrem a tota Palestina. L'Estat no serà més que una ètapa cap a la realització del sionisme i la seva tasca és preparar el terreny a l'expansió. L‘Estat haurà de preservar l'ordre – no pas per la predicació sinó per les metralladores” [49].

Al maig del 1948, va presentar les seves orientacions estratègiques a l'estat-major suprem:

"Ens hauríem de preparar a passar a l'ofensiva. El nostre propòsit és aixafar el Líban, Cisjordània i Síria. El punt feble és el Líban, per que el règim musulmà és artificial i no ens costarà minar-lo. Hi establirem un estat cristià, i llavors aixafarem la Legió àrab, eliminarem Jordània; Síria caurà a les nostres mans. Llavors bombardejarem i avançarem per prendre Port-Saïd, Alexàndria i el Sinaï" [50].

Quan el general Yigal Allon va preguntar a Ben Gurion: “Què farem amb la població de Lydda i Ramle?" - uns 50.000 habitants - Ben Gurion, segons el seu biògraf, va remenar la mà i va dir: "Feu-los fora!" [51].

Yitzhak Rabin, actual ministre de Defensa, va executar aquest ordre. A Lydda i Ramle, no queda rastre avui de les cases palestines. Avui aquesta zona està ocupada enterament per una població de colons jueus. Michael Ban Zohar, a la seva biografia de David Ben Gurion, descriu la primera visita de Ben Gurion a Nazareth. «Ben Gurion va mirar al seu voltant amb sorpresa i va dir "Per què hi ha tants àrabs, perquè no els heu fer fora?“».

Els palestins van ser efectivament foragitats. Entre el 29 de novembre 1947, quan Nacions Unides van dividir Palestina, i el 15 de maig 1948, quan l'Estat va ser formalment proclamat, l'exèrcit sionista i les milícies s'havien apoderat del 75% de Palestina, forçant 780.000 palestins del país.

*

LA CARNISSERIA COMENÇA: DER YASIN

Va ser un procés permanent de massacres a misura que s’anava netejant els pobles l'un darrera l'altre. Amb les matances, es pretenia forçar la gent a fugir per salvar la vida.

El comandant de la Haganah, Zvi Ankori, va descriure el que va passar:

“He vist parts genitals tallades i dones reventades... Eren assassinats purament i simple” [52].

Menachem Begin es va vanagloriar de l'impacte a tota Palestina de les operacions de tipus nazi que va comandar a Der Yasin. Uns comandos de Lehi i de l’IZL van assaltar el poble de Der Yasin el 9 d’abril 1948, massacrant 254 homes, dones i nens.

“Una llegenda de terror es va propagar entre els àrabs que agafaven pànic només sentir el nom del nostres soldats de l'Irgun. Valia mitja-dotzena de batallons per les forces israelianes. A tot el país, els àrabs (...) van agafar un pànic sense límits i van començar a fugir per salvar la vida. Aquest èxode massiu es va transformar aviat en una fugida esbojarrada, incontrolable. Dels 800.000 àrabs que vivien al territori actual de l'Estat d'Israel, no en queda més que 165.000. No s’ha de subestimar gens la significació política i econòmica d’aquest esdeveniment” [53].

La implementació d’aquest programa és l’obra en part de Menachem Begin i en part del seu futur successor com a Primer Ministre, Yitzhak Shamir, com a comandants militars de la Lohamei Henut Israel (LEHI), és a dir dels Combatents per la Llibertat d'Israel. Es va forçar els habitants a creuar a peu la ciutat de Jerusalem amb la seva roba xopa de sang davant de les rialles dels vianants abans de desaparèixer.

*

TESTIMONIS OCULARS

Els relats dels testimonis oculars d’aquests esdeveniments deixaven preveure el que tocava al poble palestí.

“Era migdia quan la batalla va acabar i els trets es van aturar. La cosa s’havia calmat, però el poble no s'havia rendit. L'IZL (l'Irgun) i els cossos francs de la LEHI (El gang de Stern) van sortir dels indrets on s’amagaven i van començar dur a terme operacions de neteja a les cases. Van disparar amb totes les armes que tenien, i llençaven explosius a dintre de les cases. També disparaven contra tothom que trobaven a les cases, fins i tot dones i nens - de fet els comandants no van fer res per aturar aquestes matances vergonyoses. Alguns habitants i jo-mateix vàrem suplicar els comandants de donar ordre al seus homes de deixar de disparar, endebades. Mentrestant, havien tret uns 25 homes de les cases; els van carregar a una camioneta i els van passejar per una “parada de victòria”, com als triumfs romans, a través dels barris de Mahaneh Yehudah i Zikhron Yosef (de Jerusalem). A finals de la parada, els van dur a una pedrera entre Givat Shaul i Der Yasin i els van abatre de sang-freda. Llavors els soldats van posar les dones i els nens encara vius en una camioneta i els van dur a Mandelbaum Gate” [54].

El director de la Creu Roja Internacional a Palestina, Jacques de Reynier, va intentar intervenir mentre anava corrent la notícia de la massacre. El seu testimoni personal és el següent:

“... semblava que el comandant del destacament de l'Irgun no em volgués rebre. Al final, va arribar, jove, distingit i perfectament educat, però amb una llum particular a la seva mirada, freda i cruel. Segons ell, l'Irgun havia arribat vint-i-quatre hores abans i havia donat ordre als habitants per alta-veus d'evacuar totes les cases i de rendir-se: el termini per obeir era un quart d'hora. “Alguns d’aquests miserables es van apropar i se’ls va fer presoners i més tard se’ls va deixar anar cap a les línies àrabs. Els altres que no havien obeit els ordres van rebre el que es mereixien”. Però no hi ha cap raó d'exagerar les coses, només hi va haver alguns morts, i se’ls enterraria tan bon punt s’acabés la “neteja” del poble. Si hi trobés cossos, els podia agafar, però ben segur que no hi hauria ferits.

Aquest relat em va gelar la sang. Vaig tornar sobre la carretera de Jerusalem i vaig trobar una ambulància i un camió que havia avisat per l’Exèrcit de la Salvació... Vaig arribar al poble amb el meu comboi i els trets van parar. Els homes del gang (l'Irgun) portaven uniformes i cascos. Tots eren joves, alguns adolescents i tot, homes i dones, armats fins a les dents: revolvers, metralletes, granades, i també ganivets a la mà, la major part d'ells coberts de sang. Una noia jove molt maca amb ulls de criminal em va ensenyar el seu encara regalimat de sang; l’exhibia com un trofeu. Era l'èquip de “neteja”, que com es podia veure feia la seva feina amb molta conciència.

Vaig intentar entrar a una casa. Une dotzena de soldats em van envoltar, les seves metralletes apuntades cap a mi, i el seu oficial em va prohibir moure’m. Em remetrien els cadàvers, si és que ni hagués, em deia. Em va agafar una de les ràbies les més boges de la meva vida, significant a aquests criminals el que pensava dels seus actes, amenaçant-los de tot el que se’m acudia, i els vaig empènyer per entrar a la casa.

La primera sala era fosca, tot estava capgirat, però no hi havia ningú. A la segona, enmig dels mobles destrossats i de tota mena de runa, vaig trobar cossos, ja freds. Aquí s’havia fet la “neteja” a la metralleta i a la granada. S’havia acabat a ganivetades, de tota evidència. Era el mateix a la sala següent, però quan estava a punt de sortir, vaig sentir una mena de sospir. Vaig mirar a tot arreu, vaig capgirar tots els cossos, i vaig acabar trobant un peu petit, encara calent. Era una nena de deu anys, mutilada per una granada, però encara vivia... a tot arreu era la mateixa visió horrible... Hi vivia quatre-cents persones en aquest poble, uns cinquanta s‘havien escapat i encara eren vius. Tots els altres havien sigut massacrats deliberadament de sang-freda, per que com ho vaig poder observar jo-mateix, aquesta banda estava perfectament disciplinada i només actuava segons ordres.

Després d’una altra visita a Der Yasin, vaig tornar al meu despatx on vaig rebre la visita de dos senyors ben vestits de paisà, que portaven més d’una hora esperant-me. Eren el comandant del destacament de l'Irgun i el seu adjunt. Havien preparat un paper que em volien fer signar. Era una declaració certificant que m'havien rebut molt educadament, que havien satisfet totes les meves demandes per agilitzar el compliment de la meva missió, i els agraïa l’ajuda que m'havien prestat. Com que no em mostrava convençut i que fins i tot començava a protestar, em van dir que si m’agradava viure, em valdria més signar immediatement. La única cosa que em quedava per fer, era convèncer-los que no donava gaire preu a la meva vida” [55].

*

LA CARNISSERIA DE DUEIMA

Si la massacre de Deir Yassin havia sigut perpetrada per les organitzacions clandestines sionistes revisionistes de “dreta”, l'IZL i la LEHI, es van produir massacres similars a una escala idèntica a tot el país. El massacre de Dueima al 1948 va ser perpetrat per l'exèrcit oficial obrer sionista d'Israel, les Forces de Defensa Israeliana (Tzeva Haganah le-Israël o ZAHAL). El relat de la massacre, tal com el va transmetre un soldat que va participar a l'horror, va ser publicat a Davar, el diari hebreu oficial de la federació general dels treballadors de la Histradrut, dirigit pels sionistes obrers:

“...Han matat entre vuitanta i cent àrabs, homes, dones i nens. Per matar els nens, (els soldats) els hi estavellaven el crani a cops de bastó. No hi havia pas una casa sense cadàvers. Els homes i les dones dels pobles van ser empès cap a dins de les cases sense aigua, ni menjar. Llavors els sabotejadors van venir a dinamitar-les.

Un comandant va ordenar a un soldat de dur dues dones a un edifici que estava a punt de volar... Un altre soldat es vanagloriar d'haver violat dues dones àrabs abans de matar-les d'una bala. Van obligar una altra dona àrab amb el seu nadò a netejar l'indret durant dos dies, i la van matar ella i el seu nadò. Uns commandants cultes i de bones maneres que es considerava com a “bons nois” (...) s’havien tornat en uns assassins vils, i això no pas durant el foc de la batalla, sinó en funció d'un mètode d'expulsió i d'exterminació. Com menys àrabs quedaven, millor” [56].

Dirigents sionistes com Eldad (Scheib) que, amb Yitzhak Shamir i Nathan Yalin-Mor (Feldman), va ser responsable de la LEHI, insistiria durant anys sobre el valor estratègic de la massacre de Der Yasin. Dirigint-se a un míting al juliol 1967, les seves valoracions varen ser publicades al famós diari d'opinió, De'ot, a l'hivern 1968:

“Sempre he dit que si l'esperança la més intensa i la més profunda és la reconstrucció del Temple (jueu)... aleshores és clar que aquestes mesquites (al-Haram, al-Sharif i al-Aqsa) hauran de desaparèixer d'una manera o altra, un dia o l’altre... Sense Der Yasin, mig-milló d'àrabs s’haurien quedat a viure a l'Estat d'Israel (al 1948). L‘Estat d'Israel no hauria existit. Ho hem de prendre en consideració, en plena conciència de la responsabilitat que allò implica. Totes les guerres són cruels. No s’hi pot fer res. Aquest país o bé serà Eretz Israel, amb una majoria absoluta de jueus i una petita minoria àrab, o bé Eretz Ishmael, i l'emigració jueva tornarà a començar si no expulsem els àrabs d'una manera o altra" [57].

*

MASSACRE A GAZA

El programa de massacres no es va pas acabar amb la formació de l'Estat. El diari de Meir Har Tzió descriu les massacres als camps de refugiats i els pobles de Gaza a inicis dels anys 50:

“El llit del riu omple i sec centellejava al claror de la lluna. Abancem amb cura al llarg del vessant de la muntanya. Veiem diverses cases... A la llunyania veiem tres llums i se sent el sò d'una música àrab que surt de les cases immerses a la sombra. Ens separem en tres grups de quatre homes cadascú. Dos grups fan cap a l'immens camp de refugiats (Al Burj) al sud de la nostra posició. L'altre grup camina cap a la casa aillada a la planura al nord de Wadi Gaza. Caminem, trepitjem champs verds, creuem guals xipollejant dins l’aigua dels canals mentre que la lluna que centelleja ens il·lumina. Ara bé, el silenci quedarà aviat fer miques pel soroll de les bales, explosions, i els crits d’aquells que ara dormen en pau. Abancem de pressa i entrem a una de les cases. “Man Haatha?” (“Qui és?” en àrab).

Donem un salt cap a les veus. Espantats i tremolants, dos àrabs estan drets contra el mur de l'edifici. Intentaven escapar. Obro el foc. Un crit agut omple l'aire. Un dels homes cau a terra mentre que el seu amic continua a córrer. Ara s’ha d’actuar – no tenim temps per perdre. Progressem de casa a casa mentre que els àrabs s’arrosseguen per tot arreu en la confusió.

Les metralladores crepiten, el seu soroll es barreja amb crits terribles. Arribem al carrer major del camp. La multitud dels àrabs escàpols es fa més grossa. L'altre grup ataca des de la direcció oposada. L’estrèpit de les granades fa eco a la llunyania. Rebem l'ordre de la retirada. L'atac s’ha acabat” (58).

*

KIBYA I EL COMANDO UNITAT 101

El Primer Ministre Moshe Sharett (1954-55) va fer la valoració següent de la massacre que va tenir lloc al poble de Kibya al 1953 (18 d’octubre 1953). Ariel Sharon comandava personalment aquesta acció durant la qual homes, dones i nens van ser massacrats a les seves cases.

“(A la reunió del gabinet) he condemnat l'assumpte de Kibya que ens fa veure als ulls del món sencer com una banda sanguinària capaç de cometre massacres... He avisat que aquesta taca se’ns enganxarà a la pell i que no es podrà rentar abans de molts anys.

Es va decidir que es publicaria un comunicat sobre Kibya i Ben Gurion l’hauria d'escriure. És una vergonya de debò. Ho vaig preguntar més d’un cop i cada cop em van assegurar solemnament que la gent no sabria com havia passat” [59].

Sharett apuntava al seu diari els detalls de la massacre de pobles palestins al 1955: “L‘opinió pública, l'exèrcit i la policia han tret la conclusió que es pot vessar la sang àrab com si res. Segur que deu fer aparèixer l'Estat als ulls del món com un Estat bàrbar" [60].

*

KAFR QASSIM: LA CARNISSERIA CONTINUA

La massacre de Kafr Qassim va seguir l’esquema sionista. A l’octubre 1956, l'oficial superior israelià Shadmi, comandant d’un batalló sobre la frontera israelo-jordana, va donar l'ordre que un toc de queda nocturn sigui imposat a la “minoria” (àrab) dels pobles sota el seu comandament. Aquests pobles es troben dins de les fronteres israelianes; els seus habitants eren doncs ciutadans israelians. Shadmi va dir a un comandant d'una unitat de la Guàrdia Fronterera, el major Melinki, que el toc de queda havia de ser “extremadament estricte” i que “no n’hi hauria prou amb detenir aquells que no el respectarien – s’hauria de matar-los. Va afegir: “Més val un home mort que les complicacions d'un empresonament" [61].

“(Melinki) va informar els oficials en una reunió que (...) la seva tasca era imposar el toc de queda als pobles de la minoria de les 5 de la tarda a les 6 del matí... Aquell que sortís de casa o aquell que no respectés el toc de queda s’hauria de matar. Va afegir que no hi hauria d’haver cap arrestació i que matar un cert nombre de gent aquesta nit faria més fácil la imposició del toc de queda les nits següents.

El lloctinent Frankanthal li va preguntar: “Què fem amb els ferits?“ Melinki va respondre: “No us en cuideu”. “Un cap de secció va preguntar aleshores: “I les dones i els nens?“. Melinki hi va respondre: “Res de sentimentalitat”. Quan li van preguntar: “I la gent que torna de la feina?”, Melinki va respondre: “Com va dir el comandant, pitjor per ells”.

Tots els autors de la massacre de Kafr Qasim - una unitat de comando d'Ariel Sharon, l'unitat de comando 101 – van ser recompensats amb medalles i promocions dintre de les Forces Armades israelianes.

Els mètodes de genocidi necessaris per imposar l'Estat-coló dintre de les fronteres d'Israel d'abans de 1967 es consideren com un model per la manera de tractar els palestins als territoris ocupats després de 1967. Aharon Yariv, antic cap dels serveis secrets militars i Ministre de la Informació, declarava durant un seminari públic de l'Institut Leonard Davis per les Relacions Internacionals de l'Universitat hebraica de Jerusalem:

“N’hi ha que parlen a favor de fer servir una situació de guerra per enviar 700.000 o 800.000 àrabs a l’exili. Aquesta opinió està àmpliament compartida. S’han fet declaracions i també s’ha preparat els mitjans en aquest sentit” [62].

Capítol 05: la terra arrabassada

38. Hadawi, pp.43-44.

39. Joseph Weitz, A Solution to the Refugee Problem, Davar, September 29, 1967. Citat in Uri Davis and Norton Mezvinsky, eds, Documents from Israel, 1967-1973, p.21.

40. Davis, Israel: An Apartheid State, p.5

41. Al Hamishmar (Israeli newspaper), September 7, 1976.

42. Citat per Fouzi El-Asmar i Salih Baransi durant conversacions amb l'autor, Octubre 1983.

43. Sabri Jiryis, The Arabs in Israel (New York: Monthly Review Press, 1976).

44. Gad Becker, Yediot Ahronot, April 13, 1983, and The New York Times, April 14, 1983.

45. Ibid.

46. David Ben Gurion, Memoirs, Volume III, p.467.

47. Ben Gurion, en un discurs de 1937 citat a les seves memòries (Memoirs).

48. David Ben Gurion, Report to the World Council of Poale Zion (antecessor del partit laborista), Tel Aviv, 1938. Citat per Israel Shahak, Journal of Palestine Studies, primavera 1981.

49. Ben Gurion en un discurs al 1938.

50. Michael Bar Zohar, Ben Gurion: A Biography (New York: Delacorte, 1978).

51. Ben Gurion, July 1948, citat per en Bar Zohar.

52. Brenner, The Iron Wall, p.52.

53. Ibid., p.143.

54. Meir Pa’il, Yediot Aharanot, April 4, 1972. Citat per David Hirst, The Gun and the Olive Branch (Great Britain: Faber & Faber Ltd., 1977), pp.126-127.

55. Jacques de Reynier, A Jerusalem un Drapeau Flottait sur la Ligne de Feu, pp.71-76. Citat per Hirst, pp.127-8.

56. Davar, 9 de juny, 1979.

57. Eldad, On the Spirit That Was Revealed in the People, De’ot, hivern 1968. Davis i Mezvinsky, pp.186-7.

58. Meir Har Tzion, Diary (Tel Aviv: Levin-Epstein Ltd., 1969). Citat en Livia Rokach, Israel’s Sacred Terrorism (Belmont, Mass.: Association of Arab American University Graduates Inc. Press, 1980) p.68.

59. Rokach, p.16.

60. Ibid

61. Des dels arxius del tribunal: Judgments of the District Court: The Military Prosecutor vs. Malor Melinki et. al., Rokach, p.66.

62. Ha’aretz, 23 de maig, 1980.