Tornar a INTRODUCCIÓ

Al 1917 hi havia 56.000 jueus a Palestina i 644.000 palestins àrabs. Al 1922, hi haviat 83.794 jueus i 663.000 àrabs. Al 1931, hi havia 174.616 jueus i 750.000 àrabs [32].

*

LA COL·LABORACIÓ AMB EL COLONIALISME BRITÀNIC

Amb la constitució d'una al·liance tàcita amb els britànics, els sionistes rebien aleshores un suport en el terreny per la seva conquesta del país. El poeta i assagista marxista palestí Ghassan Kanafani ha descrit aquest procés:

“Malgrat que bona part dels capitals jueus fossin destinats a les zones rurals, i malgrat la presència de les forces militars imperialistes britàniques i de la pressió immensa exercida per la màquine administrativa a favor dels sionistes, aquests últims només van obtenir resultats mínims en quant a l'adquisició terres.

No obstant van aconseguir fer malbé seriosament l’estatus de la població rural àrab. La possessió de terrenys agrícols o urbans va passar de 300.000 dunums al 1929 (26.800 hectàrees) a 250.000 dunums al 1930 (112.000 hectàrees). El percentatge de terra comprat era insignificant des del punt de vista d'una colonització massiva i de la solució del “problema jueu”. Ara bé, l'expropriació d'un milló de dunums – gairebé una tercera part de la terra arable - duia a un enpobriment sever dels pagesos àrabs i dels beduins.

Al 1931, 20.000 famílies camperoles havien sigut foragitades pels sionistes. A més, la vida dels pagesos en un país subdesenvolupat, i en el món àrab en particular, no representa pas només un mode de producció, sinó també un mode de vida social, religiós i tradicional. Així, a més de la pèrdua de la terra, el procés de colonització anava destruint la societat àrab”  [33].

L'imperialisme britànic va fomentar la desestabilització econòmica de l'economia palestina. El govern mandatari va concedir un estatus privilegiat als capitals jueus, atorgant-li 90 % de les concessions a Palestina. Va permetre als sionistes prendre el control de la infraestructura econòmica (projectes de carretera, minerals del Mar Mort, electricitat, ports, etc). Al 1935, els sionistes controlaven 872 de les 1 212 firmes industrials a Palestina. Les importacions per indústries sionistes eren exemptes d’impostos. Es va adoptar un Codi del Treball discriminatori contra la força de treball àrab, que va dur a un atur a gran escala i per aquells que aconseguien tenir feina, a subsistir en condicions inferiors al nivell de vida mitjà.

*

L’AIXECAMENT DE 1936

La pèrdua de les seves terres i la repressió va afavorir que els palestins prenguin conciència de la sort que els tocava i va provocar un ampli aixecament que va durar des del 1936 al 1939.

L’aixecament va prendre la forma de desobediència civil i d’insurrecció armada. Els pagesos van deixar el seus pobles per afegir-se a les unitats de combatents que es formaven a les muntanyes. Ben aviat nacionalistes àrabs de Síria i Jordània van entrar en combat.

Es va prendre la decisió de negar-se a pagar els impostos el 7 de maig 1936, en una conferència a la qual van participar 150 delegats que representaven tots els sectors de la població, i una vaga general es va escampar per tota Palestina.

La reacció britànica va ser immediata i brutal. Es va declarar la llei marcial el 30 de juliol 1936 – prop de cinq mesos després de l’inici de l’aixecament - i una àmplia repressió es va desencadenar. Tothom que fos sospitat d'organitzar o simpatitzar amb la vaga general o de qualsevol altre acte de resistència anava a la presó. Es va fer volar cases a tot arreu de Palestina. Gran part de la ciutat de Jaffa va ser destruida pels britànics el 18 de juny 1936, deixant 6.000 persones sense aixopluc. També es va destruir cases a les comunitats del voltant.

Els britànics van enviar nombroses forces militars a Palestina per aixafar l’aixecament (20.000 homes segons les estimacions). Malgrat tot, a finals de l'any 1937 i a inicis del 1938, les forces britàniques anaven perdent control sobre la revolta popular armada.

*

ELS SIONISTES FORMEN UNA POLICIA AUXILIAR

Va ser aleshores que les britànics van començar a recolzar-se sobre els sionistes que els proveïen un recurs únic al qual mai no havien tingut accés a cap de les seves seves colònies: una força local que feia causa comuna amb el colonialisme britànic i que era fortament mobilitzada contra la població indigèna. Si abans d’aquesta època, els sionistes s’havien fet càrrec de nombroses operacions de represàlies, aleshores jugaven un paper més gran dins l'escalada de la repressió que havia d’incloure arrestacions massives, assassinats i execucions. Al 1938, 5.000 palestins estaven a la presó, dels quals 2.000 condemnats a penes de presó de llarga durada, 148 van ser penjats a la forca i més de 5.000 habitatges havien quedat destruits [34].

Es van integrar forces sionistes als serveis secrets britànics i van formar un organ de policia auxiliar d'una repressió britànica draconiana. Es va establir una “Força Para-policial” per donar cobertura a la presència de sionistes en armes que els britànics encoratjaven. La Force Para-policial comptava 2 863 reclutes, 12.000 homes estaven integrats a la disciplina de la Haganah, i 3.000 dins l'Organització Militar Nacional (Irgun) de Jabotinsky [35]. A l’estiu 1937, la Força de Policia va ser anomenada “Força de Defensa de les Colònies Jueves” i més tard “Policia de la Colònia”.

Ben Gurion considerava la “Force de Policia Auxiliar” com a un “marc” ideal per a l'entrenament de la Haganah. Charles Orde Wingate, oficial britànic que la tenia a càrrec seu, va ser de fet el fundador de l'exèrcit israelià. Va entrenar personatges com en Moshe Dayan pel terrorisme i l'assassinat.

Al 1939, les forces sionistes que treballaven amb els britànics ja agrupaven 14.411 homes organitzats en deu grups de Policia de la Colònia ben armats, cadascú manat per un oficial britànic, amb un representant oficial de l'Agència Jueva com a segon. A la primavera 1939, la força sionista comprenia 63 unitats motoritzades, cadascuna integrada de 8 a 10 homes.

*

L’INFORME PEEL

Al 1937 es va establir una Comissió Reial sota la direcció de Lord Peel, per determinar les causes de la revolta de 1936. La Comissió Peel va concloure que els dos factors primordials eren el desig dels palestins d'obtenir la seva independència nacional i el temor dels palestins de veure establir-se una colònia sionista a la seva terra. L’Informe Peel va analitzavar una sèrie d'altres factors amb una franquesa inhabitual. Es tractava de:

El moviment nacional incloïa la burgesia urbana, els latifundistes feodals, els dirigents religiosos i els representants dels pagesos i dels obrers.

Les seves revendicacions eren:

*

ANALISI DE L’AIXECAMENT

Així va descriure l’aixecament en Ghassan Kanafani:

“La veritable causa de la revolta era que el conflicte agut que suposava la transformació de la societat palestina de societat àrab agrícola feudal i clerical cap a una societat industrial burgesa jueva (occidental) havia arribat al seu paroxisme... El procés d’arrelament del colonialisme i de la seva transformació d'un mandat britànic en un colonialisme sionista... va arribar al seu cim al mig dels anys 30, i de fet la direcció del moviment nacionalista palestí es trobava obligada a adoptar una certa forma de lluita armada per que ja no podia continuar a dirigir-lo en un moment on el conflicte havia arribat a proporcions decisives”  [37].

La incapacitat del Mufti i dels altres dirigents religiosos, dels latifundistes feudals i de la burgesia emergent a recolzar fins al final els pagesos i els treballadors va permetre al règim colonial i als sionistes aixafar la rebel·lió després de tres anys de lluita heroica. En això, els britànics van ser ajudats de manera decisiva per la traïdoria dels règims àrabs tradicionals, que depenien del seus padrins colonialistes.

Capítol 04: conseqüències tràgiques

Notes:

32. Sami Hadawi, Bitter Harvest (Delmar, N.Y.: The Caravan Books, 1979), pp.43-44.

33. Ghassan Kanafani, The 1936-1939 Revolt in Palestine (New York, Committee for a Democratic Palestine).

34. Ibid., p.96.

35. Ibid., p.39.

36. Ibid., p.31.

37. Ibid.