Tornar a INTRODUCCIÓ

Els objectius del sionisme no s’han limitat mai a la colonització de Palestina – com era el cas dels moviments imperialistes i colonialistes clàssics al llarg dels segles XIX i XX. L’objectiu del colonialisme europeu a Àfrica i Àsia era essencialment l'explotació de les poblacions indígenes com a força de treball barata junt amb el pillatge dels recursos naturals per treure’n beneficis exhorbitants.

Allò que distingeix el sionisme dels altres moviments colonialistes és la relació entre els colons i el poble per conquistar. L’objectiu confessat del sionisme no era pas només explotar els palestins sinó dispersar-los i desposseir-los. Es tractava de substituir la població indígena per una nova comunitat de colons, eliminar els pagesos, els artesans i els vilatans de Palestina per posar al seu lloc una força de treball enterament nova composta pels colons.

Negant l’existència del poble palestí, el sionisme intentava crear el clima polític per foragitar-los no només de la seva terra sinó de la història. Si mai es reconeixia ni que fos un poc la seva existència, es presentava els palestins com un residu nòmada mig salvatge. S’han falsificat els fets històrics - segons un procediment encetat al llarg de l’últim quart del segle XIX i que perdura avui dia amb escrits pseudo-històrics com aquell de na Joan Peters, “Des de Temps Immemorials”.

El sionisme havia de buscar diversos recolzaments imperialistes per empresa mortífera: entre ells, l'Imperi Otomà, l'Alemanya imperial, el Raj britànic, el colonialisme francès i la Rússia tsarista. Els plans sionistes pel poble palestí anticipaven la solució otomana de la qüestió dels armenis, que havien de ser massacrats durant el primer gran genocidi del segle XX.

+

ELS PLANS SIONISTES PEL POBLE PALESTÍ

Des de l'origen, el moviment sionista ha intentat “armenitzar” el poble palestí. Com els indígenes d'Amèrica del Nord, es considerava els palestins com “un poble que sobra”. La lògica era la seva eliminació i el resultat, un genocidi.

No era pas menys veritat pel que fa al moviment obrer sionista, que intentava donar un vernis “socialista” a aquesta empresa colonial. Un dels principals teòrics del sionisme obrer, que era un dels fundadors del partit sionista Ha'Poel Ha Tzair (el Jove Treballador), i partidari de Poale Zion (Treballadors de Sió), era n’Aaron David Gordon.

Walter Laqueur reconeix a la seva “Història del Sionisme” que «A. D. Gordon i els seus companys volien que cada arbre i cada matoll sigui plantat per un pioner jueu» [14].

Va ser en Gordon que va idear l’eslogà “conquesta pel treball” (Kibbush Avodah). Va fer una crida als capitalistes jueus, i als responsables de les plantacions Rotschild, que havien obtingut terres dels senyors turcs absents per damunt del cap del poble palestí, “a llogar als jueus i únicament als jueus”. Va organitzar el boycott de qualsevol empresa sionista que no “dongui feina a jueus només, i va preparar vagues contra els colons dels Rotschild que autoritzaven els pagesos àrabs a fer la collita amb ells o a treballar per ells, ni que fos a baix preu. Així doncs, els “sionistes obrers” van fer servir els mètodes del moviment obrer per impedir que treballessin els àrabs.

El seu objectiu no era l'explotació sinó l'usurpació.

* 

LA SOCIETAT PALESTINA

Hi havia més de mil pobles a Palestina a finals del segle XIX. Jerusalem, Haifa, Gaza, Nablus, Acre, Jericho, Ramle, Hebron i Nazareth eren ciutats pròsperes. Els turons es cultivaven en terrassa de dalt a baix. Els canals d'irrigació solcaven la terra. Les arbredes de llimoneres, oliveres i els camps de cereals de Palestina es coneixien a tot el món. El comerç, l'artesanat, el textil, la construcció i la producció agrícola hi eren força desenvolupats.

Els relats de viatgers als segles XVIII i XIX en fan testimoni, com també els informes acadèmics que el Fons britànic d'Exploració de Palestina publicava cada trimestre al segle XIX.

De fet, és precisament la cohesió social i l’estabilitat de la societat palestina que van dur Lord Palmerston al 1840, quan Angleterra va establir un consulat a Jerusalem, a proposar amb sentit de previsió la fundació d'una colònia de jueus europeus per «preservar els interessos superiors de l’Imperi britànic». [15]

La societat palestina, encara que patia de la col·laboració dels latifundistes feodals (effendi) amb l'Imperi otomà, era nogensmenys productiva i culturalment diversa, amb una comunitat camperola molt conscient del seu paper social.

Els pagesos i els vilatans palestins havien establert una distincció clara i fortament asimilada entre els colons potencials i els jueus que vivien entre ells des del 1820 quan els 20 000 jueus de Jerusalem havien estat totalment integrats i acceptats dins la societat palestina.

Quan els colons de Petah Tikvah van intentar fer fora els pagesos de les seves terres, al 1886, es van topar amb una resistència organitzada, però de cap manera els treballadors jueus dels pobles veïns i les seves comunitats van ser afectats. Quan els armenis que fugien el genocidi turc es van instal·la a Palestina, van ser benvinguts. Però fet preocupant, aquest genocidi va rebre el suport de Vladimir Jabotinsky i d'altres sionistes que així intentaven obtenir el recolzament dels turcs.

De fet, fins la declaració Balfour (1917), la reacció palestina a l'instal·lació de les colònies sionistes va ser una tolerància imprudent. No hi havia odi organitzat cap als jueus a Palestina, ni massacres tal com aquells que montaven els anti-semites del tsar i de Polònia, ni racisme eqüivalent dins la reacció palestina als colons armats (que feien servir la força sempre que podien per foragitar els palestins de les seves terres). Fins i tot els avalots espontanis, que expressaven la ràbia acumulada dels palestins davant dels robatoris incessants de les seves terres, no anaven dirigits contra els jueus com a tal.

*

CORTEJANT ELS FAVORS DE L'IMPERI

Al 1896, Theodor Herzl va tirar endavant el seu pla per dur l’Imperi Otomà a cedir Palestina al moviment sionista:

«suposant que Sa Majestat el Sultà vulgui donar-nos Palestina, podríem aleshores emprendre de regularitzar les finances de Túrquia. Allà seríem una plaçaforta avançada de la civilització contra la barbàrie» [16].

Al 1905, el VIIe Congrès Sionista Mundial va haver de reconèixer que el poble palestí estava organitzant un moviment polític per la independència nacional respecte a l'Imperi Otomà - una amenaça no només pel poder turc sinó també per les pretensions sionistes.

Quan va prendre la paraula durant aquell congrés, Max Nordau, un destacat dirigent sionista, va posar de relleu les preocupacions sionistes:

«el moviment que ara és el de gran part del poble àrab podria ben bé prendre una direcció nefasta a Palestina.... el govern turc podria aleshores sentir-se obligat a defensar el seu poder a Palestina i Síria per la força armada... En aquestes circunstàncies, es podria convèncer Túrquia de la importància de tenir a Palestina i a Síria un grup fort i ben organitzat que resistís a qualsevol atac contra l'autoritat del sultà i defensés l'autoritat d’aquest darrer amb tots la seva força» [17].

Mentre el kaiser s’empenyava de formar una al·liança amb Túrquia en el contexte del conflicte amb França i Gran-Bretanya pel control de l’Orient-Mitjà, el moviment sionista va fer gestions similars amb l'Alemània imperial. Les tractacions intermitents del kaiser amb la direcció sionista van trigar gairebé deu anys per formular un pla per un estat jueu sota un patronatge otomà que hauria tingut per tasca principal eradicar de la resistència anti-colonialista palestina i garantir els interessos de l'Alemània imperial a la regió.

Ara bé al 1914, ja estava força avançada l’oferta paral·lel de l'Organització Sionista Mundial a l’Imperi Britànic per que aquest es fes càrrec de desmembrar l'Imperi Otomà amb l'ajuda dels sionistes.

Chaim Weizmann, que més tard seria president de l'Organització Sionista Mundial, va fer una declaració pública important:

«Podem dir raonablement que si Palestina caigués dins l’èsfera d'influència britànica i si Gran Bretanya hi fomentés la colonització, com a dependència britànica, hi podríem tenir d’ara  20 o 30 anys un milló de jueus, potser més; desenvoluparíem el país, el tornaríem a la civilització i conformaríem una protecció molt eficaç del canal de Suez» [18].

*

LA DECLARACIÓ BALFOUR

Weizmann va aconseguir dels anglesos allò que els dirigents sionistes havien buscat obtenir a la vegada dels governs otomans i de l'Imperi alemany. El 2 de novembre 1917, es publicava la declaració Balfour. Afirmava en particular que “El govern de Sa Majestat és favorable a l'establiment a Palestina d'una llar nacional per al poble jueui farà servir els seus millors esforços per fer possible l'aconseguiment d'aquest objectiu“ [19].

Els sionistes eren cínics en la presentació de les seves pretencions sobre Palestina. Ara deien que Palestina era un desert només recorregut de tant en quant per uns nòmads; i tot just després, pretenien sotmetre la població palestina que acabaven de presentar com a inexistent. El mateix A. D. Gordon declarava sense parar que s’havia d’impedir per la força que la terra fos cultivada pels palestins que, segons insistia no existien.

Això volia dir l'expulsió total dels “no-jueus” de la “terra ancestral” jueva. Les declaracions dels dirigents britànics i sionistes sobre els seus plans per la població palestina corresponen a un esquema similar. A l'època de la declaració Balfour, els exèrcits de l'Imperi britànic ja ocupaven la major part de l'Imperi otomà a l’Orient Mitjà, després d’haver reclutat els dirigents àrabs en el combat contra els turcs sota el seu comandament a canvi de promeses sobre “l'auto-determinació”.

Mentre que a la seva propaganda, els sionistes insistien en el fet que Palestina era deserta, a les seves negociacions amb els seus protectors imperials, deixaven clar que es tractava de subjugar el poble palestí i proposaven els seus serveis per aquesta finalitat.

Els britànics van respondre de la mateixa manera. La declaració Balfour contenia també un tros destinat a enganyar els dirigents feudals àrabs escandalitzats per la traidoria de l'Imperi britànic que oferia als sionistes la regió mateixa on havien promés l'auto-determinació als àrabs:

«Deixant clar que res no es farà que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no-jueves que existeixen a Palestina» [20].

Feia anys que els britànics feien servir la direcció sionista per obtenir el suport a la seva guerra contra l'Alemània Imperial dels principals capitalistes i banquers jueus d’Estats-Unis i de Gran-Bretanya. Amb Weizmann, es preparaven a utilitzar la colonització sionista de Palestina com a l'instrument del seu control polític sobre la població palestina.

La “terra sense poble per un poble sense terra” era de fet un país en ebullició contra la subjecció colonial. L'antic Primer Ministre i Secretari d’Exteriors, el mateix Balfour, es feia brutalment clar al seu memorandum per als cercles oficials, malgrat les bones paraules per a l'atenció del públic sobre “els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves (sic) de Palestina”:

«El sionisme, que sigui correcte o incorrecte, bo o dolent, té els seus arrels en tradicions antigues, en necessitats actuals, en esperances per al futur, d'importància força més profund que els desitjos o perjudicis dels 700.000 àrabs que ara viuen a aquest vell país» [21].

*

LA CONNEXIÓ SUD-AFRICANA

Aquest acord secret entre Balfour i la direcció sionista per trair les aspiracions del poble palestí tenia una dimensió particular. Havia sigut l'amic íntim d’en Weizmann i futur Primer Ministre d’Àfrica del Sud, el general Jan Smuts, que, com a delegat sud-africà al gabinet de guerra britànic durant la Primera Guerra Mundial, havia ajudat a fer pressió sobre el govern britànic per que adoptés la declaració Balfour i es comprometés a la construcció d'una colònia sionista sota la direcció dels britànics.

La relació entre el moviment sionista i els colons sud-africans s'havia desenvolupat abans, igual que l'amistat entre el general Smuts i Chaim Weizmann. Cap a finals del segle, una important població jueva, vinguda principalment de Lituània, s'havia instal·lat a Àfrica del Sud. El moviment sionista considerava aquesta població com a particularment sensible a les idees sionistes per ser ja establerta com a colons a Àfrica del Sud. Els dirigents sionistes no paraven de viatjar a Àfrica del Sud per buscar-hi suport polític i financer.

N. Kirschner, antic president de la federació sionista sud-africana, va lliurar un balanç viu de la interacció estreta entre els dirigents sionistes i sud-africans, de la identificació de sionistes com Weizmann i Herzl amb la concepció sud-africana d'una població colonitzadora racialment distincta, i de la importància d'un pacte virtual entre els dos moviments [22].

Quan identificava el sionisme amb la ideologia dels colons sud-africans, Chaim Weizmann reproduïa l'admiració expressada anteriorment per Theodor Herzl, el fundador del sionisme polític, per aquell que representava la quintessència de la ideologia colonial, Sir Cecil Rhodes. Herzl va intentar modelar el seu propi futur polític sobre les realitzacions de Rhodes:

«És clar que hi ha grans diferències entre Cecil Rhodes i la meva húmil persona, els aspectes personals són clarament al meu desfavor: els aspectes objectius són clarament a favor del moviment sionista» [23].

Herzl propugnava tirar endavant la dispersió dels palestins pels sionistes recorrint a mètodes estrenades per en Rhodes, i reclamava amb urgència la formació de l'eqüivalent jueu d'una companyia colonial fundadora, una amalgama d'explotació colonial i d'empresa.

«La Companyia jueva és en part modelada segons les línies d'una gran companyia d'adquisició. La podríem anomenar Companyia fundadora jueva, encara que no pugués exercir un poder sobirà, i no tingui altres tasques que purament colonials» [24].

«Primer els més pobres aniran a cultivar la terra. Segons un pla preestablert, construiran carreteres, ponts, ferrocarrils i instal·lacions telegràfiques, regularan els rius i construiran les pròpies cases; el seu treball crearà el comerç, el comerç creerà des mercats, i els mercats atreuran nous colons» [25].

Al 1934, un important grup d'inversors sud-africans i de grans capitalistes havia fundat les “Inversions Àfrica-Israel” per comprar terres a Palestina. La companyia encara existeix després de 54 anys amb sud-africans com a coaccionistes i l’actiu pertany al banc israelià Leumi [26].

*

“EL MUR DE FERRO”

La contradicció entre l'afirmació que la terra era buida i l'exigència que els habitants “inexistents” siguin subjugats sense pietat es feia menys aguda quan els sionistes tractaven d’estratègia entre ells. La realitat del que feia falta per colonitzar Palestina tenia precedència sobre la propaganda.

Vladimir Jabotinsky - un dels portaveus ideològics del sionisme - es coneix com el fundador del “sionisme revisionista”, el corrent sionista que no tenia paciència per la façana liberal i socialista que feien servir els sionistes “obrers” (el sionisme revisionista queda representat avui per Menachem Begin i Yitzhak Shamir).

Al 1923, Jabotinsky va escriure “El Mur de Ferro”, que es pot considerar com un assaig de referència per a tot el moviment sionista. Exposava sense miraments les premisses essencials del sionisme que, de fet, havien estat establertes anys enrera i de forma potser no tant eloqüent, per Theodor Herzl, Chaim Weizmann i d'altres. El raonament d’en Jabotinsky ha estat esmentat i reemprat en alegats sionistes ulteriors – des de la pretesa “esquerra” fins la pretesa “dreta”. El mur de ferro (traducció i comentaris Palestina Resisteix) [27].

*

LA METAFORA DEL FERRO

El tema i la imatgeria del ferro i de l'acer coercitius evocats per Vladimir Jabotinsky serien adoptats pel moviment nacional-socialista emergent a Alemanya, de la mateixa manera que el mateix Jabotinsky havia estat inspirat per Benito Mussolini. La invocació mística de la volontat de ferro al servei de la conquesta militar i xovinista reuneix els ideòlogues sionistes, colonialistes i feixistes. Buscava la seva legitimitat a les llegendes d'un passat de conquestes.

La pel·lícula “Samson i Dalila” de Cecil B. De Mille era més que una bíblica hollywoodiana sobre la perfídia de la dona i la virtut de la força masculina. Aquesta pel·lícula transmetia també els valors autoritaris de la novel·la de la qual era adaptada, el “Samson” escrit per Vladimir Jabotinsky, que es feia el paladí de la necessitat de la força bruta si els israelians havien de conquistar els filistins.

«“Hauré de transmetre un missatge de part vostra al nostre poble?“ Samson s’ho va pensar un moment, i va dir lentament: “La primera paraula és el ferro. S’han de procurar ferro. Han de donar tot el que tenen per obtenir ferro – la seva plata i el seu blat, el seu oli i el seu vi i els seus ramats, i fins i tot les seves dones i les seves filles. Tot pel ferro! Res al món no és tan valuós com el ferro”» [28].

Jabotinsky, apologista del “Mur de Ferro que la població local no podrà esberlar” i de “llei de ferro que qualsevol moviment colonitzador... la força armada”, trobaria un eco a la seva crida durant les properes decades a través de les grans ràzzies sionistes contra el poble oprimit.

L'actual ministre de Defensa d'Israel, Yitzhak Rabin, va llançar la guerra del 1967 com a cap d'estat-major “a la voluntat de ferro". Com a Primer Ministre al 1975 i 1976, llançava la política de l'Hayad Barzel, “la mà de ferro” a Cisjordània. Més de 300.000 palestins han passat per les presons israelianes en condicions on la tortura era permanent i institucionalitzada, com ho ha revelat el Sunday Times de Londres i denunciat Amnesty International.

El seu successor com a cap dels exèrcits, Raphael Eitan, va imposar “el braç de ferro” - Zro'aa Barzel – a Cisjordània, afegint l'assassinat a l'arsenal repressiu. El 17 de juliol 1982, el gabinet israelià es va reunir per preparar allò que el Sunday Times de Londres anomenaria “aquesta operació militar de purga dels camps acuradament preparada, anomenada Moah Barzel o “Cervell de ferro”. Els camps en qüestió eren Sabra i Xatila i “Sharon i Begin estaven al corrent de l'operació que formava part d'un pla de més abast de Sharon debatut pel gabinet israelià” [29].

Quan Yitzhak Rabin, que havia recolzat el Likud revisionista al Liban durant la guerra, va esdevenir el Ministre de Defensa de Shimon Peres a l'actual govern “d'unitat nacional”, va llançar al Liban i a la riba oest del Jordà (Cisjordània) la política de l'Egruf Barzel, “el puny de ferro”. És el “puny de ferro” que Rabin esmentava de nou com la base de la seva política de repressió a ultrança i de càstics col·lectius davant de l’aixecament palestí de 1987-1988 a Cisjordània i a Gaza.

*

LA DOCTRINA DE LA PURESA DE LA SANG

També és interessant destacar que Jabotinsky fonamentava la seva volontat colonialista sobre la doctrina de la puresa de la sang. Jabotinsky ho esmentava a la seva “Carta sobre l'Autonomia”:

«Un home no es pot assimilar a un poble que té la sang diferent de la seva. Per assimilar-se, hauria de canviar el seu cos, hauria de transformar-se en un d’ells per la seva sang. No hi pot haver assimilació. Mai no deixarem fer coses tal com casaments mixtos per que la preservació de la nostra integritat nacional és impossible si no és mantenint la puresa de la raça i per això haurem de tenir aquest territori on el nostre poble constituirà la població racialment pura».

Jabotinsky desenvolupava més aquest tema:

«La font del sentiment nacional... es troba a la sang de l'home... en el seu tipus físico-racial i només allà... La visió espiritual d'un home és fonamentalment determinada per la seva estructura física. És per aquesta raó que no creiem pas a l'assimilació espiritual. És inconcebible, des d’un punt de vista físic, que un jueu nascut en una família de pura sang jueva pugui adaptar-se a la visió espiritual d'un alemany o d'un francès. Pot estar enterament impregnat del fluide germànic, però el nucli de la seva estructura espiritual sempre romandrà jueu»  [30].

L'adopció de les doctrines xovinistes de la puresa de la raça i de la llei de la sang ne es limitava pas a Jabotinsky o als revisionistes. El filòsof liberal Martin Buber també situava el seu sionisme en el marc de la doctrina racista europea:

«Les capes les més profundes del nostre esser van determinades per la sang, els nostres pensaments els més íntims i la nostra volontat van colorats per ella» [31].

Còm es posaria en aplicació?

Capítol 03: la colonització de Palestina

14. Walter Laqueur, History of Zionism (London, 1972).

15. Joy Bonds et. al., Our Roots Are Still Alive – The Story of the Palestinian People (New York: Institute for Independent Social Journalism, Peoples Press, 1977), p.13.

16. Theodor Herzl, The Jewish State (London: 1896).

17. Hyman Lumer, Zionism: Its Role in World Politics (New York: International Publishers, 1973).

18. Chaim Weizmann, Trial and Error: The Autobiography of Chaim Weizmann (New York: Harpers, 1949), p.149.

19. John Norton Moore, ed., The Arab-Israeli Conflict (Princeton, N.J.: The American Society of International Law, Princeton University Press, 1977), p.885.

20. Ibid.

21. Cited in Harry N. Howard, The King Commission: An American Inquiry in the Middle East (Beirut: 1963).

22. N. Kirschner, Zionism and the Union of South Africa: Fifty Years of Friendship and Understanding, Jewish Affairs, South Africa, May 1960.

23. Theodor Herzl, Diaries, Vol.II, p.793.

24. Theodor Herzl, The Jewish State: An Attempt at a Modern Solution of the Jewish Question, p.33. Cited in Uri Davis, Israel: An Apartheid State (London: Zed Books, Ltd., 1987), p.4.

25. Ibid., p.28.

26. For Love and Money, in Israel: A Survey, Financial Mail, Johannesburg, South Africa, May 11, 1984, p.41.

27. The Iron Wall – “O Zheleznoi Stene” – Rassvet, November 4, 1923.

28. Lenni Brenner, The Iron Wall: Zionist Revisionism From Jabotinsky to Shamir (London: Zed Books, Ltd., 1984), p.79.

29. London Sunday Times, September 26, 1982.

30. Jabotinsky’s Letter on Autonomy, 1904. Cited in Brenner, The Iron Wall, p.29.

31. Brenner, The Iron Wall, p.31.