Tornar a INTRODUCCIÓ

Amb ira, odi i pura ferocitat, milers de joves llençaven pedres als seus ocupants israelians, sense deixar-se intimidar pel foc real que els acollia. Eren més que disturbis civils... Era el començament d’una rebel·lió civil. [1]

Així és com Hirsh Goodman el corresponsal del Jerusalem Post descrivia l’aixecament de la joventut palestina a Cisjordània i Gaza a mitjans de desembre 1987. Goodman escrivia aquestes impressions el dia abans de la vaga general del 21 de desembre 1987 que va mobilitzar cada comunitat palestina sotmesa a la llei israeliana. El diari israelià Ha’aretz va qualificar la vaga com “una pintada al nostre mur encara més seriosa que els avalots sagnants de les dues últimes setmanes.” [2]

Aquell dia, - escrivia John Kifner al New York Times, - l’immens exèrcit de treballadors àrabs que serveixen taules, recollen llegums, treuen la brossa, posen maons, i fan la quasi totalitat del treball manual a Israel es va quedar a casa. [3]

La resposta israeliana a l’aixecament va ser brutal. El Ministre de Defensa Yitzhak Rabin va ordenar l’ús de tanks, de vehicles blindats i de fusells automàtics contra una població desarmada.

El va citar San Francisco Examiner Rabin que defensava obertament l’assassinat. “Poden disparar contra els que dirigeixen l’enrenou,” va dir Rabin en defensa de la pràctica de l’exèrcit de fer servir franctiradors d’èlit amb fusells de calibre 22 superpotents per disparar indiscriminadament als joves palestins. [4]

Rabin va ordenar escorcolls casa per casa, primer per agafar els homes joves i després tothom de qui es pugui fer un exemple. Al 27 de desembre, més de 2.500 palestins havien sigut agafats, molts d’ells només de 12 anys; a finals de gener, el nombre va crèixer fins a 4.000 i seguia pujant. [5] Es marcava els “militants” per a la deportació. Els presons d’alta seguretat i els centres de detenció estaven a rebossar. Judicis massius de palestins estaven en camí.

L’acte de brutalitat que més va enràbiar la població palestina va ser quan l’exèrcit arrencava els ferits dels seus llits d’hospital. Aquesta pràctica, generalitzada durant tota la invasió del Liban al 1982, va convertir l’hospital de Xifa a Gaza en un centre de resistència. Grans multituds es van assemblar per defensar els ferits, pensant i amb bona raó, que no els tornarien a veure mai més.

A Gaza i Cisjordània on els avalots van esclatar, els joves no van rebre entrenament terrorista – escrivia Hirsh Goodman corresponsal del Jerusalem Post – ni són membres d’una organització terrorista. Són més aviat fills d’una generació palestina que ha crescut sense conèixer res més que l’ocupació. [6]

Es va preguntar a la mare d’un palestí a qui uns soldats israelians van disparar tres cops al cap si deixaria els fills que li queden participar a les manifestacions. “Mentre jo visqui” va respondre, “ensenyaré els joves a lluitar... Tant me fa el que passi, mentre recuperem la nostra terra.” [7]

En Rashad Shawa’a, alcalde destituit de Gaza, expressava el mateix sentiment:

Els joves han perdut esperança que Israel els hi respecti mai els seus drets. “Senten que els països àrabs estan incapaços d’aconseguir res. Senten que l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (O.A.P.) no ha pogut aconseguir res.” [8]

El relat del corresponsal del Los Angeles Times Dan Fisher és encara més significatiu:

Aquesta sensació d’unitat nova ha sigut un dels canvis que més han impactat els observadors estrangers i els palestins de fora de Gaza... És un fenomen que s’aplica a les divisions anteriors entre joves i grans i entre aquells que treballen a Israel i els altres que no. [9]

*

FORÇA, POTÈNCIA, PÀLISSES

A misura que s’intensificava l’aixecament, el gabinet israelià i el Ministre de Defensa Yitzak Rabin va posar en aplicació la tàctica del “càstic col·lectiu” que era característica de la ocupació nazi de França, Dinamarca i Yugoslàvia. No es deixava que queviures, aigua i medicaments arribin als camps de refugiats palestins a Gaza i Cisjordània. El personal de l’UNRWA (Agència de Nacions Unides destinades als refugiats palestins al Pròxim Orient) van denunciar que nens que venien a buscar llet en pols als magatzems de NN UU van rebre trets i cops de bastons.

La Casbah, que és on més de la meitat dels 125.000 habitants de Nablus viuen, ha sigut tancada per barricades de cement i tanques de ferro. Es va imposar estat de setge a Qabatiya i al camp de refugiats de Jenin a prop d’allà. Mentre estic escrivint el setge que ha tallat tot el suministrament de queviures, aigua, fuel i electricitat dura des de fa cinquanta-cinc dies.

Un analista del Jerusalem Post explicava la política de Rabin:

La primera prioritat és fer servir la força, la potència i les pàlisses. [Això] és considera més eficaç que no pas les detencions... [per que] després podrà tornar a llençar pedres als soldats. Però si els soldats li trenquen la mà, ja no podrà llençar pedres. [10]

El dia següent, els mitjans de comunicació ja informaven de les pàllisses més bèsties que els soldats van cometre a tot arreu de Cisjordània i Gaza. El relat que en feia John Kifner no deixava ningú indiferent:

NABLUS, Cisjordània ocupada per Israel, 22 de gener: amb les dues mans enguixades, Imad Omar Abu Rub explicava des del seu llit a l’Hospital de Rafidiya el que havia passat quan l’exèrcit israelià va arribar al poble palestí de Qabatiya.

“Van entrar a la casa cridant com animals,” va dir l’estudiant a l’Universitat de Bir Zeit de 22 anys. “Ens van treure de la casa, donant-nos cops de peus al cap, picant-nos, tots els soldats amb les crosses dels fusells.”

Llavors el van dur a l’obra d’una casa en construcció, on explica que els soldats li van posar una galleda buida al cap. Afirma que diversos soldats el van mantenir a terra i agarrar els seus braços per aixafar les seves mans contra una roca. Afirma que dos més li van colpejar les mans amb trossos de biga per trencar-li els ossos.

Les ferides resulten d’una nova política oficialment declarada per l’exèrcit i la policia per apallissar els palestins amb l’esperança de vèncer l’onada de manifestacions a Cisjordània i Franja de Gaza ocupades que van començar a inicis de desembre. Com a mínim trenta-vuit palestins han mort per bales israelianes durant les manifestacions.

En el llit al costat d’en Abu Rub, Hassan Arif Kemal, un alumne d’institut de 17 anys de Qabatiya explicava una història gairebé idèntica. [11]

Els dirigents del Partit Laborista i del Likud van respondre d’una sola veu a la indignació internacional contra aquestes pràctiques. El President Chaim Herzog va declarar: “L’alternativa que hem d’afrontar avui... entre reprimir aquests avalots o permetre que arribin a ser un nou Teheran o Beirut.”  [12]

John Kifner escrivia al The New York Times:

El Primer Ministre Yitzhak Shamir i el Ministre de Defensa Yitzhak Rabin van continuar a defensar aquesta política i els dos afirmaven en públic que aquestes pàllisses tenen la finalitat d’inculcar la por de l’exèrcit israelià als palestins.

Shamir va declarar que els esdeveniments havien “destruit la barrera de la por... La nostra tasca consisteix a reconstruir aquestat barrera i tornar a ficar la por de la mor entre els palestins d’aquelles zones”.

Va concluir que l’aixecament no s’hauria produit mai “si les tropes haguessin fet servir armes de foc des d’un bon principi.”  [13]

*

LA RESISTÈNCIA PALESTINA CREIX

Cada poble, vila i camp de refugiat s’ha sumat a la rebel·lió del poble palestí de Cisjordània i Gaza. Nens de tant sols vuit anys i gent gran de setanta o vuitanta anys desafien l’exèrcit israelià cada dia. La població de pobles sencers, onejant banderes palestines improvisades amb trossos de llençols i de tela, es concentren en desafiament, cantant i cridant consignes i llençant pedres als soldats que els hi disparen amb armes automàtiques.

El Gran Aixecament – la Intifadah – s’ha fet símbol de la nació palestina davant de la repressió brutal que abans omplia la gent de desesperació i ara fa pujar la seva determinació i voluntat, que inclouen la disposició a morir.

Les represàlies israelianes han sigut bàrbares. La repressió s’ha deslligat d’una manera particularment salvatge contra els camps de refugiats i els vells barris de les ciutats on viuen els més pobres.

A l’abril 1988 més de 150 palestins havien mort. El govern israelià va admetre haver practicat la detenció de 2.000 persones, el que portava el total reconegut a 4.000. El xifre real era molt més alt.

Unes fonts de Cisjordània i Gaza van establir que el nombre de detinguts fins el cap de setmana del 27 de març havia superat 13.000. Bassam Shaka’a, l’alcalde destituit de Nablus, va situar el total dels retinguts en un encampament apressadament construit amb filferro de punxes a Dhariyah a 10.000.

Al camp de Balata a les afores de Nablus, i a la Casbah – el barri antic – unes 1.000 persones van estar arrestades durant 48 hores. Es va revelar la descoberta de cossos– disparat a trets a l’esquena o amb el cap enterrat – a fosses cavades als camps a tot arreu de Cisjordània i Gaza.

Bassam Shaka’a va descriure l’acarnissament de les unitats armades israelianes:

No importa quina casa es visita, els relats anguniats dels familiars dels ferits o detinguts abunden. Els combois d’autobusos deambulen pels carrers de Nablus seguits de furgonetes del Mossad, la policia secreta israeliana. Les unitats militars van de casa a casa per arrancar els joves dels seus llits a les 3 del matí. A mesura que s’omplen els autobusos, els soldats peguen amb malícia els joves al cap, a les canelles, a l'engonal i a l'esquena. Els crits omplen l’aire.

Mentre que l’exèrcit fa la seva gira segrestant els joves de les seves cases, la gent s’aplega a les seves finestres i a les teulades de les cases i crida a una sola veu “Falistin Arabia, Thawra Hatta al Naçr, Allah u Akbar” [Palestina àrab, la revolució fins a la victòria, Déu és gran]. [13a]

Bassam Shaka’a va descriure els intents de l’exèrcit israelià d’estendre el pànic i el terror a Nablus i als pobles del voltant:

Esquadres d’helicòpters volen sobre Nablus de nit i deixen caure un gas tòxic verd i dens. L’olor penetra a cada casa. Unitats armades disparen llaunes d’aquesta substància a cases triades a l’atzar. Els metges de l’hospital d’Ittihad parlen de diversos morts i de lesions greus als pulmons degudes a aquest producte químic asfixiant encara no identificat i totalment diferent al gas lacrimògen.

Figuraven entre les victimes l’àvia de la família Da’as i el pare centenari del famós jutge de Nablus Mohammad Irshaid. Els soldats havien entrat a la casa a les 2 del matí, destrossant els mobles i disparant una llauna del gas verd terrible i impedint a la família de sortir.

Els soldats es van endur a la força al carrer dos dels nens, de 9 i 11 anys, en pijama i els pegaven i se’n mofaven mentre els obligaven a recollir els enderrocs.

Al mateix temps, l’exèrcit israelià va atacar els hospitals. Els camions militars embestien les ambulàncies i els tallaven el pas a les cases dels afectats pel gas. Els soldats van entrar sovint a l’hospital Ittihad de Nablus, arrestant els ferits i aquells que esperaven per donar sang pels seus familiars. Fins i tot van irrompre a la sala d’operacions mentre els cirurgians operaven pacients.

Van colpejar metges i destruir material. Van impedir a familiars que entressin a l’hospital i els soldats van destruir cotxes de metges i d’infermeres.

Mentrestant tota Nablus estava paralitzada per una vaga general. Les botigues estaven tancades i l’activitat laboral parada a tots els carrers a tots els barris de la ciutat. Mentre el gas penetrava la ciutat, els crits i les consignes omplien la nit.

Llaunes de gas recuperades per Bassam Shaka’a, Yousef Al Maçri [cap de l’hospital Ittihad] i l’autor americà Alfred Lilienthal porten la inscripció “560 cs. Federal Lab. Saltsburg, Pa. USA MK2 1988”. Uns bioquímics estudien les seves propietats mentre puja el nombre de víctimes.

John Kifner informava el 4 d’abril que “centenars de refugiats rebien tractament per inhalació de gas a les clíniques de Nacions Unides". El 15 d’abril, Kifner escrivia: “... han llençat gas a dins de cases, clíniques i escoles on els efectes són particularment greus.”  [13b]

El seu article era el primer que donava notícia d’aquest fet, quatre mesos després de començar l’utilització d’aquesta mena d’armes químiques:

Els doctors de les agències han trobat símptomes que normalment no es donen amb casos de gas lacrimògen i la U.N.R.W.A. està buscant informació sobre el contingut del gas... per trobar un antídot... especialment pels grups més vulnerables... les dones embarassades, els més menuts i la gent gran.

Més tard Kifner informava que “notes sobre les llaunes adverteixen que el contingut pot ser mortal.” A tot arreu de Cisjordània i Gaza, es produïen casos d’avortament espontani, hemorràgia vaginal i asfíxia després de l’ús del gas.

*

CINC CÈNTIMS SOBRE LA BESTIALITAT

Un dels incidents més viciosos es va produir a la vila de Qalqilya. Els soldats van entrar a una casa obrera i van vessar gasolina a la gent i hi van calar foc. Sis treballadors van ser presa de les flames. Quatre de les víctimes van poder sortir corrent de l’edifici i es van rodolar a terra arrencant-se la roba. Dos van partir cremades greus i estan en estat crític.

El 20 de febrer dos joves van ser arrestats a Khan Yunis, apallissats salvatgement i duts a la platja on els van enterrar vius a la sorra. Després que els soldats marxessin, la gent del poble va poder desenterrar-los.

Els reportatges a la premsa conservadora donen una idea sobre el grau de brutalitat israeliana. El Newsweek citava el relat d’un soldat ja publicat al diari israelià Hadashot:

Teníem ordres de picar a cada porta, entrar i agafar tots els homes. Aliniàvem els joves amb la cara contra la paret, i els soldats els picaven amb porres. No era iniciativa dels soldats. Eren ordres del comandant de la nostra companyia. [13c]

Els relats deixaven prou clar que les protestes israelianes sobre els excessos de soldats individuals eren manifestament falses. Newsweek revelava:

Armats amb bastons de fusta de 75cm i empesos pel seu primer ministre a “tornar a inculcar la por als àrabs”, els soldats israelians han apallissat metòdicament els palestins des de primers de gener, deliberadament trencant els ossos i apallissant els presos fins deixar-los inconcients. Les víctimes no eren només homes joves... sinó també les dones. La majoria dels ferits evitaven els hospitals per por de quedar arrestats.

El fet que els ferits evitessin els hospitals ha fet impossible un recompte precís de la gran onada de pallisses salvatges i de les morts que en van resultar. Però els informes de l’èquip mèdic que va atendre els ferits als hospitals a inicis de febrer 1988 en donen una indicació. La dra. Jennifer Leaning, un membre de la facultat de la Harvard Medical School i especialista en traumatologia, informava de les seves conclusions: “hi ha un patró sistemàtic de ferida als membres que es veu clarament que serveix per causar fractures... un patró que consisteix en fractures d’ossos a través del revés de la mà i al mig del canell que... consisteix a mantenir la mà immòbil i aplicar un cop fort contra l’os.”  [13d]

La dra. Leaning i l’èquip de Physicians for Human Rights [Metges pels Drets Humans, NDT] va viatjar per tot arreu de Cisjordània i Gaza. Va concloure que “Aquest patró està controlat. Un patró sistemàtic sobre una area geogràfica àmplia. És com si haguessin rebut instruccions.”

La descripció que la dra. Leaning fa dels nous pacients ingressats a l’Hospital Shifa de Gaza és molt forta:

És com si els haguessin atropellat. El que impressiona és la quantitat de fractures per pacient. És com si els haguessin passat pel bombo d’una rentadora. Els deuen haver aixafat a terra i pegat durant una estona.

Es va informar de casos repetits d’homes joves a qui havien disparat deliberadament als testicles des de l’Hospital Shifa a Gaza i l’Hospital Makassad a Jerusalem Est. Uns soldats varen vessar aigua bullida sobre una nena de dos anys que va quedar catatònica.

*

“REPRIMIR LES PROTESTES”

El corresponsal del New York Times John Kifner va qualificar les redades sistemàtiques com a “part d’una sèrie de noves mesures dràstiques, que inclouen sancions econòmiques i càstig col·lectiu, que l’exèrcit israelià i altres autoritats estan imposant amb l’esperança d’acabar amb les protestes, que s’han convertit en un moviment palestí de masses cada cop més organitzat a Cisjordània i Franja de Gaza ocupades.”  [13e]

Els nous ordres de l’exèrcit autoritzen les detencions sense cap càrrec específic o judicis, fins i tot en tribunals militars. A més, segons el New York Times del 23 de març, “els nous procediments prescindeixen de la supervisió judicial de les sentències de detenció administrativa i permeten als comandants locals d’ordenar els arrests.”

Tot just després de l’ordre, va resultar gent arrestada de la nit al matí a més d’una dotzena de districtes de refugiats, viles i pobles de Cisjordània i Gaza.

El Ministre israelià de Defensa Yitzhak Rabin va anunciar que els civils israelians tenien la mateixa autoritat que els soldats per disparar. Va afegir que no feia falta que els soldats fessin trets de somació abans de disparar als palestins. [13f] Newsweek era encara més explícit: “El decret volia dir que els soldats israelians poden disparar a matar els joves palestins... Yitzhak Rabin [estava] efectivament atorgant poders auxiliars als colons.” [13g] La decisió segons Newsweek, “obriria les portes de la frustració acumulada [sic] dels colons.” [13g] No va trigar gaire per que un atac es produís. El 6 d’abril, uns colons implicats en una clara provocació van matar a sang freda un palestí que treballava al seu camp al poble de Beita. Ara bé, l’atenció es va centrar sobre la mort de Tirza Porat, una colona de 15 anys d’aquest grup. Els colons van denunciar que la gent palestina del poble l’havien apedregat fins causar-li la mort, però una autòpsia de l’exèrcit va revelar que havia estat un seguidor d’en Kahane que li feia de guàrdia personal que li havia disparat al cap. [El rabbi Kahane és el fundador de la Jewish Defense League.]

Malgrat l’autòpsia, el Primer Ministre Yitzhak Shamir va aprofitar l’ocasió per prometre que els palestins “serien aixafats com a llagostes... els caps destrossats contra roques i parets.” [13h]

Al poble de Beita, el lloc de l’incident, varen volar trenta cases. Hamdi Faraj, un destacat periodista palestí va confirmar la quantitat de cases que van destruir.

*

L’EMERGÈNCIA DE FORMES D’AUTOGOVERN

L’aixecament recent dels palestins ha fet més per desafiar la dominació israeliana que el que es va aconseguir en vint anys. La infraestructura sencera de l’ordre israelià s’ha desfilat. Espies que demanen perdó, confessen els seus actes i destapen l’aparell de control. Policies que dimiteixen.

Les Village Leagues [Lliga dels Pobles, NDT], organització israeliana de col·laboradors, ha col·lapsat. El Los Angeles Times revela que els desafiaments impulsats per la “Unified National Leadership of the Uprising” [Direcció Nacional Unificada de l’Aixecament , NDT] ha resultat en dimissions dintre dels consells municipals.

Abans de l’aixecament, uns 20.000 palestins treballaven sota el control de l’exèrcit i de la policia israeliana, prestant-hi serveis a Cisjordània i Gaza. Eren ensenyants, oficials i administratius. La majoria ha dimitit.

Cada cop més formes d’autogovern van emergent la Cisjordània i Gaza. Els israelians tanquen les escoles; la resistència organitza classes. Els israelians ordenen les botigues que tanquin; la resistència les manté obertes. Els israelians tanquen les botigues; la resistència les obre.

Cisjordània i Gaza es veuen atrapades en allò que Newsweek anomena una “situació colonial”. Newsweek cita el demògraf israelià Meron Benvenisti, ex tinent d’alcalde de Jerusalem: “els territoris ocupats s’han tornat en una reserva de mà d’obra barata i un mercat captiu per als productes israelians.”  [13i]

Segons revela en Benvenisti, l’excedent comercial d’Israel amb Cisjordània i Gaza puja a $ 500 milions l’any. A més, el govern ingressa cada any un superàvit fiscal per un valor de $ 80 milions respecte als serveis socials rudimentaris que presta. Els territoris importen productes israelians a preu alt per uns $ 780 milions cada any.

L’aixecament ho ha canviat tot, però. Newsweek explica:

Els palestins tenen algunes armes econòmiques pròpies. Feia temps que milers de treballadors àrabs deixaven d’anar a treballar a les masies, fàbriques i obres israelianes. Les llars palestines van reduir les seves compres de mercaderies israelianes. Els botigues i professionals autònoms van donar un cop més directe a l’ocupació; es van negar a pagar els impostos israelians sobre la renda i el comerç.

Aleshores, com ho descriu Newsweek, l’espasa econòmica va tallar a dues bandes. El sector israelià de la construcció, que treia el 42% de la seva mà d’obra dels Territoris Ocupats “s’ha tornat coix per culpa de les vagues àrabs”. Els hotels a Jerusalem anuncien una caiguda dràstica a les reserves de primavera.

El Ministre d’Economia israelià Gad Yaacobi estimaven que els tres primers mesos d’ “avalots” costaven “com a mínim $ 300 milions” a l’economia israeliana – el 10% de l’ajuda anual d’EE UU.

*

“ZONES ALLIBERADES”

Israel no pot esperar cap treva. Els pobles de Cisjordània i Gaza han respost amb desafiament l’ofensiva bàrbara d’Israel, declarant-se “zones alliberades”, muntant barricades als seus carrers i onejant la bandera palestina.

Newsweek informa: “les seves accions de protesta estan hàbilment controlades a través d’octavetes emeses pel misteriós Comandament Nacional Unificat de l’Aixecament. Les seves octavetes són la llei del territori.”  [13j]

Malgrat la repressió massiva, mai els palestins no han estat tan animats. Aquest esperit és potser el principal factor de preocupació per l’estat israelià. El Primer Ministre Yitzhak Shamir deia a la televisió israeliana:

La gent que llença pedres, els instigadors, els dirigents, estan avui en una situació de eufòria, de gran entusiasme. Pensen que són els vencedors.

El director per l’Orient Mitjà del Jerusalem Post Yehudi Litani va informar que “les forces de seguretat [israelianes] consideren que l’exèrcit ha detingut la majoria d’aquells que tallen el bacallà a l’aixecament” – i malgrat això l’aixecament continua, les octavetes no deixen de sortir i un humor que s’apropa al pànic s’instal·la entre els dirigents israelians.

El 30 de març, dia de la terra – el dia quan els palestins d’Israel pre-1967 protesten contra la confiscació de la seva terra – es va convocar una vaga general de palestins de dintre de les fronteres d’Israel abans 1967. Aquest fet va ser la repetició d’una vaga general de suport a l’aixecament que es va dur a terme el 21 de desembre 1987.

El Comandament Nacional Unificat de l’Aixecament als Territoris Ocupats va convocar “immenses manifestacions contra l’exèrcit i els colons” per coincidir amb la vaga general.

Per la primera vegada des del 1948, els palestins a tot arreu del Líban – als quals es sumaven libanesos a Sidon, Beirut i altres ciutats – van dur a terme les seves pròpies manifestacions i vaga general per solidaritzar-se amb l’aixecament. L’aixecament ha galvanitzat no sols els àrabs israelians sinó també els palestins de la diàspora. La participació dels palestins del Líban i de milers de libanesos es va sentir a tot el món àrab.

Aquesta nova fase de la revolució palestina no va passar desapercebuda a les autoritats israelianes. Per intentar tallar la coordinació entre els palestins de dintre la “Línia Verda” [fronteres anteriors a 1967] i els palestins de Cisjordània i Gaza, els israelians van “tancar hermèticament” i completa Cisjordània i Gaza.

“Tenint en compte que la Intifadah [Aixecament] té lloc a la vegada a Cisjordània i Israel” [èmfasi afegida] va dir una font militar de primer rang, “hem decidit separar els dos i evitar un desordre públic a gran escala.”  [13k]

“Volem deixar molt clar que no hesitarem a fer servir totes les mesures que calguin”, va dir el Ministre de Defensa Yitzhak Rabin.

Ariel Sharon, ex Ministre de Defensa i actual Ministre del Comerç, va anunciar que l’aixecament “duria inevitablement a la guerra amb els estats àrabs i a la necessària expulsió dels àrabs de Cisjordània, Gaza i Galilea.”  [13l]

Però els palestins que entren al 40è any d’ocupació des de la fundació de l’estat d’Israel, no s’han deixat dissuadir. La “guerra revolucionària” del poble palestí està reclutant els cors i esperits del jovent a cada país àrab i a capitals de cada banda del món.

Aquest esperit estava completament reflectit en una carta escrita per membres de la resistència clandestina palestina a la Cisjordània ocupada a l’ocasió d’una concentració a Paris, França el 3 de març 1988 organitzada per un comitè ad hoc de solidaris dels drets humans palestins. En tenim aquí un extracte:

Benvolguts amics,

Us enviem aquesta carta des de dins de la nostra terra benvolguda – la nostra terra de l’honor, valor i desafiament – des de Palestina, des de Jerusalem, la ciutat sagrada.

Us enviem aquesta carta en el nom del nostre poble, un poble pacient que avui es manté dempeus i lliura un combat sense precedent a tota la nostra història.

Heu de saber que el poble palestí no està vençut. Es viu. Lluita. Està dient que no acceptarà la humiliació i la submissió.

La confiança del nostre poble en la legitimitat de la seva lluita és immensa. I el nostre poble sap que la seva victòria és segura – costi els sacrificis que siguin i el preu que s’hagi de pagar.

Avui, el nostre poble pateix. Vessa la seva sang per guanyar la seva llibertat, dignitat i honor; el seu dret a determinar el seu propi destí; el seu dret a viure a la seva terra i construir un estat lliure, democràtic i sobirà a tota Palestina.

A tots els homes i dones lliures, a tots els nostres companys, diem el següent:

El poble palestí ha estat la víctima durant moltes dècades d’un complot internacional – d’atacs maliciosos – destinat a portar-lo a l’exili i foragitar-lo de les terres on vivia des de feia segles.

Ens han fet fora de les nostres terres – unes terres on ara s’han establert uns estrangers d’acord amb els objectius del colonialisme i de l’imperialisme. Aquesta colonització ve imposada per les lleis de l’opressió promogudes per les nacions occidentals i els règims totalitaris de l’Est. Aquestes lleis opressives són també aquelles del sionisme internacional.

Hem estat sotmesos al terror, l’assassinat i la tortura. Avui estem privats dels nostres drets fins i tot els més elementals i legítims. Han volgut fer de nosaltres un poble exiliat, destinat permanentment a camps de refugiats. Han volgut destruir-nos físicament i eliminar-nos.

A través de les guerres de 1948 i 1967, han aconseguit l’ocupació de tota Palestina. Però no van veure que ocupant tota Palestina, també han unificat tot el poble palestí a la lluita contra l’opressió.

És el que està passant avui que els nens, la gent gran, les dones i el jovent s’han aixecat com un de sol, sense armes, per afrontar la màquina militar del sionisme i de l’imperialisme – per afrontar la violència dels canyons, de les porres, de les abduccions i dels assassinats.

Les nostres armes venen de la nostra terra. Són les pedres amb les quals el nostre poble ha construït un mur per defensar els seus combatents i la Revolució.

Benvolguts amics: hauríeu de saber el que passa al nostre país. Fa dues setmanes, les forces d’ocupació van enterrar vius vuit joves palestins després d’apallissar-los salvatgement i de trencar els seus membres. La gent va salvar quatre d’ells i no es va trobar mai els altres quatre.

Fa tres dies, les forces militars israelianes van deixar caure tres joves palestins vius des d’un helicòpter que volava a alta altitud. Un dels joves només tenia 13 anys.

És el que estan fent ara al nostre poble.

Benvolguts amics: volem que sapigueu que rebutgem totes les preteses solucions i projectes de pau que alguna gent voldria imposar-nos a través de conferències internacionals. Volem que sapigueu que estem compromesos a continuar la nostra revolució fins a l’alliberament total de tota Palestina, fins l’establiment d’un estat democràtic i lliure en el qual tots els homes i dones lliures, vinguin d’on vinguin, siguin benvinguts per viure-hi amb la condició que acceptin de viure amb nosaltres com a iguals a la nostra terra de Palestina.

Ja no estem de genolls. Estem drets. No ens deixarem doblegar. Considerem que és legítim demanar ajuda i assistència a la gent de tot el món que lluita per la llibertat dels pobles oprimits.