ENTREVISTA amb EDUARD PINILLA, BRIGADISTA INTERNACIONAL a CISJORDANIA - desembre 2003-gener 2004
 

L’EXÈRCIT ISRAELIÀ FA LA VIDA IMPOSSIBLE ALS PALESTINS

Quan va ser aquell viatge?

Amb un altre company del col·lectiu, vàrem voltar per Cisjordània durant uns 20 dies després de Nadal 2003. També hauríem volgut anar a Gaza però l’accés és gairebé impossible sense el carnet de premsa. De tota mena, el calendari era limitat i una circunstància d’actualitat – la construcció del mur – aconsellava també anar a Cisjordània.

Vàrem doncs arribar a Tel Aviv – no hi ha aeroport que funcioni a Cisjordània – i després anar a Jerusalem. I després voltar per totes les grans ciutats de Cisjordània, excepte Nablus que l’exèrcit israelià no deixa entrar-hi. La situació humanitària hi és alarmant, amb casos de malnutrició infàntil.

I què se sent quan d'arriba allà per primer cop?

Ja estàvem avisats que als primers dies, l’impact emocional pot ser brutal i així va ser. La primera cosa que veus és que l’exèrcit israelià és a tot arreu i que la seva feina és fer la vida impossible als palestins: control d’identitats, check-points i road-blocks.

Road-blocks?

Bloquejos de carretera més informals que els check-points, n’hi ha a tot arreu i creixen com a bolets, de forma arbitrària.

Foto: Palestina Resisteix

Segueix.

No m’esperava un contrast tan fort entre Jerusalem i les altres ciutats. A les altres ciutats es nota una asfixia social i econòmica molt més brutal, vull dir un buit d’activitat de carrer. Als carrers comercials d’Hebron es veu que totes les botigues estàn tancades amb l’excepció d’aquell senyor gran que tenia una petita tenda de refrescos. Ens va explicar que obria cada dia encara que perdia diners: és la seva manera de resistir.

La realitat d'Hebron és molt dura, hi viu una colònia jueva religiosa radical que amb total impunitat es dedica a tota mena de provocacions contra els seus veïns palestins com llençar les seves deixalles al seus carrers i el nivell d'exasperació és molt alt.
Anàvem descobrint el país i llavors ens trobàvem amb coses atípiques com aquesta i llavors preguntàvem. La gent en general és molt acollidora i té ganes d’explicar allò que els hi passa. És aquell hortalà que deixava podrir la seva collita d’albergínies per que no podia anar al mercat de tota la vida a vendre-la.
I sobre tot t’adones que cada lloc pot amagar una història que se’t passa per alt si no te l’explica ningú. És aquella casa on l’exèrcit va requisicionar la planta alta d’una casa on es van instal·lar i llavors la gent que hi vivia va haver de compartir la planta baixa amb la resta de la família. I no els van expulsar de la casa: així tenen escuts humans que els protegeix de la resistència.
Podria seguir molta estona així explicant el que hem vist i allà podíem haver seguit viatjant sense rumb i descobrir moltes més coses, però havíem de participar a la feina de col·laboració internacional i establir enllaços per al col·lectiu.
En què consisteix aquesta col·laboració internacional?
Hi ha gent que s'hi queden per llargues temporades i porten campanyes de cooperació a llarg termini. Sempre hi ha tasques per voluntaris que hi vagin per períodes curts. I aleshores vàrem estar al camp de refugiats de Tulkarem molt a prop de la frontera amb Israel on hi havia toc de queda i calia portar menjar i medicines a la gent que ho necessita. Hi vàrem arribar poc després d'un raid de l'exèrcit israelià.
Han entrat pis per pis, casa per casa i ho han destrossat tot. Els carrers eren plens gent cridant venjança, nenes i nens plorant i dones amb atacs de nervis. He fet més de 50 fotos. No em podia creure el que veia. A cada pis i casa hi havia centenars de bales pel terra i fins i tot restes de bombes que deixen anar una metralla de desenes de bales. He vist habitacions amb més de 60 forats de bala. Està molt clar que el que pretenia l'exèrcit no era trobar res sino enfonsar encara més aquestes famílies. I dic això perque he vist neveres, retrats de familia, televisors, llits de matrimoni, armaris de roba, banys, joguines, vidres de finestres... No han deixat res!! Un senyor palestí de les Nacions Unides ens ha dit que la immensa majoria de les famílies del camp de refugiats serien incapaços de pagar nomes el que val la reparació dels vidres de les finestres. Imagineu doncs si han de reparar o comprar tot el que els soldats han destrossat. Una senyora ens ha dit que la seva casa era el segon cop que li destrossaven. 
Hi ha hagut una imatge concreta que segur que mai oblidaré. He passat per davant del portal d'una casa. Allà hi havia un matrimoni relativament jove mirant-se als ulls plorosos. Al seu voltant tenien els seus 4 fills d'entre 3 i 6 anys. Tots ploraven. Quan m'han vist tots se m'han quedat mirant. No han dit res ja que tampoc els hauria entés. Però no ha calgut dir res. Amb els seus ulls em deien: has vist el que ens han fet? Què farem ara? Tu que pots, explica a tothom el que has vist. Moltes famílies ens demanaven que féssim fotos. Tots volien ensenyar a tothom qui fos possible el que els havien fet. Mai no havia vist res semblant i dubto molt que mai vegi res que m'impacti mes. 
I llavors la vida d'aquesta gent empitjorarà quan es trobi darrera del mur?
A Tulkarem costa creure que pugui empitjorar, és un poble enganxat amb la frontera israeliana que quedarà totalment enclavat amb el mur. I així é com aquest el mur suposa una gran amenaça per la seguretat i l'economia dels enclavaments palestins i volem denunciar que és una de les seves funcions. Aleshores amb una delegació internacional, vàrem anar a Budrus que és un poble on s'estava construint el mur.

Hem vist com confiscaven terres de conreu i tallaven oliveres, i la gent d'allà ho estava mirant a distància, amb ràbia, sense poder fer res. I com si no n'hi hagués prou, els soldats van venir a provocar la gent. 

I també hi havia uns joves israelians pacifistes i un d'ell va intentar tallar símbolicament una tanca de filferro i aleshores un soldat li va disparar un tret a la cama. Va ser un acte totalment gratuit. Es veia que anava desarmat i va ser la gent palestina que va haver de socórrer-lo.

foto: Palestina Resisteix
Aquest viatge ha canviat la vostra visió del conflicte?
Globalment no. Els dos som membres del col·lectiu des del començament, seguim l’actualitat per la premsa, hem llegit i recollit testimonis similars als nostres. El que volíem era veure-ho per nosaltres mateixos i tornar a Catalunya amb les nostres experiències.
I penseu que els mitjans de comunicació donen una reflexió correcta de la situació a Palestina?
Sí i no. Els informatius només mostren a diari imatges de violència: els atemptats suïcides i les represàlies israelianes. És cert que aquestes coses passen però es queden curt sobre la realitat quotidiana i el rerefons històric que contribueix al clima de violència. Sí que a vegades la premsa escrita ofereix articles, reportatges o debats que entren en el cor del tema, però arriben a un públic culte, reduit i ja entés en la qüestió. Podem veure que la gent del carrer té una visió molt deficient del conflicte malgrat totes les imatges que veuen cada dia. Molts pensen que es tracta de dos bàndols més o menys igualats que es barallen per convivència religiosa i que si des de les dues parts hi posessin bona voluntat, tot s’arreglaria. Permet a la gent instal·lar-se en una neutralitat còmoda però repeteixo que no és així: es tracta d’una població cívil desarmada que resisteix com pot davant d’un exèrcit d’ocupació. I llavors, una de les tasques del nostre col·lectiu consisteix a corregir aquest dèficit d’informació.