Com a idea, la noció d’un estat jueu sempre ha sigut controvertida. Com a realitat, Israel ho és encara – i no és antisemític afirmar-ho.

Des del principi, el sionisme polític ha sigut un moviment controvertit fins i tot entre els jueus. L’oposició dels rabbis ortodoxos i reformistes alemanys en el nom del judaisme a la idea sionista era tan forta que Theodor Herzl va canviar el lloc del Primer Congrès Sionista a 1897 de Munich a Basilia a Suïssa.

Vint anys més tard, quan el ministre d’exteriors britànic, Arthur Balfour (padrí de l’Aliens Act - llei d’estrangeria - de 1905 per a restringir la immigració jueva cap al Regne Unit), volia que el govern prengués posició per un estat jueu a Palestina, la seva declaració va ser postergada – no pas per antisemites sinó per personalitats destacades de la comunitat jueva britànica. Entre ells hi havia un membre jueu del govern que afirmava que el pro-sionisme d’en Balfour "resultava antisemític".

La creació de l’estat d’Israel al 1948 no ha posat fí al debat, encara que les dades del problema hagin canviat. Avui, la qüestió és sobre el futur d’Israel. Hauria de tornar-se en un estat "post-sionista", és a dir que es defineixi en funció de tots els seus ciutadans, enlloc de considerar-se com a propi de tot el poble jueu? És una qüestió perfectament legítima i no gens antisemita. Els que pretenen el contrari – com ho va fer n’Emanuele Ottolenghi en aquest diari el dissabte passat - només fan crèixer la confusió.

Ottolenghi afirma que "el sionisme recull la creença que els jueus són una nació i que com a tal tenen dret a l’autodeterminació igual que totes les altres nacions". Porta a confusió per dues raons. 

Primer, la ideologia del nacionalisme jueu deixava indiferent molts jueus i també simpatitzants no-jueus, que van ser atrets per l’objectiu sionista de crear un estat jueu a Palestina. Veien Israel en terms purament humanitaris o pràctics: com un refugi segur on els jueus poguessin viure com a jueus després de segles de marginalització i persecució. Aquesta motivació va ser reforçada per l’exterminació per part dels nazis de la tercera part de la població jueva mondial, la destrucció massiva de comunitats jueves a Europa i el tràngol de moltíssims refugiats jueus que no tenien lloc on anar.

Segon, no fa falta ser antisemita per rebutjar la idea que els jueus constituteixin una nació separada en el sentit modern de la paraula o que Israel sigui l’estat de la nació jueva. Aquí hi tenim una ironia: un dels pilars del discurs antisemític és que els jueus són un poble a part, que conformen "un estat dins l’estat". En part per aquesta raó, alguns antisemites europeus pensaven que la solució a la "qüestió jueva" podria ser que els jueus tinguessin un estat propi. Herzl estava segur de poder comptar sobre l’ajuda dels antisemites.

Què és l’antisemitisme? Encara que la paraula només remonta als anys 1870, l’antisemitisme és una vella fantasia europea. El compositor Richard Wagner en donava un exemple quan deia: "considero que la raça jueva és l’enemic hereditari de la puresa de l’humanitat i de tot el que té de noble". Un antisemita veu els jueus d’aquesta manera: són una presència aliena, un paràsita que s’escarassa contra l’humanitat i intenta dominar el món. A tot arreu del planeta, les seves mans control·len d’amagat els bancs, els mercats i els mitjans de comunicació. Fins i tot tenen els governs sota la seva bota. I en cas de revolucions o de guerra, són els jueus – intel·ligents, despietats i cohesionats – que sempre estiren els fils i embutxaquen els beneficis.

Quan s’aplica aquesta fantasia sobre Israel per que és un estat jueu, aleshores l’antisionisme és antisemític. I quan els crítics fervents d’Israel, sense ser antisemites, fan servir per descuit un llenguatge que evoca aquesta fantasia tal com "influència jueva", alimenten una tendència antisemita dins de la cultura general.

Però la ocupació israeliana de Cisjordània i de la franja de Gaza no és cap fantasia. Ni el desplegament de colònies jueves en aquest territoris. Ni el tracte desigual entre els colons jueus i els habitants palestins. Ni tampoc la discriminació institucionalitzada contra els ciutadans àrabs-israelians en diverses esferes de la vida. Són realitats. Una cosa és oposar-se a Israel o al sionisme basant-se en una fantasia antisemita; fer-ho basant-se sobre la realitat n’és tot una altra. Aquesta darrera no és antisemitisme.

I no és una crítica excessiva d’Israel o del sionisme la prova de una tendència antisemita? En el seu llibre - The Case for Israel - Alan Dershowitz afirma que quan la crítica d’Israel "creu la línia entre net i brut", passa "d’acceptable a antisemita".

La gent que opina així diu que es creua la línia quan les crítiques es limiten injustament a Israel; quan s’aplica un doble criteri i quan es jutja Israel segons normes més dures que les que es fan servir per altres estats; quan es distorsiona els fets per fer quedar Israel malament; quan es calomnia l’estat jueu; etc. No hi ha dubte que tot això està malament. Però és necessàriament antisemita?

És clar que no. El conflicte israelo-palestí és una lluita política amarga. Els problemes són complexos, les passions inflamades i el patiment és gran. En aquesta mena de circunstàncies, la gent de cada bàndol té la temptació de ser parcial i de "creuar la línia entre net i brut". Quan la gent que defensa Israel creua aquesta línia, no són a la força antimusulmans. I quan d’altres creuen la línia en el nom de la causa palestina, no vol dir que siguin antijueus. Va en els dos sentits.

Hi ha una altra cosa que va en els dos sentits: el racisme. Sembla que les passions antijueves i antimusulmanes estiguin creixent. Cadascuna té les seves particularitats, però ambdues són exacerbades pel conflicte israelo-palestí, la invasió d’Iraq, la "guerra contra el terrorisme" i altres conflictes.

Ens hauríem d’unir per rebujtar totes les formes de racisme: la islamofòbia que demonitza els musulmans, així com el discurs antisemita que pot infectar l’antisionisme i enverinar el debat polític. Ara bé, la gent de bona fe té el dret de discrepar políticament – fins i tot sobre el futur d’Israel com a estat jueu. Equiparar l’antisionisme a l’antisemitisme pot també, a la seva manera, enverinar el debat polític.

* * *

Brian Klug és professor d’investigació en filosofia a St Benet's Hall, Oxford, i membre fundador del Forum Jueu per a la Justícia i els Drets Humans.