El govern de Sharon es considera generalment, fins i tot pels amics d’Israel, com un factor negatiu en la política de l’Orient Mitjà. La seva repressió brutal dels palestins, la seva intransigència respecte a engegar el procés de pau i el seu desafiament de l’opinió mundial en temes com l’expansió colonitzadora i el mur de separació ha alarmat tothom que se senti afectat per aquest problema. Poques vegades fins ara Israel havia provocat tanta crítica a la vegada de part dels seus amics i enemics, i es té la impressió que amb una nova direcció israeliana, que emani potser del partit laborista i de l’esquerra del sionisme, es tornaria a l’status quo anterior. Es podria esperar que una nova direcció com aquesta podria tornar a impulsar el procés de pau i oferir als palestins quelcom més satisfactori i tot això duria a la pau i estabilitat.

Aquesta visió tan estesa ignora el problema real. El sionista que és Ariel Sharon és el servidor més fidel i dedicat que l’estat jueu podria haver somniat mai. No ha fet més que captenir-se als principis del sionisme fins a la seva conclusió lògica. No és ell que s’ha de fustigar sinó la ideologia que ell i l’estat d’Israel adopten. Per aquells que han oblidat o no han entès mai de que va el sionisme un allau d’articles que s’han publicat fa poc seran salutaris.

El més remarcable és una entrevista amb l’historiador israelià, Benny Morris, que va sortir al diari israelià Haaretz el 4 de gener 2004, seguit per un segon article d’en Morris el 14 de gener al Guardian. Hi explicava amb una candidesa esgarrifosa el que comporta la realització del projecte sionista.

Pocs sionistes fora de les files de l’extrema dreta tindrien el valor de ser tan brutalment honest i Benny Morris afirma ser de l’esquerra política. Més significativament, va ser ell que va exposar les vertaderes circumstàncies de la creació d’Israel. Va fer servir documents desclassificats dels arxius de l’estat d’Israel per a escriure el seu llibre que va fer tant d’enrenou sobre el naixement del problema dels refugiats palestins publicat al 1987 i se’l va considerar com un “historiador revisionista” valent. El seu treball suggeria a molta gent, que després de conèixer els fets en qüestió, no podia ser més que solidari dels palestins. Ara bé, als darrers anys, ha anat expressant concepcions cada cop més extremistes, com si es penedís d’haver dut a terme la recerca capdavantera que va ajudar a fer palesa la realitat salvatge de la creació d’Israel. Sembla que aquesta evolució hagi fet cim amb les seves declaracions recents sobre la natura del sionisme. Encara que siguin desagradables, li hem d’agrair que digui tan descaradament el que tot els sionistes, fins i tot “liberals”, pensen però no diuen.

Des de la fundació d’Israel, els estats occidentals s’han empassat de bon grat aquesta ideologia, per que no n’eren el blanc directe. Per als àrabs, però, era diferent. Hi va haver una època quan entenien que el sionisme era la causa bàsica del conflicte àrab-israelià. A partir dels anys 1920, els palestins, que eren el més amenaçats, temien que el sionisme li prendria el seu país. Van intentar combatre’l però van fracassar i el projecte sionista es va afermar. Mentre això passava, els altres àrabs van entrar en el conflicte i era comú referir-se als israelians com els “sionistes” i Israel, “l’entitat sionista”. S’escrivia octavetes, articles i llibres sobre el sionisme i semblava una qüestió de blanc i negre.

Però després de la guerra del 1967, va sorgir una nova ambigüitat. La Resolució 242, acceptada per els estats àrabs, va introduir la idea que la base del conflicte fos l’ocupació israeliana dels territoris post-1967, sense referir-se a allò que havia passat abans. Així es van establir les bases per a totes les propostes de pau àrab-israelianes que van seguir i que apuntaven a una retirada israeliana d’aquests territoris a canvi del reconeixement àrab. La primera aplicació d’aquest principi que va tenir èxit va ser l’Acord de Camp David l’any 1979 entre Israel i Egipte al 1979, quan Israel es va retirar d’un territori egipci ocupat al 1967 a canvi d’un tractat de pau. Al moment de la conferència de pau de Madrid de 1991, es va establir amb fermesa la fórmula (post-1967) de “terra a canvi de pau”. Madrid implicava només els estats àrabs de la línia de front, però al març 2002 la proposta de pau saudí, l’oferta s’havia revaloritzada: es tractava que Israel es retirés de tots els territoris del 1967 a canvi d’una normalització de les relacions amb tot el món àrab.

Mentrestant, la percepció àrab d’Israel com un cos il·legítim implantat a la força a la regió i la seva ideologia sionista, suposava inevitablement agressió i expansió a costa del món àrab, va caure en l’oblit sense fer soroll. Llavors, el problema era només l’ocupació israeliana post-1967 i, un cop rectificada, Israel s’hauria pogut integrar a la regió. Els palestins tenien una visió més clara del sionisme. Al 1969, la OAP va proposar la visió d’un estat democràtic que se substituís a Israel i que garantís igualtat de drets a tots els seus ciutadans, musulmans, cristians i jueus. Era plantar cara directament a la idea d’un estat exclusivament jueu, i encara més important, rebutjar de consentir al robatori sionista de Palestina al 1948.

Ara bé, l’immens desequilibri de forces entre les parts va obligar la OAP a modificar la seva posició i al 1974, es va prendre la decisió de conformar-se amb molt menys. Havia nascut la solució dels dos estats i al 1988, la OAP va reconèixer formalment Israel dintre de les fronteres del 1948. Al 1993, la OAP havia signat els acords d’Oslo que finalment donaven legitimitat al sionisme. Els termes de l’acord excloïen qualsevol discussió sobre Israel del 1948 i es limitaven a la disputa sobre els territoris del 1967. I per l’acceptació d’aquests termes, la OAP va marcar la seva acceptació de la pretensió original del sionisme sobre Palestina. Aquest procés ha tingut la seva apoteosi amb els Acords recents de Ginebra, que imposen als palestins reconèixer Israel com a “l’estat dels jueus”. No es podria imaginar un giravolta més gran a la història.

Junt amb aquesta evolució d’actituds, es va produir una mena de flirteig àrab amb el sionisme. A continuació del tractat Israel-Egipte, es van dur a terme una sèrie de projectes i iniciatives àrab-israelianes. Això es va veure reflectit en occident durant els anys 80 quan van sorgir diversos grups de diàleg àrab-jueu i que el trencament d’uns tabús tradicionals va fer néixer esperança. Intercanvis entre acadèmics i estudiosos àrabs i israelians es van multiplicar i després dels Acords d’Oslo, es van iniciar nombroses empreses comunes israeliano-palestines.

Es van establir contactes entre diversos estats àrabs i Israel, oficialment o en secret. Fins i tot estats anteriorment partidaris d’una línia dura contra Israel com Líbia i Síria, van començar a obrir-se cap a Israel, (encara que admetessin que fos per motius diversos). La majoria d’aquestes iniciatives posaven en escena sionistes "liberals”, no pas la petita minoria de jueus anti-sionistes radicals però marginalitzats. Era com si s’hagués oblidat l’antiga animadversió envers el sionisme com a arrel de la tragèdia palestina i l’enrenou a l’Orient Mitjà. Igual que la terminologia marxista avui dia a occident, la retòrica anti-sionista tan prevalent entre els àrabs en el passat, va semblar dissoldre’s i molts van creure que els sionistes fossin gent amb qui es pot tractar.

A aquestes alçades, les revelacions d’en Benny Morris són com una bufetada a la cara. Ens recorda que Israel es va crear mitjançant l’expulsió, la violació i la massacre. Les seves investigacions recents, citades a la nova edició del seu llibre, “El naixement del problema dels refugiats palestins”, aporten proves autèntiques. L’estat jueu no podria haver vist mai la llum sense la neteja ètnica i, afirma, que potser en farà falta més per assegurar-ne la supervivència. Explica que l’ús de la força sempre ha sigut imprescindible per imposar i mantenir Israel, la hostilitat dels autòctons al projecte era inevitable des del començament i s’havia de subjugar per una potència aclaparadora. Els palestins sempre seran una amenaça i llavors s’han de controlar i “engarjolar”. Reconeix que el projecte d’un estat jueu és una idea impossible i que, lògicament, no hauria d’haver-se mai fet realitat. Ara bé, valia la pena per que era un projecte moral justificat, malgrat el mal que ha causat, degut a la necessitat absoluta d’una solució als patiments dels jueus. De tota mena, diu que els àrabs tenen una cultura tribal, "sense inhibicions morals" i "només entenen la força". Els musulmans no són millor. "Hi ha un problema profund a l’Islam ... en el qual la vida humana no té el mateix valor que a occident, en el qual la llibertat, l’obertura democràtica i la creativitat són aliens".

Aquestes declaracions encapsa l’essència del sionisme: que mai s’hagués pogut establir un estat jueu sense força, coerció i neteja ètnica; que la seva supervivència depenia d’una potència superior per a poder que aixafi qualsevol oposició; que era inspirat per la convicció d’una justícia moral que acorda als jueus un lloc especial damunt dels altres; i per aquesta raó, tot es considera instrumental per a l’assoliment del seu objectiu. A en Morris li sap greu el patiment dels palestins que ha sigut la conseqüència de la creació d’Israel, però ho veu com un mal necessari per l’acompliment d’un bé superior. "El dret al retorn dels refugiats sembla natural i just", diu ell. "Però aquest “dret al retorn” s’ha de contraposar al dret a la vida i al benestar dels cinc milions de jueus que ara viuen a Israel".

Així doncs demostra amb eloqüència per que el sionisme és una idea perillosa: es fonamenta sobre la convicció d’una justícia moral que justifica gairebé qualsevol acció que es consideri necessària per a preservar l’estat jueu. Si això suposa armament nuclear, força militar massiva, aliances amb règims indesitjables, robatori i manipulació dels recursos d’altres pobles, agressió i ocupació, aixafar els palestins i qualsevol altra forma de resistència a la seva supervivència, amb el cost humà que sigui – aleshores endavant. És ben obvi que la veritat és que el problema per al sionisme sempre ha sigut com quedar-se Palestina i desfer-se dels palestins. Aquesta és la causa de la preocupació actual dels israelians sobre el que anomenen “l’amenaça demogràfica” palestina. Mentre perduri la incapacitat de posar fi a la Intifadah, malgrat la repressió draconiana, assistim a poc menys que un pànic sobre “un submergiment demogràfic” que dilueixi el caràcter jueu d'Israel. Limor Livnat, el ministre israelià d'educació, ho va expressar amb eloqüència en una entrevista radiofònica. "Del que es tracta aquí" deia, "és una lluita per a l’existència de l’estat d’Israel com a estat dels jueus. Israeli no és pas un estat per a tots els seus ciutadans". La proposta recent (i tàctica) del primer ministre palestí recent d’un estat binacional no ha fet més que fer créixer el pànic. Uns sondeigs d’opinió demostren que el 57% dels israelians donen suport al “transfer” dels àrabs (Haaretz, 31.12.03) i ministres del govern com Avigdor Lieberman defensa aquesta molt obertament.

És en aquest contexte que s’ha d’entendre la tanca monstruosa que s’està edificant a Cisjordània. També és el cas de l’oferta d’Ariel Sharon al desembre (2003 note of translator) per una retirada “unilateral” de 40% de Cisjordània, a l’anrevés de la posició clàssica del Likud que consisteix a quedar-se tota la terra. Un sondeig d’opinió al gener va revelar que el 60% dels israelians hi donen suport. En el mateix esperit, el seu tinent de govern extremista Ehud Olmert, ha proposat una partició del territori, Jerusalem inclós, en dos estats "a causa de la demografia". Però també es dóna el problema dins d’Israel on ara la població àrab compta pel 20% i creix. Es calcula que abans del 2010, els àrabs seran majoria en la zona d’Israel/Palestina. Com s’ho faran els sionistes aturar la marea i mantenir la judeitat de l’estat?

Si el sionisme vol perdurar, té poques opcions. Com ho diu en Morris, només ho pot aconseguir amb la construcció d’un “mur de ferro”, per la vigilància permanent i la força per a derrotar “els bàrbars que ens volen matar”. La solució dels dos estats és només una misura provisional per que pensa que els palestins no seran satisfets i tard o d’hora, destruiran l’estat jueu. Ariel Sharon no ha fet res més que seguir aquests ideals a fil de randa. El seu estil potser és més contundent, però en el fons ell no és pas diferent dels altres sionistes que han dirigit l’estat jueu.

La idea sionista no ha perdut res de la seva força avui; està implantada profunfament al cor de la majoria dels jueus, israelians o no. Ningú ha d’enganyar-se i creure que es tracti d’una ideologia morta, malgrat l’actual discurs de moda sobre el “post-sionisme” o el “sionisme cultural”. A cap regió del món s’hauria hagut d’exigir donar aixopluc a aquesta ideologia, ni el món àrab endarrerit i desproveït. Ara bé, hem d’estar agrait a en Benny Morris per haver-nos obert els ulls davant d’aquestes nocions. Però un projecte moralment sectari i que només pot sobreviure per la força i la xenofòbia no té futur a llarg termini. El fet que hagi arribat tan lluny és notable però no és una garantia de supervivència. Com ho afirma ell mateix, "la destrucció podria ser el final d’aquest procés".

* * * 

Ghada Karmi és una escriptora i catedràtica palestina que viu a Londres. El seu últim llibre és una memòria, "A la recerca de Fatima" (Verso). És investigadora a l’Institute of Arab and Islamic Studies.

Nota de "Palestina Resisteix": l'entrevista amb l'historiador Benny Morris a la qual es refereix la Dra Karmi es pot llegir en anglès en aquest vincle: http://www.deiryassin.org/bennymorris.html