Com va passar després de la Guerra del Golf del 1991, l’Administració nord-americana ha renovat a les conferències recents de Sharm al-Sheikh i Aqaba la seva voluntat de promoure la pau entre palestins i israelians. L’anomenat Full de Ruta sembla, per uns i d’altres, la única alternativa possible per assolir un compromís històric entre els dos pobles i cicatritzar un dels conflictes més llargs de la història contemporània. Malgrat l’optimisme que es podria desprendre de les crides d’Abu Mazen a interrompre la Intifada i del reconeixement per part de Sharon d’un estat palestí independent, no hauríem de passar per alt que uns i altres difereixen sobre el caràcter d’aquest estat.

La principal crítica que els palestins plantegen al Full de Ruta és que topa en els mateixos errors que el procés d’Oslo: tractament d’una sola dimensió del problema palestí, referències vagues a les resolucions internacionals, ajornament de les negociacions en torn a Jerusalem i als refugiats i, per últim, però no gens menys important, absència de compromisos en torn a les fronteres del futur estat. D’aquesta manera, l’aplicació del Full de Ruta es podria convertir en un nou procés d’Oslo amb negociacions interminables, nous desacords i aprofundiment de la política israeliana de 'fets consumats', destinada a impedir el naixement d’un estat palestí independent, sobirà i viable.

És curiós que aquest plantejament sigui compartit tant pels sectors islamistes - englobats en Hamas i Jihad Islàmica- com laics - els Fronts Popular i Democràtic -, sinó també per importants sectors del propi partit d’Arafat. Darrera d’aquest rebuig s’endevinen els interrogants inherents al Full de Ruta, sinó també els dubtes sobre el tipus d’estat que pretén imposar Ariel Sharon: un estat inviable, sense sobirania ni continuïtat territorial sobre la meitat de Cisjordània, basat en la imposició de la política de fets consumats d’Israel (annexió de Jerusalem Est, construcció de 200 assentaments poblats per 400.000 colons, divisió de Cisjordània en tres zones incomunicades entre sí, desmilitarització i ple control israelià de les seves fronteres).

Per altra banda, hem de tenir en compte que, malgrat haver acceptat el Full de Ruta, el govern israelià manté encara les seves serioses reserves. El rerafons de la qüestió és que la creació d’un estat palestí, prevista para 2005, representaria la renúncia al somni sionista d’un estat entre el mar Mediterrani i el riu Jordà. Només cal observar de ben a prop els integrants de la coalició governamental israeliana per adventurar les minses possibilitats reals d’aplicació del Full de Ruta. El Likud té com a companys de viatge el Partit Nacional Religiós, un grup que defensa els interessos dels colons que viuen precisament als territoris palestins ocupats, i la Unitat Nacional, un grup que advoca per la 'transferència', un eufemisme per referir-se a l’expulsió de la població palestina als països àrabs limítrofs.

En aquest sentit, els membres de la coalició de govern són hereus del pensament de Vladimir Jabotinsky, un revisionista jueu que plantejava que els projectes sionistes només serien acceptats per la població palestina en el cas que fossin imposats per la força. Al seu article 'El mur de ferro', publicat al 1923, escrivia: “La colonització sionista ... només pot continuar i desenvolupar-se sota la protecció d’un poder ... darrera un mur de ferro que la població nativa no pugui trencar... Només quan no puguin esquerdar el mur de ferro ... els moderats ofriran un compromís sobre qüestions pràctiques com una garantia contra l’expulsió”.  La vigència de l’ideari de Jabotinsky a l’Israel actual és patent, sobretot quan s’observa la política israeliana de 'puny de ferro' posat en pràctica al llarg dels últims anys contra la Autoritat Palestina.

Un altre factor a tenir en compte és que el Full de Ruta va ser aprovat en un escenari completament diferent a l’actual, en els mesos previs a la guerra duta a terme a Iraq per les tropes angloamericanes, i que, en conseqüència, no reflecteix el nou contexte internacional creat després de la caiguda del règim de Sadam Hussein i l’ocupació del país. És d’estranyar que quan l’Administració de Bush sembla haver optat per una política unilateralista al marge de les institucions internacionals aprovi un plan de feina, com és el Full de Ruta, que obeeix a una acció multilateral i concertada de la comunitat internacional, representada també per la Unió Europea, la Federació Russa i Nacions Unides.

Aquesta paradoxa s’aguditza si tenim en compta que ha sigut Bush, el president nord-americà més proper a Israel i més comprensiu amb els arguments de Sharon, que per primera vegada ha donat el seu vist-i-plau a la creació d’un estat palestí amb la seva acceptació de la resolució 1.397 del Consell de Seguretat. Hem de tenir en compte també que els neoconservadors que dominen l’Administració de Bush tenen vincles estrets amb el Likud ara al govern i defensen el seus plantejaments en torn a la necessitat de mantenir el domini sobre la Terra d’Israel. Còm es concilia aquesta situació amb les crides a l’aplicació del Full de Ruta realitzats per Bush a les últimes conferències?

***

Ignacio Álvarez-Ossorio és professor de l’Àrea d’Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat d’Alacant.