Més a prop del Mur

Mira Nabulsi 

  www.zajel.org

(traducció Col·lectiu Palestina Resisteix) 

Vàrem decidir anar a Qalqilia, la ciutat que es va fer famosa quan els israelians van començar a construir el mur de l’apartheid. No va costar gaire arribar-hi per que anàvem en un taxi que portava els símbols de l’Unió Europea. Vaig tenir sort d’anar amb els observadors internacionals, per que em van permetre arribar a la ciutat amb facilitat i els somriures dels soldats israelians.

La carretera de Nablus a Qalqilia em tenia molt deprimida. Mai no havia vist tantes colònies (també se’n diu assentaments) a tota la vida com aquell dia. Pot semblar estrany, sobretot per que Qalqilia cau molt a prop de Nablus. Ara, no havia visitat la ciutat abans. Sempre havia sentit històries sobre la ciutat dels meus amics internacionals, però mai no havia tingut l’avinentesa de veure-la, sobre tot sota les condicions terribles de l’Intifada. Els checkpoints fan que ens costi molt a nosaltres palestins bellugar-nos d’una ciutat a l’altra, llavors és desconsellable marxar de la ciutat sense una bona raó. Fer cua a un checkpoint o a un roadblock per que un soldat israelià et deixi passar no és agradable. De fet, sovint és una humillació, sobre tot quan s’ha de donar explicacions o inventar històries per satisfer els humors capritxosos dels soldats.

Al costat d’Ariel, la gran colònia a prop del poble de Marda, és terrible veure amb quina facilitat els israelians arrabassen terres de conreu palestines, que els palestins consideren com el seu principal recurs financer.

Vàrem arribar a Qalqilia i començar a voltar per la petita i senzilla ciutat. Podia sentir l’opressió del la ciutat només mirant els carrers i els eslogans a les parets. Al final, vàrem arribar a la banda de la ciutat on es pot veure el famós mur de l’apartheid. Quan ens hi vàrem atansar, em vaig preguntar si de debò era el mur del qual tothom parla, per que no semblava tan gran com a la televisió. De més a prop, vaig sentir una tensió estranya. Hi havia un tanca de filferro i un portell tancat, aleshores vàrem pensar que més valia no apropar-s’hi massa, sobre tot considerant la torre d’observació just davant nostre. Vàrem demanar al xòfer de portar-nos a un altre lloc del mur per que ens hi poguéssim apropar. No costa gens a Qalqilia per que gairebe tota la ciutat queda envoltada pel mur.

El xòfer ens va dir que el mur separa algunes cases palestines de les altres. També va esmentar que alguns pobles queden aillats pel mur, i la gent que hi viu han de passar per portes especial a hores determinades per poder anar a les seves feines, escoles i universitats. Cada cop que passen la porta han d’ensenyar les seves identitats i a vegades està tancada per “raons de seguretat”.

Un cop a l’altra banda de la ciutat, vàrem poder apropar-nos al mur. Quan hi vàrem ser, es va fer cada cop més gran. També hi havia torres d’observació, però no podíem saber si ens podien veure. Aquesta incertesa ens va fer sentir-nos segurs que les torres tenen un efecte sobre com la gent es sent.

Quan vaig arribar al mur, em vaig sentir petita. Jo penso que ens volen fer sentir com uns insectes davant del seu projecte. No és pas per la seva pròpia seguretat, sinó per fer que els palestins se sentin febles i petits davant d’ells.

Hi havia caixes al damunt del mur, sens dubte per il·luminar de nit, però s’hi podia veure tot de coses escrites en àrab, anglès i altres llengües. Els eslogans deien coses com “el Mur Racista”, “enderroquem el mur”, “made in Berlin”, “viva Palestina libera” i unes expressions molt colorades sobre en Sharon. També tot de mapes i de banderes palestines van pintades sobre el mur. Era divertit per que d’alguna manera, le mur de l’apartheid s’ha fet una gran pissara per que els palestins i els simpatitzants internacionals puguin expressar la seva ira i el seu rebuig a la política discriminatòria d’Israel. Israel pot construir tants murs com vulgui, ningú no el pot aturar, però mai no podran tancar la boca d’aquells que somnien de llibertat.

* * * 

Mira Nabulsi és estudiant a Nablus.