El procés de pau israelo-palestí no va entrar en crisi a causa dels radicals d’ambdós bàndols, que siguin grups irregulars o governants, o per la intransigència palestina. Va col·lapsar en primer lloc per la seva natura i per les seves contradiccions: desequilibri, falta de mediació externa imparcial, absència de mecanismes d’execució dels compromisos i de garanties. Per no respondre globalment a les diferents facetes del problema (ocupació, refugiats, apartheid a Israel) i per no aportar una solució justa al problema. Totes les parts implicades (Israel, palestins i comunitat internacional) van optar per negociar un arreglament parcial, obviant dimensions consubstancials del conflicte que en un moment o un altre havien de reaflorar i imposar-se. La segona raó és que al llarg d’aquests anys Israel no va voler assumir el cost de la pau (retirades militars, desmantellament dels assentaments, obertura dels mercats) i va pretendre mantenir els avantatges de l’ocupació.

La crisi va ser la conseqüència de la no correspondència israelià a un compromís històric assumit pels palestins, i que estava ajornat des del 1947. Al Consell Nacional Palestí d’Alger a 1988, quan van acceptar formalment les resolucions del Consell de Seguretat 242 (evacuació israeliana dels territoris ocupats) i 338 (instauració d’una pau justa i durable a Orient Mitjà) la OAP va assumir un compromís històric, pel qual acceptava l’Estat d’Israel (al 78% de la Palestina històrica), obviament a canvi de que Israel assumeixi una retirada total, permeti la creació d’un Estat palestí a Cisjordània i Gaza (el 22% restant del territori) i el retorn dels refugiats. Però no va ser així. Israel va exigir de la OAP un reconèixement sense un gest eqüivalent de la seva part. Israel no ha terminat d’acceptar l’existència d’un Estat palestí sobirà. Per l’estat hebreu, Oslo era un arreglament polític i militar que tenia l’objecte de substituir l’ocupació per un altra forma de control, que convertia a la ANP en el seu instrument mentre es preparava un Estat tutelat, i que exigia "concessions i realisme polític" al desposseit. No es buscava una pau justa sinó crear un protectorat, un bantustán palestí al servei d’Israel. I això era inadmissible per la població palestina.

El fracàs del Procés de pau planteja l’interrogant de si és possible un arreglament consensuat al conflicte i una pau duradora. La possibilitat d'un arreglament polític a un conflicte complexe, prolongat i enconat depen en gran misura de voluntat i de la capacitat de la comunitat internacional a imposar una solució justa, global i d’acord amb el dret internacional, inclús recorrent a misures de força. Fins ara el Procés de pau i la seva crisi il·lustren clarament la incapacitat tant de NNUU com d’EEUU i la UE d’imposar un arreglament, i posen en evidència que la passivitat internacional termina afavorint el fort i l’ocupant.

Pel que fa aconseguir una pau duradora, tot depen de que Israel assumeixi els reptes estratègics de la pau. A Israel, el procés de pau no s’ha entés mai com un nou escenari per cooperar i conviure amb els seus veïns. La pau sempre ha estat associada a la idea, profundament anclada en el discurs laborista, de "separació", per assegurar que Israel continui com a estat "jueu i democràtic". A ningú li escapa que si hi ha convivència hi haurà mestissatge i pèrdua d’especificitat ètnica, i a la llarga suposa donar drets polítics als no jueus. Al cap i la fí, Israel, fins i tot en un escenari de pau, sempre ha volgut conservar el seu exclusivisme ètnic.

No és viable una pau amb separació i exclusivisme ètnic a Israel, per que impideix unes relacions normals amb els veïns i per que aguditza les tensions entre majoria jueva i minoria àrab palestina dins d’Israel. Si vol la pau Israel ha de renunciar a les seves pretensions hegemòniques i trocar la seva identitat colonial per una vocació de cooperació. La pau requereix sens dubte una refundació d’Israel.

***

Isaías Barreñada és politòleg i membre del Comitè de Redacció de Nación Árabe.