*

Equiparar Israel al nazisme

És ben poc probable que els serveis de comunicació de l'ajuntament de Barcelona amaguin intencions antisemites i que hagin volgut denegar als jueus el seu estatut de víctimes del genocidi nazi. És més aviat obvi que no s'atacaven a res que tingui a veure amb l'Holocaust i la Segona Guerra Mondial i que apuntaven cap al conflicte actual i les injustícies infligides als palestins.

Els propagandistes i pedagogs s'expressen sovint mitjançant comparacions i aleshores, des de decades el nazisme ha sigut - i amb bona raó - el símbol del mal absolut.

Gairebé totes les ideologies han sigut equiparades o comparades amb el nazisme pels seus adversaris. Pocs deuen ser els dirigents polítics que hagin escapat ser retratats amb el pentinat o els bigotis de Hitler encara quan no es tracta de les qüestions jueves o palestines com més sovint és el cas.

Fins i tot els polítics sionistes o israelians no tenen escrúpuls per fer servir aquesta mena d'estratagemes, no pas només contra qui es mostra contrari a un estat jueu a Palestina com ho fan sovint sinó també en les seves disputes internes. No era pas David Ben Gurion en persona, el pare de l'estat d'Israel, referint-se de manera rutinària al seu rival Jabotinsky amb el sobrenom “Vladimir Hitler” o afirmant que “Begin sens dubte pertany al tipus hitlerià”? (1)

A vegades hi ha alguna justificació per aquestes comparacions (2). Malauradament prenen més sovint la forma d'insults polítiques vils, exageracions grolleres que demostren que els acusadors no saben per on han de tirar o no poden controlar les seves emocions i fer valer les seves idees amb eficàcia.

Titllar qualsevol adversari de nazi o feixista s'ha fet tan habitual que comporta el risc de banalitzar allò que aquells règims eren o són avui. El periodista Ronan Mullen es mostra d'aquest parer en un article a l' “Irish Examiner” on en cap moment s'esmenta el conflicte a Palestina: “S'evoca massa sovint els nazis per representar el mal. Hi ha qui a l'esquerra americana fins i tot compara George W Bush amb Hitler i que asssimila la política exterior dels EE UU a l'expansionisme desenfrenat del Tercer Reich. Aquests paral·lelimes són injusts i exagerats.

I el seu abús en fa minvar l'efecte. La patologia nazi va ser probablement única, res que s'hi assembli del tot ha ocorregut abans o després. Encara quan siguin justificades, aquestes comparacions poden afeblir el record que tenim dels horrors del Tercer Reich”. (3)

En efecte, allò primer que hem de tenir present quan s'evoca el nazisme és l'extermini industrialitzat. És més assenyat i responsable evitar aquesta mena de comportaments desordenats en el debat polític i l'actuació militant i no referir-se al nazisme, feixisme o ideologies fora de contexte. (4)

Estem concients que no sempre és fàcil. Tots els racismes tenen en comú allò de no considerar totes les “races” o grups humans siguin iguals o que algunes "sobren" i una opressió sempre s'assembla a una altra.

*

Equiparar el judaisme al sionisme

L'acció de Rahola és una protesta emocionalment impactant contra la comparació entre Israel i el nazisme. La ironia és que tot el seu enfocament es fonamenta en una confusió molt més defectuosa que aquella que denúncia amb tanta virulència. Tots fins a cert punt hem de retre comptes per les ideologies que podem triar però en cap cas som responsables pel nostre naixement en una comunitat determinada.

Tal com ho deixem clar a la nostra secció de definicions, discernir entre judaisme i sionisme és un dels primers requisits que s'ha de cumplir per entendre el conflicte a Palestina i actuar en conseqüència.

El judaisme és una religió antiga i la cultura que hi va associada mentre que el sionisme és una ideologia colonial nascuda al segle XIX que afirma que els jueus de tots els països pertanyen a una sola nació jueva i que tenen dret a un estat supremacista a Palestina a costa dels àrabs palestins autòctons. El sionisme és la doctrina oficial i obligatòria de l'estat d'Israel des de 1948.

Atacar o discriminar els jueus per la seva religió, tradicions o origen és una forma de racisme que es coneix tradicionalment com a antisemitisme mentre que discrepar de les misures polítiques israelianes i també rebutjar activament el principi d'un estat jueu supremacista a Palestina no és només un dret protegit per la llibertat d'expressió: el conflicte actual en fa un deure.

La culpa per la confusió freqüent entre judaisme i sionisme correspón en primer lloc als propis sionistes. Sempre han volgut fer creure que la seva ideologia flueix naturalment de la història jueva. Han acaparat els símbols jueus - com l'Estrella de David o el candelabre de set branques anomenat Menorah - i altres fets diferencials del judaisme com els personatges de la Bíblia, la tradició jueva d'excel·lència acadèmica i obviament les víctimes de l'Holocaust (5). Fins ara, l'èxit d'aquest intent ha sigut remarcable. En efecte, és una noció molt extesa que els sionistes són els salvadors dels jueus i que l'estat d'Israel és el seu refugi. Per fi, el món comença a entendre que no per això tenen dret a desposseïr i oprimir els palestins.

És un bon pas endavant però queda molt de camí per recórrer. No només sionisme i judaisme no són el mateix, els interessos dels jueus generalment no coincideixen amb els propòsits dels sionistes encara que es cregui que els segons són els salvadors dels primers. La veritat és que els fets històrics  mostren com han fet causa comuna i han col·laborat activament amb els antisemites des de l'inici per finalment traïr els jueus persecutats i amenaçats per l'extermini.

És clar que podríem recolzar aquestes afirmacions amb uns fets de fort impact emocional a la manera de na Pilar Rahola. Nosaltres no ho farem: semblaria venjatiu i frívol; aquests fets s'han de contemplar dintre del seu contexte històric. És la funció del vincle cap a “el sionisme i els jueus”, capítol 6 de “la Història Amagada del Sionisme” per Ralph Schoenman.

Afegirem que el pitjor crim que es pugui cometre contra les víctimes de l'Holocaust és sens dubte negar que s'hagi produit i en segona posició profanar la seva memòria fent-los servir com a escuts humans a favor d'un estat i una ideologia colonial.

Atacar-se a les causes del conflicte.

Potser que alguns lectors es preguntin si Rahola és una persona ingènua i desorientada o si practica la manipulativa. Abunda la indignació autocomplaent al llarg de la cinquantena de pàgines que constitueix la seva col·lecció d'articles sobre Palestina i el sionisme. Adés i ara s'hi troben observacions judicioses sobre qüestions segundàries, principalment denúncies de la idealització acrítica de la causa palestina que detecta en alguns mitjans de comunicació. Ara bé, en cap moment tracta dels problemes centrals del conflicte. Ni una paraula sobre la cobdícia centenària dels sionistes sobre una terra habitada pels àrabs palestins, ni una paraula sobre la neteja ètnica massiva, ni sobre els refugiats i el dret de retorn que els hi és denegat, ni sobre la despossessió i discriminació continuades.

Nosaltres a Palestina Resisteix no ens cansem mai de repetir sense parar que la comprensió del conflicte requereix:

Pilar Rahola suspen miserablement aquestes tres assignatures. Enlloc de rigor i honestedat intel·lectual, el seu llenguatge és el de l'engany i imposa el xantatge moral als seus lectors into . Confondre sionisme i judaisme no és innocent: prepara el camí per equiparar l'antisionisme a l'antisemitisme. A més, la seva credulitat sense límits i més sovint ridícula cap als mites del sionisme – on de tant en tant el racisme deixa veure la seva cara bruta - no és un substitut gaire satisfactori per un enfocament històric sòlid.

Drets i torts.

L'article de na Rahola clama victòria a través d'una post data. Només un dia després de la seva publicació al diari català Avui, la fotografia en qüestió que associava l'Estrella jueva de David va ser retirada de la web de l'Ajuntament de Barcelona.

L'atac a la campanya de l'Ajuntament de Barcelona va ser hàbil, al seu punt més feble. Passa molt sovint que la gent de bones intencions, indignada per les ignomínies infligides als palestins, no pot o no vol denunciar la veritable natura del conflicte. Llavors, enlloc d'una condemnació política es confina la terreny de la moral i apel·len a les emocions més que no pas a la raó.

Limitar-se a tractar dels efectes humanitaris del conflicte no aporta res en quant a la seva causa i solució. En la majoria dels casos provoca una "comptabilitat macabre" indecent. Cada bàndol fa publicitat dels seus morts – nens si pot ser – com a trofeus i té la tendència de no fer cas o minimitzar les baixes de l'altra banda.

La doctrina jurídica internacional fa una distincció clara entre “ius ad bellum” – el perquè de les guerres i per quins motius recórrer a la força és legítim - i “ius in bello” – els comportaments a la guerra i de quina manera prevenir-ne els excessos. La conclusió és que aquests excessos poden ser comesos no només per l'agressor sinó també per la part que té la raó al seu favor dintre del conflicte.

I tant senyora: tenim aquí una guerra bruta i fastigosa que causa un gran patiment als palestins i als israelians a la vegada. Això és un món real i els nostres sentiments i les nostres emocions compten per molt menys que les nostres actituds i els nostres actes. M'agradaria més una guerra més neta i posats a fer, m'agradaria més encara cap guerra. Això només passarà quan els temes centrals del conflicte es tractin i es resolguin.

Per començar, el títol del seu article “a favor de la pau” és defectuós. És clar que parlar de pau dóna bona conciència a poc cost però és per la justícia que s'ha de treballar per que la pau serà la conseqüència de la justícia. Així doncs Rahola no para de culpar als palestins i en primer lloc Arafat pel fracàs del procés de pau dels anys ‘90 ("la destrucció de la gran esperança d'Oslo"). Estava condemnat al fracàs per les seves contradiccions i per que deixava sense resoldre molts aspectes substancials del conflicte com queda explicat a l' article d'en Isaías Barreñada.

Raonament deficient.

No és pas només que les opinions de na Pilar Rahola siguin deficients per falta de coneixement o comprensió. Entusiasta per repetir tots els mites de la propaganda sionista, arriba a perdre el sentit comú com es pot veure a través dels dos exemples següents:

Neutralitat fingida.

És comprehensible que vulgui semblar moderada i assenyada en diari de gran difusió adreçats al gran públic quan reacciona a articles o accions on es fa quedar Israel malament. Ara bé, la neutralitat i l'equidistància juguen a favor del més fort i no són una prova d'objectivitat sinó d'una mala o distorsionada comprensió del conflicte. A més, no és ni tan sols el que na Pilar Rahola de debò pensa. No pren tantes precaucions quan escriu per ni menys que la revista “Maguen David” de Mèxic, l'Organización Sionista de Uruguay o el seu llibre “A favor d'Israel” i cita personatges tal com Herzl, Weizmann, Ben Gurion, Golda Meir, Begin, Netanyahu que van dedicar la vida al sionisme en detrimens dels drets dels palestins sobre la seva terra.

*

I els palestins?

Així pensa na Pilar Rahola. No considera mai els palestins com un poble amb plenitud de drets sinó com un problema per al projecte sionista: “les roques de Judea, obstacles que s'han de treure en un camí difícil”. com els describia Weizmann. També dóna eco a la reescriptura de la història per fer-la encaixar amb les pretensions sionistes, reinventant els palestins com“un poble que arribà en massa als deserts de Judea precisament perquè també hi arribaren els jueus” i Palestina com “una terra sense poble per un poble sense terra” o "aquell tros de desert que ningú no volia”.

A vegades ens hi perdem: “Sense arrels ancestrals, perduda en el magma de la identitat àrab – el mite irreal mateix del poble palestí va ser inventat com a excusa per a l’ocupació àrab”  (èmfasis afegida). Ens costa creure que digui que els ocupants són els àrabs i li atorgarem el benefici del dubte.

Sigui com sigui, no s'adona que la causa del conflicte és la expoliació del la terra palestina per una potència colonial aliena. Li sembla millor creure que és el rebuig obstinat d'aquest poble d'acceptar la usurpació criminal del seu país i dels seus drets. Ho il·lustra citant tan sovint com pot la racista fanàtica que era Golda Meir:"la pau arribarà quan els palestins estimin els seus fills més del que odien els jueus". Sota una forma més subtil i fraudulenta, és expressar el mateix que Jabotinsky amb la seva metàfora del Mur de Ferro, segons la qual només hi podrà haver pau quan els palestins concedeixin la derrota.

Tampoc ens hem de deixar enganyar pel suport de façana que presta de forma perversa a la seva noció molt particular de la “causa palestina”. "Escric a favor d'Israel, perquè existeix i ha d’existir una esquerra que no faci seguidisme de la propaganda, que abraci causes sense ofegar les causes del veí, que s’estimi Palestina perquè previament entén i s’estima Israel” (èmfasis afegida). Aquí ho tenim: primer el sionisme, els palestins després, o mai.

“No se sirve la causa palestina con la mentira"  és la conclusió d'un dels seus nombrosos articles sobre el tema. En això li donem tota la raó: captenir-se a la veritat és un dels primers compromisos de Palestina Resisteix. A canvi, podem observar que l'apologia del sionisme no es pot estar de la mitologia, de la mentida descarada, del xantatge moral, de la distorsió i de la manipulació. Ha quedat prou palés que la literatura de na Pilar Rahola no és pas una excepció a la regla.

* * * 

* * *

NOTES:

(3) www.irishexaminer.com/pport/web/opinion/Full_Story/did-sgN2EhBnhRXZIsg7IQHSmeYhNE.asp

(5) La nació és una cosa i el nacionalisme n'és una altra. Al contrari del sionisme, hi ha moviments nacionalistes que tendeixen a comportar-se de forma més liberal. En lloc d'acaparar els símbols tradicionals de les seves comunitats, en creen de nous per incarnar els seus projectes polítiques específics. Catalunya té dues banderes i Bretanya té dos himnes. La “senyera” i el “Bro Gozh” (nacionals) representen tots els catalans i bretons de qualsevol orientació política mentre que l' “estelada” i el “Kan Bale” (nacionalistes) simbolitzen només les causes d'alliberament nacional.

(6) Aquesta manca extravagant de seriositat i de coherència es veu confirmada quan a la pròpia pàgina de na Pilar Rahola es reprodueixen textos sobre la seva persona escrits per grups sionistes tan extremistes com la UPJF (Union des Patrons et Professionnels Juifs de France) on se la presenta com a ex parlamentària de "Izquierda Republicana Española" (sic) o del "Partido Socialista Español" (sic), sense que ni tan sols l'interessada afegeixi una nota rectificatòria. Què n'haurien de pensar els seus ex-electors?