Colonització de Palestina

No és possible ara un acord amb els àrabs

El sionisme ha de continuar

Començar un article pel punt més important és una regla excel·lent. Aquesta vegada però, em sembla necessari començar per una introducció que a més és una introducció personal.

Tinc la fama de ser un enemic dels àrabs i que vull veure’ls foragitats de Palestina, etc. No és veritat.

Emocionalment, la meva actitud cap als àrabs és la mateixa que envers totes les altres nacions: indiferència educada. Políticament, la meva actitud ve determinada per dos principis. Abans que res, considero que és totalment impossible foragitar els àrabs de Palestina. Sempre hi haurà dues nacions a Palestina – la qual cosa em va bé – amb la condició que els jueus esdevinguin la majoria. I en segon lloc, soc del grup que en el seu dia va dibuixar el programa d’Helsingfors, el programa de drets nacionals per a totes les nacionalitats que visquin en el mateix estat. Quan vàrem dissenyar aquest programa, pensàvem no només als jueus, sinó també a totes les nacions a tot arreu i es basa en la igualtat de drets.

Estic disposat a prendre jurament que ens lligui a nosaltres i als nostres descendents que no farem mai res en contra del principi d’igualtat de drets i que no intentarem foragitar mai ningú. Em sembla que és un credo bastant pacífic.

Ara bé, que sempre es pugui assolir un objectiu pacífic per mitjans pacífics és tot una altra qüestió. Per que la resposta a aquesta qüestió no depèn de la nostra actitud cap als àrabs, sinó enterament de l’actitud dels àrabs cap a nosaltres i al sionisme.

Ara que hem acabat amb aquesta introducció, podem passar a tractar el tema.

*

UN ACORD VOLUNTARI NO ÉS POSSIBLE

No hi pot haver cap acord voluntari entre nosaltres i els àrabs de Palestina. Ni ara, ni en el futur previsible. I ho dic amb molta convicció, no per que vulgui ofendre els sionistes moderats. No crec que s’ofenguin. Tret dels cecs de naixement, s’han adonat fa temps que és totalment impossible aconseguir el consentiment voluntari dels àrabs de Palestina per a convertir “Palestina” d’un país àrab en un país amb majoria jueva.

Els meus lectors tenen una idea general de la història de la colonització en altres països. Suggereixo que considerin tots els precedents que coneguin i que vegin si es dóna un sol cas d’una colonització que s’hagi dut a terme amb el consentiment de la població nativa. No s’ha produït mai aquest cas.

Les poblacions natives, civilitzades o incivilitzades, sempre han resistit amb tossudesa contra els colons, independentment de si eren civilitzades o salvatges.

I no hi feia res si els colons es portaven decentment o no. Els companys de Cortés i Pizarro o (com alguns ens recordaran) els nostres propis avantpassats sota Joshua Ben Nun, es van comportar com bergants; però els Pares Peregrins, els primers pioners reals d’Amèrica eren gent de la més alta moralitat i no volien perjudicar ningú, encara menys els pells-rojos i creien honestament que hi havia lloc a les praderes a la vegada per a les cares pàl·lides i els pells-rojos. Malgrat això, la població nativa va lluitar amb la mateixa ferocitat contra els bons colons que contra els dolents.

Cada població nativa, civilitzada o no, considera la seva terra com la seva llar nacional, de la qual és l’únic mestre i sempre vol conservar aquesta condició de mestre; rebutjarà no només altres mestres sinó fins i tot nous partenaris o col·laboradors.

*

ELS ÀRABS NO SÓN RUCS

També és el cas dels àrabs. Els nostres pacifistes intenten persuadir-nos que els àrabs o bé són uns rucs que podem enganyar dissimulant els nostres objectius reals, o que són corruptes i que els podem comprar la seva reivindicació de propietat sobre Palestina, a canvi d’avantatges culturals i econòmics. Rebutjo aquesta concepció dels àrabs de Palestina. Culturalment estan uns cinc-cents anys darrera nostre, no tenen ni la nostra endurància, ni la nostra determinació, però són tan bons psicòlegs com nosaltres, els seus esperits estan tan aguts com els nostres per segles de debats súbtils de paraules. Els hi podem dir tot el que volem sobre la innocència dels nostres propòsits, barrejant-los amb aigua i endolcint-los amb paraules meloses per fer-los més fàcils de pair, però saben el que volem igual que nosaltres sabem el que no volen. Com a mínim, senten el mateix amor gelós per Palestina que els azteques antics sentien per al Mèxic antic o que els sioux cap a les seves praderes onduloses.

Imaginar, com ho fan els nostres arabòfils, que consentiran voluntàriament a la realització del sionisme per les conveniències que els colons jueus aporten amb ells, és una noció pueril, que en el fons conté una mena de menystenyiment cap al poble àrab i vol dir que menyspreen la raça àrab, que consideren com un populatxo corrupte per comprar i vendre i que estan disposats a cedir la seva pàtria per un bon sistema ferroviari.

*

TOTS ELS NADIUS RESISTEIXEN ALS COLONS

No hi ha cap justificació per aquesta creença. Es pot donar casos on alguns àrabs es deixin subornar. Però no vol pas dir que el poble àrab de Palestina en el seu conjunt vendrà aquest patriotisme fervent que guarden amb tanta gelosia i que ni tan sols els papuans vendran mai. Totes les poblacions natives del món resisteixen contra els colons mentre existeixi l’esperança més minsa de desfer-se del perill de ser colonitzat.

És el que fan els àrabs de Palestina i ho seguiran fent mentre els hi quedi una sola espurna d’esperança de poder impedir la transformació de “Palestina” en la “Terra d’Israel”.

*

COMPREHENSIÓ ÀRAB

Alguns de nosaltres ens han volgut fer creure que tot l’enrenou es deu a un malentès – que els àrabs no ens entenen i que és aquí la única raó per la qual ens resisteixen; n’hi hauria prou amb convèncer-los de la moderació de les nostres intencions per que de seguida ens allarguessin la mà en senyal d’amistat.

Aquesta creença no té fonament i s’ha desmuntat moltes vegades. Només recordaré un exemple entre tants. Fa pocs anys, quan el desaparegut Sr Sokolow estava de visita a Palestina com ho feia sovint, va tractar aquesta qüestió del “malentès” en una reunió. Va demostrar amb lucidesa i de forma convincent que els àrabs s’equivoquen de cap a peus si pensen que tenim alguna intenció de desposseir-los o de fer-los fora del país o que els volem oprimir. Ni tan sols demanem que un govern jueu obtingui el Mandat de la Societat de Nacions.

Un dels diaris àrabs, “El Carmel”, va respondre aleshores, en un editorial afirmava el següent:

NO HI HA “MALENTÈS”

El director d’aquest diari àrab de fet volia admetre que Palestina té una molt gran capacitat d’absorció, o sigui que hi ha lloc per a molts jueus al país sense desplaçar un sol àrab. Hi ha només una cosa que els sionistes volen, i és aquesta cosa que els àrabs no volen, per que així és com els jueus passarien a ser la majoria, i llavors un govern jueu seguiria automàticament, i el futur de la minoria àrab dependria de la bona voluntat dels jueus; i no és bo ser la minoria, com els jueus mateixos no es cansen d’observar. Llavors no hi ha cap “malentès”.

Els sionistes només volen una cosa: immigració jueva; i és aquesta immigració jueva que els àrabs no volen.

La declaració de la posició del director de diari àrab és tan lògica, tan òbvia i tan irrefutable que cadascú l’hauria de saber de memòria, i hauria de ser la base de tots els debats futurs sobre la qüestió àrab. No importa la fraseologia que fem servir a l’hora d’explicar els nostres objectius de colonització, si és la d’Herzl o de Sir Herbert Samuel.

La colonització té la serva pròpia explicació, la única explicació possible, inalterable i tan clar com el dia per a tots els jueus ordinaris i tots els àrabs ordinaris.

La colonització només pot tenir un objectiu i els àrabs de Palestina no poden acceptar aquest objectiu. Això és la natura de les coses, i en aquest aspecte no és pot canviar la natura.

*

EL MUR DE FERRO

No podem oferir cap compensació adequada als àrabs de palestins per Palestina. I llavors, és força improbable arribar a un acord voluntari. Llavors tots aquells que consideren que un acord així és una condició sine qua non per els sionisme haurien de dir que no i renunciar al sionisme.

La colonització sionista o bé s’ha d’aturar, o bé ha de continuar sense tenir en compte la població nativa. La qual cosa vol dir que només pot continuar i desenvolupar-se sota la protecció d’un poder que sigui independent de la població nativa – darrera un mur de ferro que la població nativa no pugui trencar.

Aquesta és la nostra política àrab; no pas el que hauria de ser, però el que de debò és, tan si ho admetem com si no. Quina falta fa llavors la Declaració Balfour? O el Mandat? El seu valor per a nosaltres és que un poder extern ha emprés de crear al país condicions d’administració i seguretat tal que si la població nativa volgués impedir la nostra feina, ho trobarà impossible.

I tots nosaltres, sense cap excepció, exigim dia rere dia que aquest poder extern dugui a terme aquesta tasca amb vigor i determinació.

En aquest no hi ha diferència entre els nostres “militaristes” i els nostres “vegetarians”. Tret del fet que els primers s’estimen més que el mur de ferro sigui constituït de soldats jueus i que els altres estan contents que siguin britànics.

Tots demanem que hi hagi un mur de ferro. Ara bé, no parem de malmetre la nostra causa, parlant d’un “acord” que val a dir al govern mandatari que allò important no és el mur de ferro sinó els debats. Aquesta mena de retòrica buida és perillosa. I és per això que és no només un plaer sinó deure discreditar-la i demostrar que és a la vegada fantàstica i deshonesta.

*

EL SIONISME ÉS MORAL I JUST

Dues observacions breus:

En primer lloc, si algú opina que aquest punt de vista és immoral, jo responc que no és veritat: o bé el sionisme és moral i just, o és immoral i injust. Però és una qüestió que hauríem d’haver respost abans de fer-nos sionistes. De fet, ja hem resolt aquesta qüestió i per l’afirmativa.

Considerem que el sionisme és moral i just. I adés que és moral i just, s’ha de fer justícia, independentment de si Joseph, Simon, Ivan o Achmet hi estan d’acord o no.

No hi ha cap altra moralitat.

*

ACORD FINAL

En segon lloc, això no vol pas dir que no hi pugui haver cap acord amb els àrabs de Palestina. El que no és possible és un acord voluntari. Mentre els àrabs pensin que tenen l’esperança més mínima de desfer-se de nosaltres, es negaran a abandonar aquesta esperança a canvi de bones paraules o per pa i mantega, per que no són una xusma, sinó un poble viu. I quan un poble viu cedeix en temes de caràcter tan vital, és només per que no queda cap esperança de desfer-se de nosaltres, per que no poden esquerdar el mur de ferro. Fins llavors no deixaran els seus dirigents extremistes que duen el lema “mai!” i el lideratge passarà als grups moderats, que se’ns aproparà amb una proposta que tots hauríem d’acceptar amb concessions mútues. Llavors ens podem esperar que debatin amb honradesa de qüestions pràctiques com una garantia contra l’expulsió dels àrabs o igualtat de drets per als ciutadans àrabs o la integritat nacional àrab.

I quan això passi, estic convençut que nosaltres els jueus ens trobarem disposats a donar-ls-hi garanties satisfactòries, per tal que els dos pobles puguin viure junts en pau, com a bons veïns.

Però la única manera d’arribar a aquest acord és el mur de ferro, és a dir un poder fort a Palestina que pugui resistir a qualsevol pressió per part dels àrabs. Dit d’una altra manera, la única manera d’arribar a un acord en el futur és abandonar qualsevol idea de buscar un acord ara per ara.

* * *

Comentaris de "Palestina Resisteix":

Vladimir Jabotinsky (1880-1940) nascut a Rússia, era un periodista, traductor i escriptor que va dedicar la seva vida a l'èxit del sionisme.

L'assaig que precedeix es considera generalment com la seva obra mestra on demostra tenir les idees clares i dir les coses pel seu nom. La seva relevància actual en fa un text de lectura obligatòria per qui vulgui entendre de que va el conflicte. Abarca les nocions que els àrabs palestins no consentiran mai a la colonització sionista de la seva terra natal i que aquesta els hi ha de ser imposat per la violència i la força armada que es representa a través de la metàfora del Mur de Ferro.

Jabotinsky també era un home que feia seguir les seves paraules amb actes i ben aviat va emprendre de recollir un recolzament armat per a l'empresa sionista a través d'al·liances amb el pogromista rus Petliura, amb l'Imperi Britànic i l'Itàlia feixista. Als anys 20, va fundar la milícia Haganah que després seria el ferro de llança de la conquesta militar de Palestina i la base del futur exèrcit israelià.

Encara que a vegades es presenti el “Mur de Ferro”  sota la seva edició 1937 al “Jewish Herald”, s'ha de remarcar que es va publicar per primer cop a la revista de llengua russa Rassnyet l'any 1923.

Això era quan el centre de gravetat del sionisme es va traslladar d'Europa cap a Palestina i aquest moviment va emprendre la seva mutació cap a la política real. Fins llavors no havien pensat gaire als habitants del país que reivindicaven com a seus ni que es faria d'ells. Ara bé quan Jabotinsky escrivia aquest pamflet encara creien que es podria assolir una majoria demogràfica jueva a través de la immigració només sense haver de recórrer a la neteja ètnica. Això explica la seva promesa que no expulsarien mai ningú, que a vegades s'esmenta per demostrar la pretesa natura pacífica del projecte sionista. Ara bé al finals dels anys 30, les coses havien canviat i s'adonaven que la deportació massiva era la única alternativa tal com el mateix Jabotinsky escrivia a una de les seves últimes obres “The Jewish War Front” que l'opressió dels jueus a Europa donava al sionisme "una gran autoritat moral … per contemplar amb calma l'èxode dels àrabs”.

Inevitablement el “Mur de Ferro” no deixa d'expressar que l'acompliment del sionisme té precedència sobre els drets dels autòctons àrabs palestins.

Jabotinsky era el dirigent de l'ala revisionista del moviment sionista del qual el Likud actual es considera com a hereu en oposició al laborisme. Seria equivocat però creure que la política del "Mur de Ferro" només sigui pròpia del Likud "falcó". Tots els sionistes - de la tendència que sigui - consideren que aquesta ideologia s'ha d'imposar als palestins. Com ho diu en Jabotinsky al “Mur de Ferro”: “és la nostra política àrab ; no pas el que hauria de ser,sinó el que debò és, tant si ho admetem o no”.