Els errors més comuns que fan els israelians són els següents:

A tota la relativament breu història del nacionalisme jueu, molts jueus han pogut trobar defectes a la filosofia sionista. Bona part d’aquests s’han despenjat del sionisme. Des de la declaració de l’estat d’Israel, molts jueus han deixat aquell estat i no pocs jueus arreu del món s’han unit al moviment d’alliberament palestí. A canvi, els israelians encara no s’adonen que les deu creences que acabem d’esmentar són errors greu i de fet fatals.

Hom podria qüestionar que són els sionistes en particular més que no pas tots els israelians que cometen aquells errors. Com a resposta, s’ha de dir que els israelians són sionistes encara que no sapiguin gaire cosa sobre el que és el sionisme. La gran part d’aquells ha nascut en una realitat colonialista i racista. Se’ls educa a sostenir el sionisme, més que posar-lo en dubte. Aquesta acceptació cega d’una de les visions més radicalment xovinistes al món fa que els israelians no puguin ser candidats per qualsevol mena de negociació pacífica.

ELS ERRORS EN DETALL

1) No entendre que no hi ha cap diferència substancial entre Tel Aviv i un assentament jueu a Cisjordània.

La gran part del poble israelià considera els assentaments jueus als "Territoris Ocupats" i els colons com un obstacle per la pau. Els israelians en general i l’anomenada "esquerra sionista" en particular, des del seu univers auto-referencial, són plenament convençuts que una retirada de les forces d'ocupació israelianes a les línies anteriors al 1967 garantirà la seva pau. La única explicació lògica d’aquest malentés molt extés té a veure amb el fet que només va ser després del 1967 que els israelians es van tornar a trobar cara a cara amb els palestins que havien estat netejat ètnicament al 1948 (i que, "a l'improvís", es van retrobar dintre dels nous territoris ocupats).

Els israelians volen creure que no existeix el que ells no veuen. Encara avui es neguen a acceptar que la "causa palestina" es basi sobre la reividincació legítima de tornar a la seva pròpia terra.

La setmana passada, el ministre de l'Autoritat Palestina Nabil Shaath va fer la declaració següent sobre el "dret al retorn":

"El full de ruta patrocinat per EE UU per la pau a l’Orient Mitjà garanteix als refugiats palestins el dret de tornar a les seves cases a Israel i a les seves terres conquistades durant la guerra del 1967" (haaretz.com, 16.8.03).

Repassem alguns comentaris fets pels personatges més destacats de la política israeliana:

"[Als refugiats] mai no es permetrà tornar a Israel" (Portaveu del govern israelià, Avi Pazner, haaretz.com, 17.8.03)

"Qualsevol progrés al full de ruta haurà de ser supeditat a la renúncia de part dels palestins de tornar a les seves terres a Israel" (Ministre de la Sanitat, Dan Naveh, haaretz.com, 17.8.03)

"[els palestins] es refereixen de nou a un objectiu que no conseguiran mai" (Shimon Peres, haaretz.com, 17.8.03)

"Tots els partits polítics israelians estan units contra el dret dels palestins de tornar a Israel" (parlamentari laborista Matan Vilnai, haaretz.com, 17.8.03)

"Israel i l'Autoritat Palestina tenen en comú l’interès de trobar solucions al problema dels refugiats dintre de les fronteres d’un estat palestí, i no pas dins d’Israel" (parlamentari de Meretz Ran Cohen, haaretz.com, 17.8.03).

Com ho podem notar, els polítics israelians encara no entenen de que va la causa palestina. Encara esperen que els palestins renunciin als seus drets legítims. A la pràctica, esperen que els palestins oblidin que són palestins. Ja poden anar esperant: els palestins no ho faran mai. No deixaran mai de resistir contra el colonialisme sionista. Segurament no pas ara, quan la seva veu comença a fer-se sentir al món. Cada palestí sap que el sionisme preten transformar tota Palestina en un estat només per als jueus. En aquest sentit, Tel Aviv, parcialment situada sobre terra confiscada als palestins (Yafo, Abu Kebir, Sheikh Munis, et...) i Elon More, un assentament a Cisjordània, són el mateix: colònies jueves a terres palestines.

2) Creure que la creació d’Israel sigui un resultat de l'Holocaust.

Per començar, algunes citacions aclaridores:

"Un jueu crescut entre els alemanys, podrà assumir-ne els costums, la llengua. Podrà impregnar-se totalment del fluid alemany, però el nucli de la seva estructura espiritual romandrà per sempre jueu, perque el seu cos, la seva sang, el seu tipus físic són jueus" (Vladimir Jabotinsky, "A Letter on Autonomy", 1904. Jabotinsky és el mestre ideològic de la dreta sionista).

"Jo també com Hitler, crec en el poder de l'idea de la sang" (Chaim Nachman Bialik, The Present Hour, 1934. Bialik és el poeta nacional oficial israelià).

"Si hagués estat jueu, hauria sigut un sionista fanàtic" (Adolf Eichmann, 1955, publicat al Life Magazine al 1960. Eichmann, l'oficial de les SS encarregat de la solució del "problema jueu", va fer aquesta declaració durant la seva visita a Palestina l’any 1937).

Al cap dels anys, el poble israelià ha adoptat una visió pintoresca de la narrativa històrica sionista. D’alguna manera, han decidit que la seva aventura colonial militant i nacionalista hagi estat, en realitat, un "moviment pacifista post-Shoah". Al primer període després de la creació d’Israel, aquesta noció manipuladora va ser molt eficaç per assegurar-se el recolzament occidental, probablement a causa del sentiment de culpa entre els pobles occidentals. Des de la guerra del Liban del 1982, l'opinió occidental ha canviat. Cada cop hi ha més gent que enten que les "últimes víctimes de Hitler" són els palestins. Mentre que el món va obrint els ulls sobre les incessants crims inhumans comesos per Israel, els israelians encara creuen en la seva imatge auto-fabricada.

Els israelians estan convençuts que l’estat jueu va ser creat després de l'holocaust per assegurar un refugi segur als jueus en cas d’un nou desastre. Aquesta misconcepció és la conseqüència directa de la lectura errònia d’uns fets històrics crucials. Israel és fruit del sionisme i l'ideologia sionista era ja molt elaborada abans que nasqués Hitler.

A més, hi ha bones raons per creure que Hitler va elaborar alguns dels seus arguments anti-semites després d’haver llegit els primers textos del sionisme. Segons Ber Borochov, va poder llegir fins a qui punt els jueus eren socialment anormals ("L’estructura socio-econòmica del poble jueu difereix radicalment de la d’altres nacions. La nostra és una estructura anòmala, anormal" (Ber Borochov, 1897, publicat per Moshe Cohen (ed.), Nationalism and the Class Struggle: A Marxian Approach to the Jewish problem, 1937). Segons Jabotinsky va poder aprendre com la qüestió de la puresa de la sang n’era de crucial. Les citacions esmentades més amunt suggereixen que el nazisme i el sionisme són molt similars en el seu esperit: ambdós són moviments nacionalistes inspirats pel concepte de la puresa racial. Sigui com sigui, una cosa és segura: el sionisme és anterior al nazisme.

Per altra banda, si decidim seguir l’auto-engany israelià que considera Israel com el resultat de l’Holocaust, ens hem d’interessar pel fet que els sionistes s’han mostrat sempre més que entusiastes per l'anti-semitisme. Als ulls dels sionistes, és l'anti-semitisme que empenyerà els jueus cap a la seva “pàtria”. Així, els sionistes es van adonar des del bon principi que l’Alemània nazi oferia una gran oportunitat al sionisme. Mentre que abans de la guerra, les organitzacions sionistes van col·laborar amb els nazis transferint riqueses de jueus alemanys a Palestina, durant la guerra, quan la mida del desastre ja havia sortit a la llum, els sionistes d’arreu del món no van fer gairebé res per socórrer els seus germans a Europa.

Aquí hem d’esmentar un incident en particular. Cap al final de la Segona Guerra Mundial, Adolf Eichmann (actuant en nom d’Heinrich Himmler) va oferir a Rezso Kasztner, un dirigent sionista hongarès, la llibertat per un milló de jueus a canvi de 10.000 camions. Cosa bastant sorprenent, les organitzacions sionistes no van fer cas d’aquesta oferta per que aleshores ja s’havien adonat que l’aniquilació dels jueus d’Europa ajudaria a conseguir suport entre les nacions pel futur establiment de l’estat jueu. Segons sembla, l’oferta nazi es va reduir a un sol tren i uns quants 600 jueus hongaresos sionistes convençuts. Quedava clar que als sionistes no els interesaba salvar jueus, assimilats o ortodoxos.

Es trist d’admetre, però tàcticament com a mínim, els sionistes van veure just: la liquidació dels jueus europeus va generar de debò un gran suport per la seva causa, que acabaria conduint a la creació de l’estat d'Israel. Ara, si adoptem aquest punt de vista com a vàlid, hem de considerar els dirigents sionistes com a parcialment responsable de l’exterminació dels jueus d’Europa.

3) Considerar-se un poble innocent, víctima del conflicte israelo-palestí.

Costa de creure, però els israelians es consideren totalment innocents. Fins i tot aquells israelians responsables de la neteja ètnica del poble palestí i aquells que el terroritzen des de fa decades (com Peres i Sharon) tenen la chutzpah de considerar-se víctimes. Fins i tot el fet indeniable que des de fa més de mig segle el poble israelià vota elements que neguen qualsevol dret al poble palestí no ha dut mai els esperits sionistes a una reflexió més escèptica. Per exemple, no hi ha cap entitat política jueva al parlament israelià que reconegui el dret palestí al retorn.

Considerant el fet que el judaisme mondial dirigit pel govern israelià és molt eficaç a l’hora de formular reclamacions en torn als interessos jueus anteriors a la Segona Guerra Mondial (que afecten comptes bancari o proprietats que pertanyien a jueus a l’Europa oriental), és ben aviat estrany que els israelians aconsegueixin amb tant d’èxit a ignorar drets molts similars dels palestins. Com pot ser que uns jueus tan insistents sobre les injustícies bancàries de Suïssa siguin completament sords i cecs pel que fa al seu incessant robatori de la terra, dels bens i de la dignitat palestins? Tinc dues possibles respostes per suggerir:

a) els israelians i els sionistes no es preocupen sincerament per les injustícies que va patir el seu poble en el passat; els motiven senzillament per la cobdícia, l’entusiasme polític o les dues coses.

b) els israelians i els sionistes són criatures insòlites, que no obeeixen a cap model reconegut d’empatia humana. Llavors no podem esperar que sentin compassió o culpa pels seus crims contra el poble palestí.

Molts saben que milers de joves israelians van cada any a Polònia per visitar vàries atraccions turístiques dedicades a la "Shoah". Aquests viatges són patrocinats pel govern israelià i per molts altres organitzacions jueves. Es podria esperar que, un cop entrats a l'exèrcit israelià, aquells joves apliquin la lliçó moral i sentin alguna compassió genuina cap als seus veïns palestins. Malauradament, encara sembli que hagin après una lliçó, resulta que és una dolenta: un cop als territoris ocupats, es comporten com la Wehrmacht. No és per estranyar-se que Israel inverteixi tants diners en aquests "viatges educatius".

4) Creure que viuen en democràcia, la qual cosa legitimaria totes les atrocitats.

Malgrat el fet que a més de meitat de la població que viu dintre de les fronteres israelianes se li negui el dret a vot, els israelians es consideren un poble democràtic. A més, pel sol fet de tenir la "llibertat" d’elecció política, els israelians (igual que molts americans) creuen que tenen un mandat per decidir el destí d’altres pobles. Els israelians estan segurs que els seus actes criminals són plenament legítims només perque són "la única democràcia de l’Orient Mitjà". Això es pot explicar referint-se a l'interpretació israeliana del concepte jueu de "ser elegits". Mentre que el judaisme ortòdox considera que "esser elegits" és un càrrec ètic i espiritual, els israelians la consideren com una mena de dò còsmic: una condició determinada al naixement i que els fa "super-humans". En molt poc temps, els israelians han desenvolupat un sistema de "democràcia per als electes", que els hi permet a ells, el poble electe, imposar la seva visió del món a aquells que (ara per ara) són massa febles per reaccionar.

Es important subratllar que no només Israel manté aquest tipus de "democràcia de poble electe”. La democràcia americana segueix de molt a prop la mateixa línia de pensament. Des de la Segona Guerra Mondial, els americans han decidit per la resta del món com aquest últim hauria de contribuir al suport de la riquesa americana. No és doncs gens estrany que aquests dues "democràcies del poble electe" siguin tan entusiastes l'una de l'altra.

5) Estar convençuts de viure en una societat oberta, que gaudeix de diversitat política i ideològica.

"El problema de l’esquerra [israeliana] és que pensa que estar per la pau consisteixi a cantar una cançó. Jo dic que si voleu cantar una cançó, feu-vos cantants". (Shimon Peres, The Independent, 4/8/2003).

Els israelians tendeixen a creure que viuen en una societat políticament plural, amb un verdader debat dreta/esquerra. Tradicionalment, l’esquerra s’identifica amb la lluita per l'igualtat social i legal, mentre que la dreta política es considera com l’àmbit dels més forts. Encara que sembli estrany, aquesta distincció a Israel no val. El sionisme rau en ser jueu i conservador. Els palestins (i els treballadors estrangers a bon preu) no compten. L’esquerra israeliana de fet no pensa a la seva igualitat i la dreta ni tan sols vol sentir parlar d’ells. A la pràctica, tan la dreta com l’esquerra, han adoptat la filosofia dretana del "Mur de ferro" de Jabotinsky, la qual preten construir un poder que "la població nativa no podrà esberlar mai". (Vladimir Jabotinsky, "The Iron Wall", 1923).

Crec que la raó per la qual els israelians no arriben a veure la mancança d’un veritable debat entre dreta i esquerra a la seva societat és perque no arriben a fer la diferència entre debat ideològic i polític. Encara que a la pràctica no hi hagi diferència ideològica entre el Likud i el Partit Laborista, els israelians consideren la seva lluita política com un debat ideològic. A canvi, a Gran Bretanya la major part de la població ara enten que Tony Blair és un dirigent conservador disfressat de laborista. Els britànics són molt més avançats que els israelians a l’hora d’entendre el contexte ideològic del seu joc polític. A Israel, poquíssima gent enten que les diferències entre Sharon i Peres són només marginals. Com si no n’hi hagués prou, fins i tot les organitzacions lligades a l’esquerra israeliana, com Peace Now, Dones de Negre i Gush Shalom - que lluiten amb valor pels drets palestins – donen suport a la solució inviable dels "dos estats". Examinar de forma categòrica aquests moviments de l’ "esquerra israeliana" desvela el fet devastador que la seva agenda política no és gens allunyada ideològicament de la de Sharon. Es trist d’admetre, però de fet no existeix una "esquerra israeliana".

6) Creure que hagin deixat els ghettos enrera.

Les aspiracions nacionalistes jueves van començar a aparèixer a finals del segle dinou, després de l’emancipació dels jueus europeus. Els ideòlegs sionistes van seguir l’ona creixent de nacionalisme europeu. Els primers sionistes consideraven la possibilitat de l'assimilació com una greu amenaça a l'existença jueva. Molts d’aquests pensadors també pensaven que el poble jueu patia un mal funcionament social sever, des del moment que les seves ocupacions tradicionals eren no-productives. L'hipotesi sionista, aleshores, va ser que aquesta mena de condició social malsana era el resultat d’haver viscut massa temps en ghettos a l’estranger. El sionisme va ser considerat un remei per moltes diverses "malàlties jueves tradicionals". Pretenia construir un nou jueu: un home civilitzat, secular i productiu, que visqui i cultiva la seva terra i comunica en la seva llengua (l'hebreu); és a dir el contrari del tipus del ghetto de l'Europa oriental.

Aquest experiment ha tingut una vida molt breu. A la pràctica, aquell "home nou" no s’ha creat mai. El sionisme no ha sigut mai un moviment secular. Mentre que els secularisme és una filosofia alternativa a la religió, quan es tracta de sionisme, podem veure que aquest es limita a rebutjar alguns rituals jueus només per adoptar-ne de nous. Des del bon començament, el sionisme va adoptar molts símbols jueus heroïcs, místics i bíblics, més sovint suicidaris (la història de Massada - una història de suicidi en massa - o aquella de Samsó, el primer kamikaze de la història, són exemples típics).

A més, la decisió de fer ressurgir un estat jueu a Palestina es refereix directament a la "promesa" bíblica. Encara que pogués semblar al principi que s’estigués dunt un verdader esforç d’establir una civilització hebraïca, qualsevol visitant avui es pot adonar la major part dels aspectes culturals jueus s’estan esvaint de cultura israeliana que s’està esfondrant. Fins i tot l’hebreu perd terreny cada dia.

Va sense dir que, poc després de la seva arribada, els sionistes van descobrir que més valia fer servir la mà d’obra palestina que cremar-se als camps oberts del Mediterrani. En retrospectiva, costa trobar un tret de la cultura hebraica que hagi renascut mentre que alguns costums bàrbars s’han desenvolupat inevitablement durant les llargues dècades d’opressió sàdica. A la vista de l’ampla i impressionant contribució dels jueus a la cultura mondial, n’ha sortit ben poc de l’estat jueu. No és gaire sorprenent. Com se sap, la contribució cultural que va sortir dels ghettos jueu va ser ben minsa. Quan pensem a gran pensadors i artistes jueus, ens trobem que tots van ser jueus emancipats, que han preferit l'assimilació al sionisme i a l'ortodòxia. El remarcable Mur de Sharon existeix per explicar per que Israel no ha sigut mai culturalment productiva. A la pràctica, els sionistes no han deixat mai el ghetto: senzillament l’han transferit de l'Europa oriental a Palestina. El concepte de segregació és probablement inherent al sionisme.

7) Estar convençuts que el concepte d’ "estat jueu" sigui legítim.

Aquest error és conseqüència d'interpretar malament el canvi cultural del segle vint. Quan va nèixer el sionisme, era una filosofia ideològica més que legítima. Era part del moviment nacionalista europeu del segle dinou i es va desenvolupar en un període en el qual l'odi cap a l'Altre era més que comú en el discurs intel·lectual i polític europeu. Els sionistes revisionistes dirigits per Jabotinsky elogiaven obertament el feixisme italià i consideraven Mussolini com a mestre ideològic. A més, Jabotinsky va adoptar la idea de la puresa racial molt abans que Hitler l’esmentés. Aleshores, el sionisme no era la única ideologia que apuntés cap a la creació d’un estat nacionalista basat sobre la puresa racial. Ara bé, després de la Segona Guerra Mondial i la caiguda del nazisme, les coses van canviar. La idea d’un estat basat sobre la puresa racial ja no era legítima. Fins i tot, la nova forma americana de feixisme és multiracial. De fet, Israel és l’un exemple que queda d’estat nacionalista basat sobre la puresa racial. L’estat jueu ja no és un concepte legítim.

8) Pensar que Israel sigui un rifugi per a tot el  poble jueu i la miglior resposta a l'anti-semitisme.

Recentement, la ministra per la Immigració Tzipi Livni ha revelat que la immigració jueva cap a Israel està totalment aturada. Dit d’una altra manera, ha admés que Israel no és el lloc per viure més atractiu per als jueus. No fa gaire, vaig assistir a un acte amb un portaveu palestí aquí al Regne Unit. Li van preguntar si podia justificar els atacs suicides contra els civils israelians. Deixant a banda els aspectes morals ultra-complicats d’aquesta pregunta molt sovint plantejada, el portaveu es va limitar als aspectes pragmàtics de les diverses formes de la lluita palestina. La seva argumentació va ser molt senzilla: "Si Israel és l’estat del poble jueu, aleshores el terror palestí hauria de fer-ne un lloc no atractiu per viure-hi". No hi ha dubte que els atacs suicides estan guanyant la partida a l'aventura sionista. Però el fracàs del sionisme és molt més dramàtic. No només Israel no ha posat fí a l'antisemitisme, però els crims devastadors comesos a diari per Israel “en nom del poble jueu” fa de l’antisemitisme una ideologia legítima. No hi ha dubte que el proper desastre jueu serà una reacció al sionisme. (Un altre cop és important notar que el sionisme és concientment entusiaste respecte a l’anti-semitisme. Tenim aquí davant un cercle viciós que els sionistes han començat. Israel comet crims inhumans per fomentar actes antisemites que se suposa que al seu torn empenyarà els jueus a adonar-se que la causa sionista sigui la sola i única solució al "problema jueu").

9) Considerar-se humanistes.

No, no és una broma. Malgrat els patiments que inflingeixen als seus veïns, els israelians es consideren humanistes. Sembla a més que aquesta imatge sigui molt important per ells. Trobareu èquips de rescat i personal sanitari d’emergència israelians a cada lloc del món on es produeixi una catàstrofe. Per alguna raó, però, no trobareu mai aquests cavallers humanistes a Gaza o Jenin.

Suposo que aquesta disfressa humanitària té a veure amb l'herència universal marxista que en part van adoptar els primers sionistes "d’esquerra". Dit això, hem de recordar que res a la filosofia sionista s’assembla a un codi moral universal de comportament.

El sionisme només s’interessa pels jueus. Es va inventar per uns jueus i només es pot aplicar als jueus. La crida a l’unió dels proletaris de tot el món que durant uns anys es va veure a alguns diaris sionistes "d’esquerra" era només fum amb poca cosa al darrera. A més, els partits d’esquerra que cridaven al cosmopolitisme internacional eren de fet molt actius en robar els palestins nadius. La gran majoria dels kibbutzim israelians es troben a terres confiscades als palestins. El robatori de terres palestines rau al centre mateix de les doctrines sionistes.

Jo crec que la denegació dels drets humans més bàsics per part dels israelians es pot explicar per la percepció que són una raça electa que s’han creat ells mateixos.

Perquè Palestina hauria de pertànyer als jueus que se’n van allunyar fa dos mil·lennis i no pas als palestins que hi viuen des de l'inici dels temps? Com es pot ser humanistes i "elegits" al mateix temps? Potser perquè en el món dominat pels americano-sionistes, ets pots considerar com a tal si tens a la teva disposició prou caps nuclears per a mantenir la teva imatge?

10) Estar segurs que Israel sigui immortal.

De fet Israel ja és una entitat política quasi morta. Està passant per un procés ràpid de desintegració entre diversos sectors aillats, els quals no comparteixen un objectiu comú. Tard o d’hora, els sectors actualment marginats entendran que tenen més en comú amb el poble palestí que no pas amb els zelots sionistes. Els sionistes suposadament d’"esquerra" s’adonaran que tenen més en comú amb en Nabil Sha'ath i Saib Erekat que amb cap membre del Likud. Els jueus ortodoxos s’adonaran que tenen molt més en comú amb el fonamentalisme musulmà que amb l’anomenat "front liberal secular" israelià. Els nous immigrats russos ni han intentat integrar-se a la societat jueva que veuen amb menyspreu. Els jueus etiòps, a qui ni se’ls deixa donar sang i l'abundant mà d’obra barata oprimida s’adonaran aviat que la supremàcia sionista és el seu pitjor enèmic. El sionisme té els dies comptats. No farà falta cap guerra. Es dissoldrà "en pau". Dintre dels murs dels nous ghettos que s’han imposat a ells mateixos, no tenen cap altra opció.

Quina conclusió?

Sembla que qualsevol forma de comunicació amb els israelians sigui ben bé impossible si no es decideix comulgar amb el seu auto-engany. Adés que és ben obvi que els israelians saben molt d’auto-destrucció, només ens fa falta ajudar-los actuant com a catalitzador. Una dinàmica progressiva d’exclusions i de boycotts farien la feina. Hem de començar amb boycotts culturals i de mercats. Hem d’assegurar que els criminals de guerra sionistes i israelians siguin arrestats tan bon punt trepitjin el món lliure (suposant, és clar, que això existeixi). Si no ofereixen productes, hem d’avançar i prohibir als israelians viatjar a Europa si no declaren el seu rebuig total del sionisme. Aquells nombrosos estats ben inspirats que tenen prou valor per prohibir l’anti-semitisme, la propaganda neo-nazi i qualsevol altra forma d’activitat racista haurien de considerar immediatament afegir les activitats sionistes a la seva llista d’activitats prohibides.

No trigarà gaire. Posats davant del moment de la veritat, molts israelians s’estimaran més deixar el sionisme enrera i reunificar-se a la família humana.

* * *

Gilad Atzmon va nèixer com a jueu a Israel, va crèixer a Jerusalem i ara viu a Londres. Durant el seu servei militar a l’exèrcit israelià, va ser testimoni directe del patiment dels palestins i aleshores es va convertir en un anti-sionista compromés. És un músic de jazz reconegut (saxòfon i clarinet) i compositor. També ha escrit un llibre, A Guide to the Perplexed. http://www.gilad.co.uk/.

* * *

COMENTARIS DE PALESTINA RESISTEIX

Recordem que els articles que apareixen en aquesta secció només comprometen els seus autors. Ara bé, el Col·lectiu Palestina Resisteix es reserva el dret d'afegir els seus comentaris quan ho considera necessari. Es dóna el cas aquí a través de dues observacions: