Les arrels actuals del conflicte no es troben pas a Palestina sinó a Europa del segle XIX. Això ens posa d’entrada davant de la primera trampa, la de considerar que Palestina fos un refugi per persecucions encara que no es pugui negar però és la responsabilitat europea davant de l’antisemitisme que decades més tard culminarà en l’holocaust.

A nivell ideològic, l’antisemitisme és el resultat del fracàs de la intel·lectualitat europea davant d’un cert tipus de nacionalisme, en particular el model alemany (identificació amb comunitat de sang) que xoca amb el model francès (identificació amb l’estat).

A nivell econòmic, l’antisemitisme es veu afavorit per el procés d’entrada del capitalisme que xoca amb alguns sectors de les comunitats jueves: l’artesanat tradicional veu el capitalisme naixent com a competidor. En cas de crisi, la competència es fa més forta i aguda: aleshores l’antisemitisme es revifa com a diversió davant de l’enrenou social. A principi dels anys 80 es produeixen a l’Europa de l’est les grans onades de pogroms. El goy (no jueu) dèbil té la tendència d’identificar-se amb el poder mentre que el dèbil jueu intenta resistir i s’organitza en organitzacions pròpies (com el Bund a Polònia, Lituània i Rússia).

Davant de la discriminació, la persecució i de les interrogacions davant de la seva identitat (contradiccions entre identificació pròpia i identificació per part dels no jueus), dues vies es proposen: l’assimilació que consisteix a reclamar el mateix tracte que la resta de la població o acceptar l’antisemitisme com inevitable.

L’afer Dreyfuss marca un abans i un després degut a l’imatge més tolerant que s’atribuïa a França. Creix el convenciment que l’assimilació no servirà, i que cal que els jueus es projectin com a tal i aleshores el projecte sionista d’un estat propi pren empenta. No n’hi havia prou amb això i es feia palesa la necessitat d’un mecanisme ideològic a través de rescatar mites religiosos. Per altra banda, altres destinacions per a l’emigració jueva (com Patagònia o Uganda) no eren tan atractives i a més provocaven hostilitat per part dels altres colonitzadors ja presents en aquests territoris.

Podem observar que en un segle la repartició de població jueva al món ha canviat radicalment. De l’Europa del segle XIX - on fins aleshores s’hi concentrava el 90% de la població jueva – uns 3 millons se’n van anar a EEUU entre 1880 i 1920 mentre que només 120.000 s’establiren a Palestina en el mateix període. Així doncs els EEUU van ser el refugi majoritari fins que les lleis de quotes que restringeixen la immigració als anys ‘20 tanca les portes. Llavors la revolució bolxèvica a Russia es transforma com a refugi per a 2 millons de jueus.

Els que van a Palestina ho fan per projecte polític. La rebuda dels primers sionistes per part de les comunitats jueves autòctones no és gaire favorable. Aquestes últimes els veuen com a competidors per a captar les ajudes de la diaspora i desconfien de la motivació política dels sionistes que consideren aliena i fins i tot contradictòria a la seva experiència religiosa.

Si és ben cert que el sionisme és un projecte colonial, és diferent del colonialisme clàssic que consisteix a explotar recursos i la mà d’obra autòctona. El que distingeix el sionisme d’altres empreses colonials és la relació entre els colons i el poble que es preten conquerir i la voluntat de reproduir una societat de tipus occidental a Palestina.

En un primer temps, el nombre de capitalistes és limitat i les primeres onades de colons mogudes per una idea romàntica de “pionerisme” xoquen contra la realitat. Algunes colònies intents fracassen i sobreviuen més dels subsidis que no pas de la pròpia producció. Mentrestant a Europa, l’ascens de l’antisemitisme fa crèixer la capacitat de reclutar immigrants.

A partir del 1897 la Organització Sionista Mondial (WZO) promou la colonització i la única manera de crear un projecte colonial és a través de mites tals com “una terra sense poble per un poble sense terra”.

Aleshores s’obre un clivatge de tipus cultural entre sionisme i palestins que distorsiona la realitat geogràfica (es preten que Palestina sigui un desert) i demogràfica (es presenta els autòctons com a inferiors per que no tenen projecte polític, no són una comunitat real i se’ls refereix sota “comunitats no jueves”). És una trampa que es tradueix per oblidar-se dels drets bàsics, els quals són de la persona.

Simultàniament, l’ideoleg fundador del sionisme Thedor Herzl s’adona que no poden dur a terme el projecte sense el recolzament de les grans potències i el presenten com “un avant-post de la civilització”.

Fins als anys 80, la historiografia israeliana consistia a crear mites i alimentar-los. Des de llavors nous historiadors (Ilan Pappe, Benny Morris, Tom Seguev) s’han centrat en les realitats històriques.

Existeix el mite d’un país desenvolupat enmig de països sots-desenvolupat que va directament lligat al projecte colonial. La realitat és determinant l’accés a recursos: mà d’obra, concentració de capital, recursos naturals (aigua, terra) i la capacitat de protegir l’economia.

Exemple: per a protegir la seva indústria tèxtil, els britànics posaven barreres aduaneres contra les importacions franceses mentre prohibien la producció a Índia i a Egipte van treure les barreres per acabar desmantellant les fàbriques) i en el cas present, la facultat de controlar el ritme de la immigració segons les necessitats de mà d’obra.

L’auge de la construcció provoca una proletarització dels autòctons mentre que el sindicalisme sionista posa pickets per impedir que hi treballin palestins i ell sol té capacitat de negociació amb el capitalista.

Es produeix un desequilibri entre economia protegida (sionista) i economia oberta (autòctona) com es pot notar a través de les queixes de metges palestins a Iafa que han de plegar per que arriben metges alemanys que ells tenen clientela assegurada. L'administració britànica atribueix la concessió de gestió de l’aigua a empreses sionistes.

En aquestes condicions, una part de la població es pot desenvolupar (a través del mecanisme d’acumulació de capital i reinversió).

El colonialisme no porta modernitat per si mateix: el sionisme com a projecte ideològic colonial recolzat per la força militar té la capacitat de produir aquestes condicions. Aleshores, la superioritat israeliana ve del mateix lloc que la europea, és a dir la capacitat d’accedir a la modernitat.

El Mandat Britànic mitjançant el qual l’any 1917 la Lliga de Nacions confia Palestina al Regne Unit té una dimensió especial per que inclou la Declaració Balfour la qual cosa és un fet extravagant.

La WZO es converteix aleshores com a interlocutor del Mandat. La població autòctona qu constitueix l’àmplia majoria es designa sota l’expressió “comunitats no jueves”. Tot està muntat per impossibilitar que s’organitzin i per afavorir la desapropriació de la terra que aleshores es repartia entre terres comunals, terres de latifundi, de propietaris absentistes, de comunitats religioses i minifundis).

Aquests últims anaven a comprar les terres més bones (la existència de les quals destrossa el mite del país desèrtic que propaga la imatgeria sionista). Aquestes estaven en mans de latifundistes absentistes àrabs tal com la familia Sursuq que posseïa una gran franja de Haifa a Tabariah (vivien a Beyruth) o a la franja litoral on la concentració aigua permetia el cultiu intensiu dels cítrics. La condició de comprar als latifundistes era que venguessin la terra sense poblacions (així és com es produeix una primera onada de neteja ètnica). A continuació, les organitzacions sionistes compraven la terra així i quan la venien especificaven al contracte la condició que només hi treballin jueus. Tot i així només el 50% de les terres comprades eren cultivades.

- tornar a index Campus Mediterrània -